dilluns, 11 d’abril de 2016

Un lloc de somni per pintar la nostra identitat

Sembla com en un somni: ets en un dels carrers més transitats i anònims de Roma i, de sobte, en agafar un petit revolt, el soroll i la grisor s’esfumen i et trobes immers en un prat cenyit per arbres frondosos i alts i per un turó on caminen amables i cadenciosos els bens; hi ha nens i nenes que corren feliços entre gossos, gats i paradetes amb herbes aromàtiques i si t’endinses pocs metres rere una cabana de fusta, et topes amb una caseta de nines amb un porxo ple de flors des del qual una anciana amable et somriu i t’indica per quin caminet trobaràs encara ponies, ases, galls, una vaca i un gall d’indi.
Si tornes al prat, atret per l’alegre gresca d’una banda de música, hi veuràs una mare amb un nadó a coll que acaricia un porc pelut i gros com un senglar, que sembla voler demostrar, amb pacífica compostura, que és alguna cosa més que un parell de pernils.
El més irreal, però, és que en aquest inesperat paisatge bucòlic s’hi ha volgut encabir, també, la cúpula més famosa de la història de l’art, la de Sant Pere del Vaticà, que com una lluna blanca de tarda s’ha enfilat pàl·lidament per la llenca blava de cel.
És en aquest indret quasi oníric que els nens i nenes catalans de la Mainada de Roma es troben per tercer cop; i ho fan per plasmar la identitat del nou grup en una samarreta, idea d’una mestra bellugadissa i creativa, l’Anna. Mentre ella esclafa plastidecors vermells i grocs i els converteix en senyera, la quitxalla li porta un dibuix del Coliseu per a recordar la doble identitat, italiana i catalana. Dues mares més, Ivette i Diana, donen un cop de planxa per a fixar el record. Fills i pares dibuixen, pinten i retallen, absorts, dins la petita cabana on s’han refugiat del vent, la pluja dubtosa i la tempesta de pol·len groc que s’han abatut sobre el prat. 
Els menuts, després d’haver assaborit, joiosos,  la curiosa bellesa de la nova vestimenta, surten fora desafiant el mal temps i encara tenen temps de bufar i fer bombolles grandioses que volen travessar el prat. Quan el sol ja desfila, amb només dues passes es planten de nou al trànsit de Roma i a la normalitat. Ara només cal somniar amb una altra trobada tan estranya i bonica com aquesta.
______________
*Aquest indret tan especial ens el va proposar la Sandra M. i es diu La Fattorietta. Estan fent una recollida de signatures per evitar ser engolits per la sorollosa via Gregorio VII, per si algú vol contribuir-hi; aquí en veieu un reportatge d’Askanews elaborat el mateix dia. Les fotos de la trobada són de la Sònia. L’article, de la Sandra B.

