divendres, 14 de gener de 2011

Un plat fàcil i suculent per a nits de convidats

Adoro les vetllades amb gent estimada a casa, però quan vaig aterrar a Roma, la perspectiva de preparar un bon sopar per als amics italians em semblava més terrorífica que agradosa. Una cosa és viure a Brussel·les o Madrid i que el marit italià prepari als convidats un plat de pasta, que cuinats per un chef tan ben plantat i de tant de pedigrí garanteix ja la meitat dels punts, i l'altra, trobar-se com a mestressa de casa cuinant la mateixa pasta per a italians de veritat. De debò penso que la identitat italiana, més i tot que en la llengua, es basa en un amor sense compromisos per una determinada gastronomia. Itàlia és l'únic país del món occidental on fins i tot els joves en edat adolescent poden passar una tarda sencera discutint quina és la forma millor de cuinar uns spaghetti al ragù. A més, mig any després d'aterrar en aquest país, ja m'havien convidat dos cops a festes en què l'activitat estrella seria un concurs de gastronomia: les noies em convidaven a portar un plat que competiria amb els de la resta. Com és fàcil d'imaginar, aquelles nits em va agafar un atac de febrada o grip inoportuna que em van impedir, amb molta de recança, de poder mostrar les meves habilitats culinàries.
Com que no tinc cap intenció de quedar-me sola a casa els propers anys de la meva vida, i perquè sentir parlar de bons plats fa venir gana i ganes, vet aquí que m'he apropat definitivament als fogons. Per integrar-se bé a Catalunya, cal aprendre català, oi? Doncs aquí, aprendre a cuinar. I ale. Uns deures més aviat engrescadors, confessem-ho. La qüestió és que, buscant buscant, he donat amb un plat tardoral-hivernal que ha deixat als meus convidats italians amb els ulls com a plats i les papil·les extasiades. Un exitàs. Un gol en camp contrari! A més, es pot començar a preparar una miqueta abans.
La jugada comença tallant mitja carabassa. La meitat d'aquest tros, a dauets, l'altra meitat, a la julienne, o sigui, a bastonets allargassats (mireu la foto, que és del cuiner que m'ha assabentat de la recepta). Els daus, els coem en una olla on prèviament haurem sofregit ceba triturada amb oli d'oliva. Un cop hem remenat ceba i carbassa, banyem amb vi blanc i un cop ha anat evaporant, hi afegim aigua, sal i pebre, o bé brou vegetal. Ho fem coure entre 10 i 15 minuts i llavors ho traslladem a un bol i ho passem per la batedora elèctrica fins que quedi una crema -cal vigilar de no posar massa brou a la cocció-.
Quan arribin els convidats, tindrem una olla amb aigua a foc baix i, quan quedi un quart d'hora per seure a taula, arranquem el bull, afegim sal gruixuda a l'aigua -tres cullerades plenes per a quatre persones- i tirem la pasta -millor mezze maniche rigatte, o uns rigatoni-. Just una mica abans, a una paella hi posem oli i mantega, hi aboquem la carbassa a la julienne, i després de 5 minuts, primer a flama alta i després baixa, hi aboquem cansalada fumada -biològica o de granges de cria a l'aire lliure, millor, així no haurem fet patir cap porquet!- i la saltem cinc minuts més. Abans que acabi, anem a buscar una branqueta de romaní fresc al nostre raconet de plantes aromàtiques, i li posem. Com que aquest tipus de pasta es cou en 12-14 minuts, a aquest punt la traiem del foc, just abans que estigui al dente, i l'afegim a la paella, ho remenem i ajuntem amb la crema que teníem apartada, i alhora hi afegim una bona ruixada de parmesà. I a taula, a triomfar.

