dilluns, 11 d’abril de 2016

Un lloc de somni per pintar la nostra identitat

Sembla com en un somni: ets en un dels carrers més transitats i anònims de Roma i, de sobte, en agafar un petit revolt, el soroll i la grisor s’esfumen i et trobes immers en un prat cenyit per arbres frondosos i alts i per un turó on caminen amables i cadenciosos els bens; hi ha nens i nenes que corren feliços entre gossos, gats i paradetes amb herbes aromàtiques i si t’endinses pocs metres rere una cabana de fusta, et topes amb una caseta de nines amb un porxo ple de flors des del qual una anciana amable et somriu i t’indica per quin caminet trobaràs encara ponies, ases, galls, una vaca i un gall d’indi.
Si tornes al prat, atret per l’alegre gresca d’una banda de música, hi veuràs una mare amb un nadó a coll que acaricia un porc pelut i gros com un senglar, que sembla voler demostrar, amb pacífica compostura, que és alguna cosa més que un parell de pernils.
El més irreal, però, és que en aquest inesperat paisatge bucòlic s’hi ha volgut encabir, també, la cúpula més famosa de la història de l’art, la de Sant Pere del Vaticà, que com una lluna blanca de tarda s’ha enfilat pàl·lidament per la llenca blava de cel.
És en aquest indret quasi oníric que els nens i nenes catalans de la Mainada de Roma es troben per tercer cop; i ho fan per plasmar la identitat del nou grup en una samarreta, idea d’una mestra bellugadissa i creativa, l’Anna. Mentre ella esclafa plastidecors vermells i grocs i els converteix en senyera, la quitxalla li porta un dibuix del Coliseu per a recordar la doble identitat, italiana i catalana. Dues mares més, Ivette i Diana, donen un cop de planxa per a fixar el record. Fills i pares dibuixen, pinten i retallen, absorts, dins la petita cabana on s’han refugiat del vent, la pluja dubtosa i la tempesta de pol·len groc que s’han abatut sobre el prat. 
Els menuts, després d’haver assaborit, joiosos,  la curiosa bellesa de la nova vestimenta, surten fora desafiant el mal temps i encara tenen temps de bufar i fer bombolles grandioses que volen travessar el prat. Quan el sol ja desfila, amb només dues passes es planten de nou al trànsit de Roma i a la normalitat. Ara només cal somniar amb una altra trobada tan estranya i bonica com aquesta.
______________
*Aquest indret tan especial ens el va proposar la Sandra M. i es diu La Fattorietta. Estan fent una recollida de signatures per evitar ser engolits per la sorollosa via Gregorio VII, per si algú vol contribuir-hi; aquí en veieu un reportatge d’Askanews elaborat el mateix dia. Les fotos de la trobada són de la Sònia. L’article, de la Sandra B.