divendres, 8 d’abril de 2016

Francesc convida l’Església a «integrar» «tots» els divorciats

El papa publica “Amoris laetitia”, l’exhortació sobre la Família, en què demana acollir qui no compleix amb l’ideal cristià, i evita condemnar la homosexualitat. Vet aquí l’article escrit per al diari ARA
Ja n’hi ha prou de condemnar les persones que no compleixen amb «l’ideal» de família cristiana; cal procurar integrar i acollir «tothom» en la vida de l’Església catòlica. El papa Francesc clou així, amb l’exhortació apostòlica «Amoris laetitia», (L’alegria de l’amor), la reflexió sobre la família que va obrir ell mateix convocant els bisbes de tot el món a dos sínodes a Roma, el 2014 i 2015.
El text, publicat avui, és una crida a l’amor basat en la tendresa, la fidelitat, el compromís i el respecte a la llibertat de l’altre, i no en l’ànsia de domini sobre la parella o els fills. El Papa hi fa autocrítica i lamenta que de vegades s’hagi reduït el matrimoni cristià «al deure de la procreació», sense exaltar-ne la bellesa i fins i tot, el valor místic. L’Església, diu, ha de presentar el matrimoni «com una gràcia» i no «com un pes». I ha de «formar» consciències, però després ha de permetre que cadascú assumeixi la responsabilitat de la pròpia vida.
Francesc va més enllà del document que van aprovar els bisbes a Roma l’octubre passat. El Sínode de la Família va obrir la porta a la comunió dels divorciats tornats a casar, però de manera tímida i interpretable. El papa argentí ara estableix que s’ha acabat el temps de «condemnar per sempre» els divorciats. Al contrari, cal «acompanyar-los» per tal que puguin avançar cap a la comunió plena amb l’Església. Això inclou poder participar dels sagraments, però no a la lleugera ni de manera automàtica, sinó després d’un «itinerari» en què els divorciats han de fer «examen de consciència» amb ajut eclesial, comprometre’s amb els valors de l’Evangeli, el llibre sagrat dels catòlics i, cas per cas, junts, «discernir» com avançar en la participació dins la comunitat catòlica.
160408 Encíclica
Francesc renuncia a establir una norma sobre com acollir les famílies diferents de la «ideal», perquè afirma «no tot és blanc o negre» i «no hi ha receptes senzilles». A més, no tot s’ha de decidir des de Roma. El Papa dóna marge d’interpretació a cada Església local.
Especifica, però, que un segon matrimoni pot ser acceptat perquè «no tots els que viuen en situació tinguda per irregular viuen en pecat mortal». Francesc critica els catòlics més rígids, encara molt influents. Cal evitar aplicar «lleis morals» com si fossin «roques contra la vida de les persones», escriu, perquè «el criteri» per aplicar una norma segons la doctrina cristiana és sempre «la misericòrdia». Cal tenir en compte «els atenuants» d’un divorci i entendre que «l’Eucaristia no és un premi per als perfectes sinó un generós remei i un aliment per als febles», i «el confessionari no ha de ser una sala de tortures, sinó el lloc de la misericòrdia del Senyor».
Francesc, amb tot, reitera que l’Església ha de promoure el matrimoni cristià, «amb un esforç pastoral per a prevenir les ruptures», que són «un mal». Ara bé, si el divorci es produeix, l’Església ha de seguir sent «un far». Ha de convidar els divorciats a evitar «que els fills carreguin el pes de la separació», i promoure «que creixin escoltant que la mamà parla bé del papà, encara que no estiguin junts, i que el papà parla bé de la mamà».
El Papa es deté breument sobre l’homosexualitat, molt controvertida entre els bisbes. Reitera que «tota persona, independentment de la seva tendència sexual, ha de ser respectada en la seva dignitat i acollida amb respecte, procurant evitar tot signe de discriminació injusta», i evita jutjar l’amor gai. L’Església ha «d’acompanyar respectuosament» les famílies que tenen un fill homosexual, per tal que aquest «pugui comptar amb l’ajut necessari per a comprendre i realitzar plenament la voluntat de Déu a la seva vida». No exclou, per tant, que Déu accepti aquesta orientació sexual.
Francesc escriu, a banda, que la unió entre gais «no pot equiparar-se al matrimoni» però afegeix el matís que allò que cal rebutjar són les equiparacions «simplistes».
Alhora, a l’Alegria de l’Amor, el Papa diu: «S’ha d’integrar tothom», i «no només els divorciats tornats a casar» sinó a «tots, en qualsevol situació en que es trobin».
Francesc clou l’Encíclica parlant de mística. La família pot arribar a ser, escriu, «un veritable camí de santificació en la vida diària i de creixement místic, un mitjà per la unió íntima amb Déu». El conjugue ja no «pretén que l’altre saciï completament les seves necessitats», actitud que sovint acaba en divorci, però sí somnia «a construir un món on ningú se senti ja sol».
UN TEXT QUE TRENCA ESTEREOTIPS CATÒLICS
L’ideal cristià
El matrimoni cristià «es realitza plenament en la unió entre un home i una dona, que es donen recíprocament en un amor exclusiu i en lliure fidelitat, fins a la mort, i s’obren a la comunicació de la vida». Però «altres formes d’unió» realitzen aquest ideal «de manera parcial».
Acollir el divorciat
El divorci «és un mal», i cal treballar per evitar ruptures, però «a les persones divorciades és important fer-les sentir que són part de l’Església, que no estan excomunicades». «Es tracta d’integrar tothom», «ningú pot ser condemnat per sempre». Cal un discerniment cas per cas.
Unió gai
La unió entre gais «no pot equiparar-se al matrimoni» de manera «simplista». L’homosexual ha de ser «acollit amb respecte», «evitant tota discriminació», i ha de comptar amb l’ajut de l’Església «per a comprendre i realitzar plenament la voluntat de Déu a la seva vida».
Amor conjugal
L’amor cristià ha de ser pacient, servicial. L’espòs no té enveja, no obra amb duresa, no busca el propi interès, no s’irrita, tot ho disculpa. Tot ho suporta -el que no vol dir tolerar maltractes-. És una donació lliure d’un mateix que madura i creix amb el temps i amb diàleg.
El fill, un do
El fill «no és un dret» dels pares sinó un do: no se’l pot engendrar «de qualsevol manera». No a l’avortament perquè el nen «no pot ser objecte de domini d’un altre ser humà». Ell fill «no és propietat de la família; té un camí propi» i se l’ha d’educar amb respecte i amor.
Mística familiar
La família és «un camí de santificació i de creixement místic, un mitjà per a la unió íntima amb Déu». La família idealment prega junta i no es tanca en ella mateixa, «acull i surt cap als altres, els pobres i abandonats». Es «una cèl·lula vital per a transformar el món».