dimecres, 12 de gener de 2011

Em prenen el pèl perquè he nascut porquet

No tinc nom, només m'han dit que tinc un número: el 13.468. Jo no l'he vist mai, però, perquè el tinc dins un xip clavat a l'orella. Vaig néixer fa tres mesos en un estable d'una granja de la Baixa-Saxònia, a Alemanya, però no us sabria dir com és el meu país, perquè no he sortit mai de l'estable. Tampoc no he vist mai la llum del sol, per bé que sé quan es fa de dia perquè a l'improvís, a terra es forma un quadradet de llum que arriba de la finestra. Es el gran esdeveniment del dia, i els meus companys i jo fem una petita correguda per veure qui el toca primer amb el morro. De vegades, m'he despertat justament perquè he sentit l'escalforeta d'aquest quadradet de llum a la pell. Altres dies, en canvi, l'estable és molt fosc i fred i només entren algunes gotes minúscules que mullen el fang que tinc sota els peus. No és que m'empipi, perquè sempre trepitjo fems i pixats meus i dels companys, ja hi estic avesat. De vegades, però, tinc fred, i m'estimaria més anar fins on és la mamà, tancada en una gàbia on no es pot moure ni cap a la dreta ni cap a l'esquerra, només pot anar un metre endavant o un metre endarrere.
A mi alguns companys de l'estable em van dir que un dia em tallarien a trossets i portarien les meves potes cap a Itàlia, on diuen que són famosos els pernils de Parma. Tant famosos, que alguns els han d'elaborar amb porquets estrangers. Fa només un dia, però, ha corregut el rumor que estem destinats a ser cremats per culpa d'una cosa que se'n diu Dioxina. No se sap ben bé què és, però diuen que cada dos per tres hi ha un escàndol en alguna granja com la meva, on els animals vivim apinyats per tal que uns senyors i senyores ens comprin ben baratets al supermercat. Jo això no sé si creure-m'ho, perquè aquests humans sovint viuen amb gossos i gats a casa, i jo, ho he sentit dir a la ràdio del mosso d'estable, sóc tan intel·ligent com un animal de companyia.
Segur que tot això que em diuen deu ser mentida. Em fan bromes perquè sóc molt petit. En realitat, potser encara no he nascut del tot i un dia arribaré a néixer animal i no pernil i correré content pels prats i em ficaré dins el fang només quan tingui calor, com diuen que fan els porcs de veritat.

dimarts, 11 de gener de 2011

Orgasmes gastronòmics

No és cert que a Itàlia un pugui entrar en qualsevol restaurant i menjar bé, però hi ha algunes ciutats on l'èxit és gairebé garantit i, amb només una mica de sort, es pot arribar a quasi perdre els sentits. Penso, per experiència -però em queda tanta Itàlia per recórrer!- en Florència, Torí, Nàpols o qualsevol llogarret de Sicília.
Si se'm permet ser vulgar, el primer autèntic orgasme gastronòmic de la meva vida va tenir lloc en una taula amb estovalles a quadrets vermells i blancs a Modica, (Sicília). Més inesperat quan el plat semblava de poca entitat: entrants de verduretes. Jo creia que un cert tarannà calvinista em condemnava a la frigidesa gastronòmica, però una cuinera casolana siciliana va abatre pacíficament els meus murs, deixant-los a ras de terra. Ja se sap que els italians han patit sempre invasions, però al final de la partida, no se sap qui era el conqueridor i qui el conquistat.
El dia després, l'experiència es repetia amb uns simples spagheti de sardines no gaire lluny, a Noto. Tota aquesta zona, per cert, curulla de castells i esglésies catalans amb imatges de Sant Jordi.
És aquesta la bondat de la gastronomia italiana: que pots tenir experiències inoblidables en restaurants casolans, sense agressions al compte corrent. Són artistes generosos, els bons cuiners.
Aquest cap de setmana un d'aquests regals me'l ha donat la trattoria de nom tant pretesament humil com I Fagioli (les mongetes) però ben coneguda per tot bon vivant de Florència -inútil apropar-s'hi sense reservar-. Mentre encara feia cua per seure -perquè la reserva és només un primer pas- vaig veure com el cuiner pesava dos immensos trossos de bistecca fiorentina: un quilo quatre-cents cadascun. A menjar, cada tall, entre dos. La matemàtica no rebaixa el valor de l'empresa.
Jo vaig preferir una recepta més vegetariana: l'altre plat de més renom de Toscana, la Ribollita. Una feliç sopa d'ingredients que van de la col negra a les mongetes, passant pel tomàquet, la ceba i altres hortalisses i llegums que, combinats, fan tocar el cel amb els dits. Però el plat més bo de la vetllada, cal reconèixer-ho, van ser les patates al forn, fetes amb algun tipus de vareta màgica, perquè no s'assemblaven a res que hagi pogut tastar amb aquest nom.
A la Trattoria del Carmine, en un deliciós barri popular florentí, el premi se'l van endur els entrants -crostini de porros amb gorgonzola, i de fetge calent- i una milanesa revisitada, amb salsa d'anxoves -possible que casi el bou amb el peix salat? puc jurar que sí-. Es clar que el fenoll bullit amb parmesà gratinat presentava batalla. Competició incruenta i de gustosa memòria.