divendres, 8 d’abril de 2016

Francesc convida l’Església a «integrar» «tots» els divorciats

El papa publica “Amoris laetitia”, l’exhortació sobre la Família, en què demana acollir qui no compleix amb l’ideal cristià, i evita condemnar la homosexualitat. Vet aquí l’article escrit per al diari ARA
Ja n’hi ha prou de condemnar les persones que no compleixen amb «l’ideal» de família cristiana; cal procurar integrar i acollir «tothom» en la vida de l’Església catòlica. El papa Francesc clou així, amb l’exhortació apostòlica «Amoris laetitia», (L’alegria de l’amor), la reflexió sobre la família que va obrir ell mateix convocant els bisbes de tot el món a dos sínodes a Roma, el 2014 i 2015.
El text, publicat avui, és una crida a l’amor basat en la tendresa, la fidelitat, el compromís i el respecte a la llibertat de l’altre, i no en l’ànsia de domini sobre la parella o els fills. El Papa hi fa autocrítica i lamenta que de vegades s’hagi reduït el matrimoni cristià «al deure de la procreació», sense exaltar-ne la bellesa i fins i tot, el valor místic. L’Església, diu, ha de presentar el matrimoni «com una gràcia» i no «com un pes». I ha de «formar» consciències, però després ha de permetre que cadascú assumeixi la responsabilitat de la pròpia vida.
Francesc va més enllà del document que van aprovar els bisbes a Roma l’octubre passat. El Sínode de la Família va obrir la porta a la comunió dels divorciats tornats a casar, però de manera tímida i interpretable. El papa argentí ara estableix que s’ha acabat el temps de «condemnar per sempre» els divorciats. Al contrari, cal «acompanyar-los» per tal que puguin avançar cap a la comunió plena amb l’Església. Això inclou poder participar dels sagraments, però no a la lleugera ni de manera automàtica, sinó després d’un «itinerari» en què els divorciats han de fer «examen de consciència» amb ajut eclesial, comprometre’s amb els valors de l’Evangeli, el llibre sagrat dels catòlics i, cas per cas, junts, «discernir» com avançar en la participació dins la comunitat catòlica.
160408 Encíclica
Francesc renuncia a establir una norma sobre com acollir les famílies diferents de la «ideal», perquè afirma «no tot és blanc o negre» i «no hi ha receptes senzilles». A més, no tot s’ha de decidir des de Roma. El Papa dóna marge d’interpretació a cada Església local.
Especifica, però, que un segon matrimoni pot ser acceptat perquè «no tots els que viuen en situació tinguda per irregular viuen en pecat mortal». Francesc critica els catòlics més rígids, encara molt influents. Cal evitar aplicar «lleis morals» com si fossin «roques contra la vida de les persones», escriu, perquè «el criteri» per aplicar una norma segons la doctrina cristiana és sempre «la misericòrdia». Cal tenir en compte «els atenuants» d’un divorci i entendre que «l’Eucaristia no és un premi per als perfectes sinó un generós remei i un aliment per als febles», i «el confessionari no ha de ser una sala de tortures, sinó el lloc de la misericòrdia del Senyor».
Francesc, amb tot, reitera que l’Església ha de promoure el matrimoni cristià, «amb un esforç pastoral per a prevenir les ruptures», que són «un mal». Ara bé, si el divorci es produeix, l’Església ha de seguir sent «un far». Ha de convidar els divorciats a evitar «que els fills carreguin el pes de la separació», i promoure «que creixin escoltant que la mamà parla bé del papà, encara que no estiguin junts, i que el papà parla bé de la mamà».
El Papa es deté breument sobre l’homosexualitat, molt controvertida entre els bisbes. Reitera que «tota persona, independentment de la seva tendència sexual, ha de ser respectada en la seva dignitat i acollida amb respecte, procurant evitar tot signe de discriminació injusta», i evita jutjar l’amor gai. L’Església ha «d’acompanyar respectuosament» les famílies que tenen un fill homosexual, per tal que aquest «pugui comptar amb l’ajut necessari per a comprendre i realitzar plenament la voluntat de Déu a la seva vida». No exclou, per tant, que Déu accepti aquesta orientació sexual.
Francesc escriu, a banda, que la unió entre gais «no pot equiparar-se al matrimoni» però afegeix el matís que allò que cal rebutjar són les equiparacions «simplistes».
Alhora, a l’Alegria de l’Amor, el Papa diu: «S’ha d’integrar tothom», i «no només els divorciats tornats a casar» sinó a «tots, en qualsevol situació en que es trobin».
Francesc clou l’Encíclica parlant de mística. La família pot arribar a ser, escriu, «un veritable camí de santificació en la vida diària i de creixement místic, un mitjà per la unió íntima amb Déu». El conjugue ja no «pretén que l’altre saciï completament les seves necessitats», actitud que sovint acaba en divorci, però sí somnia «a construir un món on ningú se senti ja sol».
UN TEXT QUE TRENCA ESTEREOTIPS CATÒLICS
L’ideal cristià
El matrimoni cristià «es realitza plenament en la unió entre un home i una dona, que es donen recíprocament en un amor exclusiu i en lliure fidelitat, fins a la mort, i s’obren a la comunicació de la vida». Però «altres formes d’unió» realitzen aquest ideal «de manera parcial».
Acollir el divorciat
El divorci «és un mal», i cal treballar per evitar ruptures, però «a les persones divorciades és important fer-les sentir que són part de l’Església, que no estan excomunicades». «Es tracta d’integrar tothom», «ningú pot ser condemnat per sempre». Cal un discerniment cas per cas.
Unió gai
La unió entre gais «no pot equiparar-se al matrimoni» de manera «simplista». L’homosexual ha de ser «acollit amb respecte», «evitant tota discriminació», i ha de comptar amb l’ajut de l’Església «per a comprendre i realitzar plenament la voluntat de Déu a la seva vida».
Amor conjugal
L’amor cristià ha de ser pacient, servicial. L’espòs no té enveja, no obra amb duresa, no busca el propi interès, no s’irrita, tot ho disculpa. Tot ho suporta -el que no vol dir tolerar maltractes-. És una donació lliure d’un mateix que madura i creix amb el temps i amb diàleg.
El fill, un do
El fill «no és un dret» dels pares sinó un do: no se’l pot engendrar «de qualsevol manera». No a l’avortament perquè el nen «no pot ser objecte de domini d’un altre ser humà». Ell fill «no és propietat de la família; té un camí propi» i se l’ha d’educar amb respecte i amor.
Mística familiar
La família és «un camí de santificació i de creixement místic, un mitjà per a la unió íntima amb Déu». La família idealment prega junta i no es tanca en ella mateixa, «acull i surt cap als altres, els pobres i abandonats». Es «una cèl·lula vital per a transformar el món».