dijous, 3 de març de 2016

La poesia de Vinyoli que cal escoltar

Ho reconec: sóc una d'aquelles persones, força incompreses pels editors, que només llegeix poesia en alguns moments de la vida, però que ai!, perd el cap per un bon recital. Sobretot si és com el d'Esperit de Vinyoli.
Sílvia Bel, en un recital d'Esperit de Vinyoli a Andorra
Ja fa uns anys m'havien arribat besllums del poder d'aquest poeta, però només el dring vellutat de la veu precisa i clara de Sílvia Bel i el cant impetuós de Sílvia Comes, acompanyades pel mudadís violoncel de Carles Muñoz, han aconseguit que les paraules de Vinyoli em penetressin com un torrent de sang al cor. Ho sé, sona cursi, però és que és una vibració vera de la gorja i del pit. Abans, només els adorats cantants de la infantesa, els artistes dels recitals flamencs, un Raimon encara potent o els millors diàlegs teatrals me l'havien fet palpitar així.
Asseguda en una de les primeres files del Teatre Vascello, vessava d'agraïment pels esforços culturals de la incansable Isabel Turull, que ha fet arribar l'espectacle a Roma, i per la generositat del marit Adriano i la filla Núria, que cuidaven de la petita Anna una estona perquè jo pogués abandonar-me al delit.
I per això, perquè sovint la poesia només ens fa volar quan és paraula parlada, sé que és inútil que jo vulgui compartir aquí un dels poemes d'aquella nit d'octubre que encara remembro. Però ho faig ara, perquè hi ha moments que la poesia ens arriba en qualsevol forma, i perquè, potser, el lector que com jo, no conegui prou Vinyoli, un dia el voldrà descobrir en un recital. Però, sobretot, perquè necessito dedicar-la a una persona estimada que em confessava fa un temps que, alguns matins, es desperta però no pot llevar-se, perquè el pes del món li sembla insuportable.

Abans que neixi l'alba
...mentre che'l danno e la vergogna dura...
MICHELANGIOLO, Rime, 247 

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades 
per si tot d'una mor 
algú que estimes o llegeixes 
un vers o penses en el joc 
perdut

o bé, de nit, abans 

que neixi l'alba, algun lladruc 
esquinça el dur silenci.

I vénen els records 

de tantes culpes que no has 
mai expiat

i veus el derrotat 

exèrcit dels homes 
arrossegant els peus feixugament 
per les planúries fangoses 
sota la pluja, mentre xiulen 
els trens.

Que tot és dur, cruel, sense pietat 
i sempre el mal i la vergonya duren.

El poema es troba dins l'obra de Vinyoli "Encara les paraules"

dijous, 11 de febrer de 2016

Un altre nen com tu, a Roma

IMG_0017
“Mamà, per què jo sóc l’única que parla català i no italià com els altres?”, em va preguntar la Núria, la meva filla de quatre anys, un dissabte mentre passejàvem pel carrer.
I això que a la Núria, l’italià li surt espontani. Però és el català que ella sent com a llengua pròpia. L’italià, el sap potser més i millor, però és la llengua dels altres.
El dia després, diumenge de Carnestoltes, la Núria va entrar disfressada a un petit local de Roma. Dins, hi havia nens i nenes com ella. Nens que a casa parlen català i italià, o fins i tot, més llengües. Que se senten “una mica italians, una mica catalans”, potser també una mica “gallecs, castellans, eslovens, americans”. Que sempre seran una mica diferents de la majoria d’altres nens del país on viuen. Van connectar de seguida, amb tota naturalitat.
Van seure atents per escoltar un conte amb la llegenda del Carnestoltes i la Quaresma, van pintar-li set cames a l’adusta velleta mentre s’ensenyaven els uns als altres com fer servir el nou tipus de pintura. Com si els mogués una mà misteriosa, cadascú d’ells va decidir posar uns travessers de fusta fins a arribar a completar, entre tots, un circuit per a trens. I tot això, en català, com a casa.
Ells potser no ho sabien, però els adults, sí. Acabàvem de constituir el grup que anomenarem La Mainada de Roma. Junts, celebrarem festes nostrades com sant Jordi, sant Joan, Tots Sants, i altres. Farcirem coques, posarem pinyons als panellets, llegirem contes, anirem d’excusió i jugarem a “fet i amagar”, que sembla com ·”el nascondino”, però no serà ben bé igual. Encendrem bengales de festa i ens enfilarem muntanya amunt amb peus que es cansen però continuen caminant per poder extasiar-se arribant al cim, perquè és amb llum i màgia, tenacitat i meravella, la manera com volem sembrar el futur de la cultura que els fills ja senten com a seva. O, almenys, com una de les seves!

