divendres, 17 de juny del 2011

El bebé mor perquè el Bisbat que diu defensar la vida abandona sa mare

S'hauria dit Fathy i hauria estat la llum que hagués apartat les tenebres de la vida dels seus pares. Però Fathy és mort, abans i tot de néixer. Mort perquè ningú va voler auxiliar la seva mare, una egípcia de 23 anys que el portava al ventre des de feia vuit mesos. Setze dies abans, la família havia estat expulsada d'una residència propietat del Bisbat de la rica província de Grosseto, a la Toscana, perquè havia caducat l'ajut dels Serveis socials municipals. Des de llavors vivien en un cotxe; ella no podia descansar i al final, se li va esquinçar la placenta. Una nit es va despertar amb forts dolors i el marit la va conduir veloçment a l'hospital, però tot i la cesària d'urgència no hi va haver res a fer. Havien perdut el quart fill.
La residència catòlica Casa Betània, un bonic alberg amb televisió i telèfon a totes les habitacions, l'1 de juny va fer fora el pare, Fathy, i la dona, Donya, tot i que ella duia un ventre prominent que indicava la proximitat d'un naixement. D'una vida. Aquella que tant diu defensar la jerarquia catòlica que organitza manifestacions contra les clíniques avortistes, que crida contra la píndola anticonceptiva i el preservatiu. I això que la vida de Fathy no era ni un projecte ni un minúscul esbós: era ja contundent, enèrgica: un bebè que pesava dos quilos, que fora de la panxa hauria sobreviscut com un nadó normal i que, encara calentet dins el cos de la mare, provocava bonys al ventre que feien la delícia dels esperançats pares.
Ells necessitaven tant Fathy com el petit a ells. La Donya havia patit tres avortaments. Ara estava segura que en menys d'un mes, finalment, abraçaria el petit Fathy i ell li respondria mirant-la amb els ulls insegurs dels nadons. Però ningú la va ajudar quan ho necessitava. Casa Betània, amb 18 habitacions i 53 llits, no en va cedir cap per a Donya: la va fer fora l'endemà mateix que l'Ajuntament deixés de pagar-ne l'estada. I ni el Bisbat ni l'Ajuntament van saber trobar un llit en una escola, en una residència, al Bisbat mateix, per a l'embarassada de 8 mesos amb una tràgica història d'avortaments indesitjats a l'esquena.
El pare vol justícia... però ningú li pot tornar el nen
El petit moria dos dies després que el marit hagués trobat, finalment, feina com a pizzaiuolo, cuiner de pizzes. Però per cobrar calia passar el mes. Per això va demanar ajut de nou a l'Ajuntament, al Bisbat, a Càritas. Res, no hi havia lloc per a ells.
Cada 25 de desembre, els responsables del Bisbat de Grosseto recordaran amb escàndol com ningú va voler allotjar Maria de Natzaret quan era a punt d'infantar Jesús. Tindran paraules per com ells van deixar sola Donya i Fathy?
Els metges diuen que el nen hauria viscut si la mare hagués pogut descansar normalment. Com es justifiquen els Serveis Socials? Argumentant que ja no tenen diners, que havien gastat 60.000 euros per a les sis famílies desallotjades. I la responsable de la catòlica Casa Betània? Sònia Palmieri li deia a un periodista de La Nazione l'1 de juny, el dia que va fer fora sis famílies, entre elles Fathy i Donya: "ja no és el nostre problema. L'administració ens havia demanat un favor i nosaltres els l'hem fet".
Ara, Sònia Palmieri ja no respon al telèfon.
-No tornarà fins la pròxima setmana, m'explica una veu femenina de Casa Betània.
-Bé, voldria saber la seva versió sobre els fets d'aquesta família, explico. Les circumstàncies del desallotjament, qui el va autoritzar, etc.
-Millor truqui als Serveis socials, van ser ells qui ens els van enviar, argumenta la veu.
-Ah, llavors, és només cosa seva el fet que vostès els fessin abandonar l'habitació?
-No ho sé, la veritat, no en tinc ni la més mínima idea.
És aquesta l'Església defensora de la vida, de l'acolliment als necessitats, de l'amor? Els qui tenien cap possibilitat d'ajudar Donya, que no llegeixen mai l'Evangeli, quan Jesús diu que tot el que fem als més petits, als més desvalguts, li ho fem a Ell? Que allò decisiu és vestir els pobres, visitar malalts, preocupar-se pel proïsme? Quan ensenya que això és l'únic, de debò l'únic que importa a Déu, l'únic que és Amor?
Ara papà Fathy diu que tothom els vol ajudar. Però ja és massa tard. "Vull justícia", diu. La Donya, en canvi, no té forces per parlar...

dijous, 16 de juny del 2011

Morts silencioses

Africans en una Zodiac sortida de Líbia (revista Panorama).
L'agència vaticana Fides informa que, en el que portem d'any, han mort 1.820 persones intentant travessar la nostra estimada mar blava, la Mediterrània. La majoria fugien de la mort i la persecució de diferents dictadures africanes i s'havien embarcat a les costes de Líbia. Havien arribat a aquest país com a etapa del llarg i arriscat viatge cap a l'esperança europea i s'han vist enredats en una altra guerra.
Es més, diferents testimonis asseguren que els homes de Gaddafi en moltes ocasions obliguen aquests africans a embarcar-se en barquetes atrotinades, incapaces de navegar mar endins, per tal que l'èxode de bots que arriben a les costes del nord mediterrani encoratgi els europeus -especialment els italians- a reconsiderar els atacs militars al règim. Encara que només sigui per no haver-se d'ocupar de milers de persones desesperades, en teoria protegides per les convencions internacionals i en la pràctica indesitjables per a nosaltres, guardians bocamolls de la civilització.
Aquest degoteig imparable de morts silencioses rarament apareix als diaris fora d'Itàlia. Els mitjans consideren que un accident d'avió en què moren 200 turistes i empresaris occidentals és de gran interès per al lector, perquè la trompada d'un artefacte que cau del cel és espectacular, i qualsevol de nosaltres es pot imaginar els darrers patiments dels passatgers dins l'aparell. Que 300 persones morin una rere l'altra en dies i dies d'agonia, encegades pel sol, mossegades per la sal, assedegades i defallides, abandonades enmig de la mar, no fa soroll, no dóna espectacle. I com que no són ni turistes ni empresaris, ni tenen una història semblant a la nostra, els mitjans consideren que el seu destí no ens interessa. En una cosa tenen raó, els nostres mitjans: no ens podem posar dins la pell d'aquestes persones ja que una mort tan atroç, senzillament, escapa a tota capacitat de comprensió.

S'estima allò que es coneix


S'estima allò que es coneix.
Es coneix allò que es cultiva.
Cultivar duu esforç.
Es pot esmerçar en sembrar flors... o pedres.