dimarts, 22 de juny de 2010

Tresors ocults

Un edifici anònim d'un suburbi romà, a pocs metres d'una via de tren, entre establiments de kebabs i pizzes "al taglio", és la porta d'entrada a un univers desconegut. Els vianants ni se'l miren, perquè no saben que el què sembla una vulgar porteria és, en realitat, l'entrada a la catacumba de Santa Tecla, una de les més petites i oblidades de la ciutat. I en els seus passadissos humits s'hi ha trobat un autèntic tresor pictòric: les icones més antigues al món dels apòstols més venerats de Jesucrist.
El primer a emergir davant els ulls atònits de la Comissió Pontifícia d'Arqueologia Sacra del Vaticà, que restaura els frescos des de fa dos anys, va ser Sant Pau, l'indòmit perseguidor de cristians que, de sobte, va descobrir la bondat de Jesucrist i es va convertir en el més eficaç propagandista. El delata la barba fosca, inequívocament punxeguda. Es troba a la sala més recòndita de la catacumba, dedicada segons la tradició a Santa Tecla. Sí, aquella deixeble turca que acompanyava Pau als seus viatges i que no només li rentava i planxava la roba, sinó que també batejava, segons un evangeli apòcrif que els primers sants patrístics, com Hipòlit, van donar per bo. Amb tot, com que la màrtir famosa, avui patrona de Tarragona, va morir a molts quilòmetres, a la Selèucia síria, es diu que la Tecla de Roma és una altra màrtir que va morir per la ferotgia de l'emperador Dioclecià. En tot cas, va ser enterrada a un indret que haguera provocat l'enveja de la Tecla turca, a només mig quilòmetre de la tomba de Pau. El cos de l'apòstol es troba, segons la tradició, sota la cripta de la Basílica de sant Pau Extramurs.
El cas és que el retrat de Pau no estava sol. A poc més d'un metre va sorgir també la barba blanca i la mandíbula quadrada de Sant Pere, el pescador a qui Crist va lliurar les regnes de l'Església. L'acompanyaven altres dos apòstols: Andreu, germà de Pere, i Joan, "l'apòstol estimat", que ja apareix amb aquella pinta andrògina que tants rius de tinta ha fet córrer gràcies a la delirant imaginació d'un autor de best-séllers, Dan Brown, que el confon -deliberadament- amb Maria Magdalena al quadre el Darrer Sopar de Leonardo Da Vinci. En aquesta petita cambra subterrània, el rostre de Joan es reconeix ja pels "llavis carnosos", com m'explica l'arqueòleg Matteo.
Una joia de noi, professional, a qui segueixo embaladida com hauria fet una rata en temps del flauter d'Hamelin quan, a punt de sortir de l'estressada visita a cop d'escopeta d'un grup de periodistes, me'l creuo donant explicacions apassionants a un altre grup. Em camuflo entre ells i aconsegueixo burlar la vigilància dels porters de discoteca vaticans per aconseguir disfrutar d'una segona i prohibida visita. Es aquí que descobreixo el perquè d'un home nu en una de les parets de frescos que fa d'antesala a la cambra d'apòstols. L'havia entrevist ja a la primera visita, i m'havia girat cap a un amic i col·lega per exclamar: "què t'apostes que de la pornografia del segle IV, no ens en diran res". En aquesta segona oportunitat, però, Matteo sí que desvel·la el misteri. Es Daniel, el profeta sobreviscut, segons l'Antic Testament, als lleons. I com estem encara a les acaballes de l'Imperi Romà, el pintor el refigura com un dels herois del seu temps, un Hércules clàssic, bell, potent, amb tots els atributs ben exposats.
I és que les pintures són les de la fi d'una època, els darrers testimonis de la dominació romana. Decoren les parets de l'hipogeu d'una rica matrona cristiana, possiblement una de les dones cultes que s'escrivien amb Sant Jeroni, autor de la Bíblia en llatí coneguda com La Vulgata. Aquesta senyora es va poder pagar dues cambres ricament decorades, deixant per als menys afortunats les columnes de nínxols que atapeeixen les parets de múltiples sales a banda i banda dels passadissos. Es van construir de pressa, com en una sala de muntatge en cadena: s'anaven picant a la paret uns forats prou grans per acollir un cos -i ni un mil·límetre més; hi ha forats llargs, altres curtets per acollir cossos de nens- un sobre l'altre, aixafats com un sàndwitch, fins arribar dalt la paret. Lavors es cobria l'entrada de la sala amb matons i s'obria un nou forat a l'altra banda del passadís. Al mausoleu dels apòstols, en canvi, la tomba de la senyora està sola. Ella mateixa apareix pintada en una de les parets, amb la filla que resa al costat. Estan acompanyades pels apòstols Pere i Pau, i per moltes altres escenes, molt comunes a l'època: el sacrifici d'Isaac, la resurrecció de Llàtzer, i la història del precursor de Crist en afers de ressurrecció: el profeta Jonàs vomitat per la ballena després de tres dies engolit al seu ventre.
Les pintures han emergit gràcies a l'ús, per primer cop en un subterrani, d'un làser que escrostona el carbonat de calci sense arrossegar la pel·lícula de pintura. Aquesta miraculosa recuperació, no obstant, està amenaçada per una cosa tan fràgil com una flor. Els veïns de l'edifici que cobreix la catacumba, ignars del tresor que tenen sota els peus, reguen cada dia amb devoció els seus parterres. I les gotes d'aigua, tafaneres, regalimen perillosament per les barbes subterrànies dels venerables apòstols.