*Clicar aquí per anar al bloc de la Mainada de Roma

divendres, 11 de setembre de 2015

Una seu cultural del Vaticà acull la Diada de Catalunya a Roma

Catalunya ha escollit la cultura com a carta de presentació de la seva nova seu política a Roma, i gràcies a aquesta estratègia ha aconseguit la complicitat d'un organisme cultural del Vaticà. El Pontifici Institut de Música Sacra acollia el vespre d'aquest dijous 10 de setembre un concert d'alt nivell per celebrar la Diada de Catalunya a Roma. Un centenar d'autoritats i representants de la societat civil catalana i italiana han pogut gaudir d'un programa basat en autors catalans culminat amb el Cant dels Segadors, interpretat pel reconegut pianista Albert Attenelle i corejat per part del públic català i fins i tot en algun cas, italià.

L'Instituto està just per davant de l'església romana de Sant'Agostino, a dues passes de la plaça Navona; moments abans del concert, mentre el rector aprofitava l'homilia per exposar -amb entusiasme contagiós- maneres de practicar l'evangelització i la misericòrdia, eixos del Papat de Francesc, una es podia acostar a una capella lateral i extasiar-se en solitari de la sublim Madonna dei Pellegrini, un dels capolavori de Caravaggio. Una de les grans pintures de la història de l'art exposada en un racó d'una parròquia per a que serveixi d'inspiració al públic a qui estava originàriament destinada, els feligresos: això és Roma.

Tant el Govern d'Itàlia com el Vaticà s'han interessat discretament per l'acte que suposava l'estrena de la delegació del Govern català a Roma, encapçalada per un italià casat amb una catalana, Luca Bellizzi. El Govern italià hi ha enviat el director general de la Presidència del Consell de Ministres, Francesco Tufarelli. No hi havia representació oficial de la Santa Seu però sí que ha assistit a l'acte el president de l'Institut de Música Sacra, Vincenzo De Gregorio, així com diversos eclesiàstics italians i catalans de l'òrbita vaticana. Hi han enviat representants les ambaixades de Canadà i Angola, la delegació del Quebec... i l'ambaixada espanyola, naturalment, que «marca» de prop tots els actes del Govern català a Itàlia. També hi han assistit algun diputat i senador italians, així com advocats de l'estat.

No hi havia, per tant, overbooking i es veien cadires buides, però la representació d'institucions i polítics no era gens menyspreable tenint en compte que l'oficina catalana fa pocs mesos que s'ha posat a treballar, i que es tracta de la Diada d'una nació sense estat que per ara es mou entre la incomoditat de la diplomàcia europea i en especial, la italiana.

El nou delegat, Luca Bellizzi, ha orquestrat l'acte de manera impecable, amb l'ajut de la universalitat de les obres de Mompou, Granados i Albéniz -musicats per un dels seus màxims intèrprets, Attenelle-, i la bellesa i excel·lent acústica de la sala de concerts pontifícia.

Bellizzi, que va estar flanquejat per la directora general de Relacions Exteriors de la Generalitat, Francesca Guardiola, va recordar al grapat d'autoritats assistents a l'acte com no és pas el primer delegat a Roma. A banda del representant del govern Pujol que hi va operar breument fa una dècada, ja al segle XII hi havia ambaixadors catalans davant la Santa Seu. Perquè, parafrasejant Pau Casals, Bellizzi va explicar: «El meu país és una de les nacions més antigues d'Europa». I és una nació tan amiga del país transalpí, que ja Josep Pla escrivia: «Catalunya és la regió més occidental d'Itàlia».

Es un amor antic: el català Andreu Febrer va ser el primer a traduir la Divina Comèdia de Dant a una llengua estrangera i, avui dia, l'italià és la tercera llengua en nombre de traduccions d'escriptors i poetes catalans.