Es venen fars, illes i castells italians

Idíl·lic, perfecte per a milionaris amb vocació d'escriptors o seductors. Un far alterós, al cim d'un penya-segat, amb el mar per horitzó, una platja de blanca escuma a les esquenes i com a únics veïns, els ocells del Parc Natural d'Asinara. El far d'aquesta illa fins ara verge, a tocar de la turística Porto Torres, a Sardegna, està en venda. Els militars, fins ara únics amos i senyors, no tenen dinerets de l'estat i s'estan venent propietats en bloc. En l'últim lot publicat al butlletí oficial de l'estat n'hi ha catalogades 61, que de primer aniran a l'agència estatal del patrimoni i després qui sap a quines mans.
Si el milionari o empresari turístic que projecti comprar un hotel original no acaba d'estar convençut de les possibilitats del far de l'illa sarda, no li cal patir, perquè té molt per triar i remenar. Potser li agradi més el castell sueu de Brindisi o l'illa de San Paolo, a Taranto (tots dos a Pulla).
Anava a dir que és una ocasió única, però seria una exagerada, perquè ja fa temps que l'estat italià, ofegat de deutes, prefereix vendre's el patrimoni que no pas perseguir a fons els milers de milionaris i petits empresaris que escamotegen impostos a Hisenda. Es clar que amb un primer ministre acusat diverses vegades de frau fiscal -per ara, n'ha pogut sortir per manca de proves o prescripció de delictes- quedaria lleig demanar comptes a altres evasors. Millor vendre's petits tresors, que el turisme, ja se sap, és diner fàcil i agraït.

dilluns, 10 de gener de 2011

Amor radiant, cor robat

No hi ha rostre que hagi inspirat els pintors dels darrers dos mil·lenis més que el de Maria, la mare de Jesús. És ella l'autèntica protagonista de la història de l'art. No només perquè és figura obligatòria en un mercat subvencionat per l'Església, sinó que té una llum pròpia que enfosqueix qualsevol altre figura del quadre. Serena en Leonardo i Raffaelo, lluminosa en Botticcelli, voluptuosa i alhora tímida, bondadosa i humana en Caravaggio, subtil en Ghirlandaio, dolça en Murillo, calma en Fra Angelico. Totes elles meravelloses, i inspiradores.
Ara bé, qui em té el cor robat des que la vaig veure dissabte al vespre als Uffizi és aquesta tendra Maria que es delecta amb el seu nen. Deu aquesta expressió de joia al delicat pinzell d'Antonio Allegri (1489-1534), pintor del poble parmesà de Correggio, que li va acabar prestant el nom per a la posteritat.
Aquesta Maria té una complicitat tan tendra amb el seu nadó, amb aquest Jesús que finalment és un nen, i no un ésser estrany com en tantes pintures cèlebres de "Madonna amb bambino"!
Ella se'l mira amb aquell instint maternal que és, potser, la més bonica obra de la Creació, i que tant embelleix una escena sagrada com aquesta, com dignifica la llengua protectora d'una gasela sobre la tremolosa criatura recent nascuda.
És aquest amor radiant, espontani i sense càlcul per l'ésser indefens, petit, que tot ho necessita, i que per això enamora, perquè és l'amor més absurd, més gratuït, fora d'aquesta lògica lletja del donar per rebre. En els moments en què el món es mostra cruel i impietós, per què no recordar les milions i milions de mares -i pares, i...- que en aquest precís instant estimen apassionadament la seva criatura, humana o animal, delicada o ja crescuda, sobreviscuda o ja dorment fins a la propera estació de vida. Un Paradís ha de ser un lloc on totes les mares ultrapassades retrobaran les seves criatures. Llavors, en clissar-les, alçaran les mans, arravatades, dolces i gojoses com la Mare de Correggio. No pot haver-hi foscor eterna per qui en aquesta fatigosa vida terrenal hagi irradiat una llum semblant.

Li han fugit els colors, no la vida

És una de les pintures més impressionants de la Galeria dels Uffizi. I això que és pràcticament monocroma i competeix en una sala de grans teles de mestres europeus del Renaixement. Una descoberta, la Lamentació sobre el Crist mort de Giovanni Bellini (Venècia, 1430-1516).
El Crist, més que mort, sembla en ple èxtasi espiritual, com preanunciant que no ha dit la darrera paraula, que el que ha de venir serà molt millor. Els personatges al seu redol són tan vívids i expressius, tan ben dibuixats, que l'escena sembla real, només que contemplada des d'una finestra polsosa. La mare de Déu recorda una sòbria camperola castellana, la Magdalena ha perdut bellesa corporal de tant de de plorar, però el sentiment encès és bell i atrau l'atenció viril i la compassió d'un dels planyents. El jove Joan, més contingut, recorda un d'aquells joves romans bohemis que atrauen mirades femenines guitarra en mà; un tipus d'italià que sembla perpetuar-se en el temps i en la joventut des de fa ja dècades, des dels anys seixanta, i que no acaba de morir mai -serà real o és que Apolo ja fa anys que va deixar l'Olimp, enamorat d'una Vespa?
Hi ha pintures contemporànies més famoses, com les del gran Sandro Botticelli, que ens encantaran sempre. Però mentre que la bella Primavera no deixa de ser l'encarnació d'un somni alegre, immòbil en el nostre record, la Lamentació de Bellini és una tela que es mou davant els nostres ulls; que cada cop que la mirem ens diu alguna cosa nova. A aquest quadre li han fugit els colors, però li sobra vida.