dilluns, 11 d’abril de 2016

Un lloc de somni per pintar la nostra identitat

Sembla com en un somni: ets en un dels carrers més transitats i anònims de Roma i, de sobte, en agafar un petit revolt, el soroll i la grisor s’esfumen i et trobes immers en un prat cenyit per arbres frondosos i alts i per un turó on caminen amables i cadenciosos els bens; hi ha nens i nenes que corren feliços entre gossos, gats i paradetes amb herbes aromàtiques i si t’endinses pocs metres rere una cabana de fusta, et topes amb una caseta de nines amb un porxo ple de flors des del qual una anciana amable et somriu i t’indica per quin caminet trobaràs encara ponies, ases, galls, una vaca i un gall d’indi.
Si tornes al prat, atret per l’alegre gresca d’una banda de música, hi veuràs una mare amb un nadó a coll que acaricia un porc pelut i gros com un senglar, que sembla voler demostrar, amb pacífica compostura, que és alguna cosa més que un parell de pernils.
El més irreal, però, és que en aquest inesperat paisatge bucòlic s’hi ha volgut encabir, també, la cúpula més famosa de la història de l’art, la de Sant Pere del Vaticà, que com una lluna blanca de tarda s’ha enfilat pàl·lidament per la llenca blava de cel.
És en aquest indret quasi oníric que els nens i nenes catalans de la Mainada de Roma es troben per tercer cop; i ho fan per plasmar la identitat del nou grup en una samarreta, idea d’una mestra bellugadissa i creativa, l’Anna. Mentre ella esclafa plastidecors vermells i grocs i els converteix en senyera, la quitxalla li porta un dibuix del Coliseu per a recordar la doble identitat, italiana i catalana. Dues mares més, Ivette i Diana, donen un cop de planxa per a fixar el record. Fills i pares dibuixen, pinten i retallen, absorts, dins la petita cabana on s’han refugiat del vent, la pluja dubtosa i la tempesta de pol·len groc que s’han abatut sobre el prat. 
Els menuts, després d’haver assaborit, joiosos,  la curiosa bellesa de la nova vestimenta, surten fora desafiant el mal temps i encara tenen temps de bufar i fer bombolles grandioses que volen travessar el prat. Quan el sol ja desfila, amb només dues passes es planten de nou al trànsit de Roma i a la normalitat. Ara només cal somniar amb una altra trobada tan estranya i bonica com aquesta.
______________
*Aquest indret tan especial ens el va proposar la Sandra M. i es diu La Fattorietta. Estan fent una recollida de signatures per evitar ser engolits per la sorollosa via Gregorio VII, per si algú vol contribuir-hi; aquí en veieu un reportatge d’Askanews elaborat el mateix dia. Les fotos de la trobada són de la Sònia. L’article, de la Sandra B.

dijous, 11 de febrer de 2016

Un altre nen com tu, a Roma

IMG_0017
“Mamà, per què jo sóc l’única que parla català i no italià com els altres?”, em va preguntar la Núria, la meva filla de quatre anys, un dissabte mentre passejàvem pel carrer.
I això que a la Núria, l’italià li surt espontani. Però és el català que ella sent com a llengua pròpia. L’italià, el sap potser més i millor, però és la llengua dels altres.
El dia després, diumenge de Carnestoltes, la Núria va entrar disfressada a un petit local de Roma. Dins, hi havia nens i nenes com ella. Nens que a casa parlen català i italià, o fins i tot, més llengües. Que se senten “una mica italians, una mica catalans”, potser també una mica “gallecs, castellans, eslovens, americans”. Que sempre seran una mica diferents de la majoria d’altres nens del país on viuen. Van connectar de seguida, amb tota naturalitat.
Van seure atents per escoltar un conte amb la llegenda del Carnestoltes i la Quaresma, van pintar-li set cames a l’adusta velleta mentre s’ensenyaven els uns als altres com fer servir el nou tipus de pintura. Com si els mogués una mà misteriosa, cadascú d’ells va decidir posar uns travessers de fusta fins a arribar a completar, entre tots, un circuit per a trens. I tot això, en català, com a casa.
Ells potser no ho sabien, però els adults, sí. Acabàvem de constituir el grup que anomenarem La Mainada de Roma. Junts, celebrarem festes nostrades com sant Jordi, sant Joan, Tots Sants, i altres. Farcirem coques, posarem pinyons als panellets, llegirem contes, anirem d’excusió i jugarem a “fet i amagar”, que sembla com ·”el nascondino”, però no serà ben bé igual. Encendrem bengales de festa i ens enfilarem muntanya amunt amb peus que es cansen però continuen caminant per poder extasiar-se arribant al cim, perquè és amb llum i màgia, tenacitat i meravella, la manera com volem sembrar el futur de la cultura que els fills ja senten com a seva. O, almenys, com una de les seves!

*Clicar aquí per anar al bloc de la Mainada de Roma