A Roma, Bellizzi no va necessitar traductor, i va etzibar en versió original: «a la Diada, recordem què hem estat i què volem ser». Les institucions italianes i vaticanes ja tenen a qui consultar discretament per avaluar els esdeveniments que s'estan precipitant a Catalunya.

divendres, 19 de juny de 2015

El Papa demana una “conversió ecològica” per protegir la Terra

“No tenim dret” a continuar acontentant-nos amb una “una ecologia superficial”, que ens “serveix per seguir amb els nostres estils de vida, de producció i de consum”, que suposen, tots sumats, “una catàstrofe” per al planeta. El que cal és una autèntica “revolució cultural”, una “conversió ecològica” que impliqui que la ciutadania es posi un jersei en lloc d’afanyar-se a obrir la calefacció, que s’oblidi tant com sigui possible del cotxe, que es deixi d’obsessionar per l’últim aparell tecnològic i per anar de compres i, a més, s’apunti a entitats socials que pressionin els polítics. Perquè ja se sap que “la política se sotmet a l’economia”, i els poders econòmics no tenen cap mirament pel desastre ecològic i social que estan causant a la Terra.
Francesc (diari ARA)
Qui enarbora la bandera “contracultural” és el papa Francesc en la seva primera encíclica personal, publicada ahir, Laudato si’ ( Lloat sigueu ) -l’anterior, Lumen fidei, va ser iniciada per Benet XVI-. Aquesta encíclica, que s’inspira en títol i contingut en Francesc d’Assís, el sant del respecte per la Creació, propugna una “ecologia integral”, un model econòmic que tingui com a prioritat la lluita contra la pobresa i contra la degradació de la Terra.
L’encíclica, ja abans de néixer, ha estat ferotgement atacada pel Partit Republicà nord-americà, entre d’altres. I és que Francesc posa en entredit l’economia neoliberal i recorda que “la propietat privada no és intocable” sinó que ha d’estar subordinada “al bé comú”.
També lamenta “la salvació dels bancs a tota costa” i que l’última crisi financera no hagi provocat “una reacció” per canviar l’actual sistema econòmic, basat “en el mite” del “progrés”. El Papa pretén influir sobre la Conferència sobre el Canvi Climàtic convocada al desembre a París. “S’ha tornat urgent reduir dràsticament” les emissions reemplaçant el petroli per fonts d’energia renovable, diu. L’argentí recorda que les anteriors cimeres han fracassat, perquè no hi ha una autoritat mundial capaç d’imposar sancions als països que incompleixin els compromisos de reducció d’emissions.
Francesc, però, va més enllà de París, i per això està creant un terratrèmol polític. Els creients i no creients a qui s’adreça estan convidats a posar com a prioritat el medi ambient també en el moment de votar, perquè “tot està relacionat”, afirma. “El poder connectat amb les finances és qui més es resisteix a aquest esforç, per tant, ¿per a què serveix preservar avui un poder que serà recordat per la incapacitat d’intervenir quan era urgent i necessari fer-ho?”, es pregunta.
“Un veritable plantejament ecològic -prossegueix- ha d’integrar la justícia en les discussions sobre el medi ambient, per escoltar tant el clamor de la terra com el dels pobres”. Això no vol dir “tornar a l’època de les cavernes”, però sí que els països i ciutadans que més consumeixen acceptin un “decreixement”, afirma. “El creixement il·limitat és una mentida”, assegura.
Segons el Papa, els països “que més han contaminat” han d’ajudar els que encara estan en vies de desenvolupament. Perquè hi tenen “un deute ecològic”. I dins de cada país, cal que uns polítics “de visió àmplia” tinguin com a prioritat el dret a la feina o a un tros de terra per cultivar, i el respecte pel medi ambient.
El Papa, amb frases poètiques inspirades en Francesc d’Assís, també reclama protegir la diversitat. Assegura que qui actua amb “indiferència o crueltat cap a les altres criatures del món” també ho farà amb les persones. Però també critica qui defensa les balenes i, en canvi, “justifica que es traspassin tots els límits quan s’experimenta amb embrions humans vius”. Francesc conclou que només “l’educació” permetrà que s’abandonin hàbits arrelats de consum, i fa un prec: “A cada persona d’aquest món li demano que no oblidi aquella dignitat que ningú té dret a arrabassar-li”.