dijous, 3 de març de 2016

La poesia de Vinyoli que cal escoltar

Ho reconec: sóc una d'aquelles persones, força incompreses pels editors, que només llegeix poesia en alguns moments de la vida, però que ai!, perd el cap per un bon recital. Sobretot si és com el d'Esperit de Vinyoli.
Sílvia Bel, en un recital d'Esperit de Vinyoli a Andorra
Ja fa uns anys m'havien arribat besllums del poder d'aquest poeta, però només el dring vellutat de la veu precisa i clara de Sílvia Bel i el cant impetuós de Sílvia Comes, acompanyades pel mudadís violoncel de Carles Muñoz, han aconseguit que les paraules de Vinyoli em penetressin com un torrent de sang al cor. Ho sé, sona cursi, però és que és una vibració vera de la gorja i del pit. Abans, només els adorats cantants de la infantesa, els artistes dels recitals flamencs, un Raimon encara potent o els millors diàlegs teatrals me l'havien fet palpitar així.
Asseguda en una de les primeres files del Teatre Vascello, vessava d'agraïment pels esforços culturals de la incansable Isabel Turull, que ha fet arribar l'espectacle a Roma, i per la generositat del marit Adriano i la filla Núria, que cuidaven de la petita Anna una estona perquè jo pogués abandonar-me al delit.
I per això, perquè sovint la poesia només ens fa volar quan és paraula parlada, sé que és inútil que jo vulgui compartir aquí un dels poemes d'aquella nit d'octubre que encara remembro. Però ho faig ara, perquè hi ha moments que la poesia ens arriba en qualsevol forma, i perquè, potser, el lector que com jo, no conegui prou Vinyoli, un dia el voldrà descobrir en un recital. Però, sobretot, perquè necessito dedicar-la a una persona estimada que em confessava fa un temps que, alguns matins, es desperta però no pot llevar-se, perquè el pes del món li sembla insuportable.

Abans que neixi l'alba
...mentre che'l danno e la vergogna dura...
MICHELANGIOLO, Rime, 247 

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades 
per si tot d'una mor 
algú que estimes o llegeixes 
un vers o penses en el joc 
perdut

o bé, de nit, abans 

que neixi l'alba, algun lladruc 
esquinça el dur silenci.

I vénen els records 

de tantes culpes que no has 
mai expiat

i veus el derrotat 

exèrcit dels homes 
arrossegant els peus feixugament 
per les planúries fangoses 
sota la pluja, mentre xiulen 
els trens.

Que tot és dur, cruel, sense pietat 
i sempre el mal i la vergonya duren.

El poema es troba dins l'obra de Vinyoli "Encara les paraules"

dijous, 11 de febrer de 2016

Un altre nen com tu, a Roma

IMG_0017
“Mamà, per què jo sóc l’única que parla català i no italià com els altres?”, em va preguntar la Núria, la meva filla de quatre anys, un dissabte mentre passejàvem pel carrer.
I això que a la Núria, l’italià li surt espontani. Però és el català que ella sent com a llengua pròpia. L’italià, el sap potser més i millor, però és la llengua dels altres.
El dia després, diumenge de Carnestoltes, la Núria va entrar disfressada a un petit local de Roma. Dins, hi havia nens i nenes com ella. Nens que a casa parlen català i italià, o fins i tot, més llengües. Que se senten “una mica italians, una mica catalans”, potser també una mica “gallecs, castellans, eslovens, americans”. Que sempre seran una mica diferents de la majoria d’altres nens del país on viuen. Van connectar de seguida, amb tota naturalitat.
Van seure atents per escoltar un conte amb la llegenda del Carnestoltes i la Quaresma, van pintar-li set cames a l’adusta velleta mentre s’ensenyaven els uns als altres com fer servir el nou tipus de pintura. Com si els mogués una mà misteriosa, cadascú d’ells va decidir posar uns travessers de fusta fins a arribar a completar, entre tots, un circuit per a trens. I tot això, en català, com a casa.
Ells potser no ho sabien, però els adults, sí. Acabàvem de constituir el grup que anomenarem La Mainada de Roma. Junts, celebrarem festes nostrades com sant Jordi, sant Joan, Tots Sants, i altres. Farcirem coques, posarem pinyons als panellets, llegirem contes, anirem d’excusió i jugarem a “fet i amagar”, que sembla com ·”el nascondino”, però no serà ben bé igual. Encendrem bengales de festa i ens enfilarem muntanya amunt amb peus que es cansen però continuen caminant per poder extasiar-se arribant al cim, perquè és amb llum i màgia, tenacitat i meravella, la manera com volem sembrar el futur de la cultura que els fills ja senten com a seva. O, almenys, com una de les seves!

*Clicar aquí per anar al bloc de la Mainada de Roma