(Notícia publicada al diari ARA)

divendres, 8 de maig de 2015

El ressò internacional de la litúrgia catalana, en una tarda de maig

La cita és al centre d'una gran ciutat, però res de carrers impersonals replets dels megastores de Zara o de H&M. Estem parlant d'una metròpolis tan bella que no deixa mai de sorprendre: Roma. Deixem a l'esquena l'espectacle grandiós de les runes del Palatino que semblen fondre's sobre el Circo Massimo i ens enfilem dalt del turó de l'Aventino resseguint un jardí de roses i endinsant-nos per un carrer costerut amb antiquíssimes esglésies als marges. El camí ens deixa als peus del monestir de San Anselm, seu del Pontificio Istituto Liturgico de Roma.

Haig de lluitar per no caure en la temptació de mirar per la ferradura del portal que protegeix el jardí veí dels Cavallers de Malta, amb fama de tenir la millor vista del món, o per, un cop dins el claustre del monestir, evitar d'embadalir-me davant alguna de les fonts de carpes vermelles i romàntiques nimfees.

San Anselm, Roma
Passen alguns minuts de les sis i cal apressar-me a entrar a la sala capitular. En aquesta vetusta sala blanca, que amb la nuesa de les parets regala tot el protagonisme a un crucifix de fusta també pur, essencial, s'hi han reunit una setantena d'estudiosos de diferents països. Participen al X Congrés Internacional de Litúrgia i s'interessen pel que va succeir fa cent anys en un monestir enfilat dalt d'una muntanya mística, Montserrat. El que va passar llavors dins aquelles aïllades parets, sembla, va vessar per la muntanya fins amarar tot Catalunya i fins i tot va arribar a Roma.

Quan entro, el director de l'Institut Superior de Litúrgia de Barcelona, Jaume Padrós, està explicant com dos mil delegats, catalans però també estrangers, es van reunir llavors per celebrar un Congrés Litúrgic que va contribuir a preparar el moviment de renovació que acabaria quallant molts anys després, al Concili Vaticà II. Una aplaudida doctoranda italiana, Katia de Simone, de Filles de l'Església, il·lustra com ja en aquell congrés es va parlar de la necessitat que els fidels participessin plenament a la litúrgia, fins al punt que se sentissin concelebrants, unes paraules que va reprendre molts anys després, el 1975, el papa Pau VI. L'abat de Montserrat, Josep Maria Soler, assegura que aquell congrés va ajudar a que a Catalunya els cristians tinguessin una mentalitat oberta.

Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, recorda, amb tot, com l'obertura catalana ve de molt temps enrere. Ja abans que els anglesos tinguessin una Bíblia traduïda a la seva llengua (1380), els catalans tenien la seva, acabada uns deu anys abans: l'únic manuscrit que se'n conserva és a París. En canvi, no es conserva cap exemplar de la primera Bíblia impresa en català, per culpa de la Inquisició. L'única que es va salvar de la crema, conservada a un museu d'Estocolm, va acabar també menjada per les flames en un incendi del 1697. Però l'únic full que s'ha arribat a trobar d'una d'aquestes Bíblies renaixentistes, conservat a Londres, precisament és aquell que recull la data d'impressió, 1478, i el lloc, València. Els catalans haurien tingut la primera Bíblia impresa només després dels alemanys (1466), italians (1471) i holandesos (1477). En francès va sortir el 1530, en anglès, el 1535, i només el 1569 -altre cop per culpa de la Inquisició-, en castellà.

No només. En aquests temps que sembla que un cristià, a Catalunya, sigui un ésser d'un altra galàxia, fa bo de sentir com dos dels catalans més universals no només eren homes de fe, sinó que fins i tot s'interessaren activament pel Congrés Litúrgic i en una manera o altra, hi van participar. Com recordava ahir el cardenal Lluís Martínez Sistach, el genial arquitecte Antoni Gaudí va acabar plasmant el nou enfoc litúrgic de màxima participació dels fidels en els plànols de la Sagrada Família. I el músic Pau Casals, com va explicar el doctorand Ricard Rovirosa, va inspirar-se en els nous aires sorgits de Montserrat, que considerava «la meva segona casa», en diverses obres, com en l'Oració a la Verge. La que ha tingut un èxit més perdurable, però, va ser l'O vos omnes. Encara avui, es canta a diversos països, entre ells la Gran Bretanya i els Estats Units.

L'organitzador del Congrés Internacional, el català Jordi Piqué Collado, monjo de Montserrat i Preside del Pontifici Institut de Litúrgia, tanca el seminari, que ha durat una hora i mitja, i s'emporta amb una eficàcia inaudita cardenals, bisbes i estudiosos cap a l'església de San Anselmo per participar puntualment a les Vespres. Jo haig de tornar a casa tant de pressa com he vingut perquè em reclama una petita vida de quatre mesos. Però em deixo embolcallar uns instants per l'emocionant cant gregorià que sorgeix de tantes veus, i un cop he encertat la porta de sortida en el laberíntic claustre, en plena cursa cap al cotxe encara dono una mirada enrere. El sol de ponent il·lumina suaument aquest bellíssim monestir i sé que, dins, travessa els càndids vitralls rosats i arriba fins a l'altar.

dilluns, 15 de desembre de 2014

Si un nen plora, no se l’ha de fer fora de l’església, diu Francesc

Una revolució per als pares que entren a l'església amb nens, quasi amb sentiment de culpa. Estan avesats a rebre mirades de reprovació si el nen fa alguna exclamació en veu alta, o si s'aixeca del banc quan tothom seu. I si es posa a plorar, surten disparats cap a la porta del temple, amb cap cot i caminant tan de pressa com els és possible.

Fins i tot si renuncien a la missa i entren a l'església fora d'hores, sempre hi haurà algú que criticarà que el nen pugi a l'altar per admirar una estàtua o unes flors, que circuli lliurement topant sense voler amb algun banc, o que faci alguna exclamació massa entusiasta.

Recordo molt bé una de les ocasions en què la meva filla i jo vam ser blanc d'ires. La nena, llavors de dos anys, estava entusiasmada d'haver entrat uns minuts al temple, on hi havia només un parell de persones. En creuar la porta, va fer senyal de posar-se un dit a la boca per assenyalar que calia parlar fluixet. Un cop dins, va mirar Jesús a la creu i va exclamar, amb veu més alta, que aquell era "el Jesús de la festa", perquè li havia parlat de la Pasqua. Va voler encendre-hi una espelma i em va reclamar la moneda més gran. Llavors va entrebancar-se amb un banc amb el conseqüent estrèpit. Una senyora que passejava pel temple es va precipitar cap a mi per renyar-me.

Li vaig replicar: "Vaja, no deia Jesús: deixeu que els nens vinguin a mi? Aquí també és casa seva. Ella ja mira de parlar fluixet i de no fer soroll, però no deixa de ser una nena. Després ens queixarem quan no hi hagi gent jove a missa. Miri ara on és la nena: s'ha agenollat al banc davant l'estàtua de la Verge Maria, com veu que fem altres persones i jo, i se la mira; que no és preciós?".

Francesc a la parròquia romana. Foto: Repubblica
Ara, si em tornés a passar, quasi li podria repartir a l'escandalitzada senyora una còpia del diari La Repubblica que informa de les meravelloses paraules del papa Francesc aquest diumenge 14 de desembre de 2014 mentre parlava amb famílies de nens acabats de batejar, a la parròquia de San Giuseppe all'Aurelio, a Roma.

Ha recordat les paraules de Jesús: "Deixeu que els nens vinguin a mi". "El seu plor és la millor predicació".

"Els nens ploren, fan soroll, van d'un cantó a l'altre. Però em molesta molt quan, a l'església, un nen plora i hi ha qui diu que ha de marxar fora. El plor del nen és la veu de Déu: mai se l'ha de fer fora de l'Església".


dimarts, 4 de novembre de 2014

El 9 de Novembre agafaré un tren per vosaltres

El 9 de novembre, votaré per tots els catalans, famosos o anònims, que durant tres segles de repressió cultural han lluitat per mantenir viva una flama que d'altres s'entestaven a apagar a trets de canó. Eren rebels? Valents? Somiatruites? Estimaven. I l'amor és lluita.
Si hagués participat a aquest emocionant vídeo, hauria recordat, en especial, Salvador Espriu, que explicava així el sentit dels seus versos:

 "Hem viscut per salvar-vos els mots
Per retornar-vos el nom de cada cosa".

Ell que, profètic, veia possible la resurrecció d'aquells óssos, d'aquelles calaveres, en què havien convertit la nostra llengua, el nostre món. El 9 de novembre, faré l'esforç d'agafar un tren, tres hores d'anada i tres de tornada, diversos taxis i molts calers, per votar a Milà... Dic esforç perquè estaré embarassada de vuit mesos, i afegint-hi les meves xacres, ja ara cada moviment és una fatiga. Però és que ho faig, sobretot, per tu, filla que ara jugues en català i. de vegades, en italià a la banyera, i també per tu, que encara has de néixer. Només el "seny" de sentir-me segura que aguantaràs bé el viatge, tu la més petita i desconeguda, podria impedir la "rauxa" de voler complir el somni de tota una vida: poder expressar en llibertat quin futur vull per al meu poble i la meva llengua.

Vosaltres, petites meves que viviu, o sou a punt de viure, en català en aquesta terra estrangera que ens acull i que també és la nostra. Els catalans no som excloents i estimem altres terres i altres paisatges. Però no per això oblidem aquest petit país, maltractat durant segles. Volem que un dia, en aquesta i altres terres estrangeres, dir "sóc catalana" sigui la cosa més natural del món. Ni explicacions ni justificacions ni defenses davant la mirada burleta o l'atac frontal. Que ja no em demanin més, al parc, perquè us parlo en la nostra llengua, i no en una altra "més útil a la vida".  Que no vulgui donar-me més lliçons qui no sap res de la nostra castigada història. Aspiro només a preservar una cultura més dins el gran mosaic que forma la humanitat. Una cultura que estimem, simplement, perquè és la nostra. I aquest amor, com tots, no és populista ni nacionalista, com ens volen fer creure. Es dolent, estimar els fills, els pares, els amics, la terra que t'ha vist créixer? Per aprendre a estimar el Món, primer cal ser capaç de sentir amor cap el que tens al costat. És a casa teva que aprens a eixamplar el cor.

 

dimecres, 8 d’octubre de 2014

La voce dei catalani, «imprigionata» oggi a Roma

Un'urna imprigionata dentro a una gabbia, davanti alla residenza dell'ambasciatore spagnolo a Roma, una villa sul Gianicolo con vista su tutta la capitale italiana. E la stessa urna ingabbiata che si sposta al Colosseo, per attirare l'attenzione dell'Italia. L'Assemblea Nazionale Catalana (ANC), ha intrapreso oggi questa azione come simbolo del tentativo del governo spagnolo di vietare che i catalani si esprimano sul loro futuro politico il prossimo 9 novembre.

In quella data il governo autonomo della Catalogna, sostenuto dal suo parlamento, ha organizzato una consultazione popolare (consultiva, cioè non vincolante come un referendum) sulla volontà o meno dei catalani di formare uno stato indipendente dalla Spagna. Questa legge è stata approvata dal 75% delle forze politiche rappresentate nel Parlamento Catalano. Il Tribunale Costituzionale spagnolo, su richiesta del Governo di Madrid, ha sospeso in via cautelare la legge regionale catalana sulla consultazione, nonostante la giurisprudenza recente dello stesso tribunale riconosca la legalità di un voto consultivo su questo tema.

Come risposta a questo divieto, la sezione italiana dell'Assemblea Nacional Catalana, organizzazione apartitica della società civile che ha organizzato le moltitudinarie mobilitazioni di piazza in Catalogna negli ultimi anni – due milioni di persone nelle strade di Barcellona lo scorso 11 Settembre per rivendicare libertà di voto in modo pacifico –  ha deciso di partecipare all'iniziativa “Muti e in gabbia”. Una manifestazione lanciata da un gruppo di intellettuali catalani, tra cui il sociologo Salvador Cardús.

 "Il governo spagnolo tratta i catalani come cittadini di serie B, e li condanna a essere una minoranza sottomessa e costretta in modo permanente al silenzio”, ha affermato oggi Emili Perona, coordinatore dell'ANC Italia.

"Anziché considerare la diversità catalana una ricchezza, la contrasta con tutti i mezzi possibili e cerca di indebolirla", ha aggiunto.Secondo l'ANC Italia, “la Spagna si comporta con i catalani in modo molto diverso da come la Gran Bretagna ha fatto con gli scozzesi: non solo non permette loro di tenere un referendum, ma nemmeno un semplice voto consultivo e non vincolante. Da anni invece, i catalani hanno mostrato in massa la loro volontà, con manifestazioni pacifiche a cui hanno preso parte milioni di persone di tutte le età e origini sociali, culturali e geografiche. Madrid non soltanto non ha offerto di dare più autonomia alla Catalogna, come la Gran Bretagna ha fatto con la Scozia, ma ha risposto negativamente a tutte le richieste espresse da un popolo e dal suo parlamento. Per di più, continua a ridurre gli investimenti in Catalogna e a boicottare i diritti linguistici e culturali tanto faticosamente conquistati dai catalani dopo la fine della dittatura di Franco”.

diumenge, 8 de juny de 2014

Els Bordegassos de Vilanova alcen amb èxit castells per tot Roma i el Vaticà

Al Gianicolo la "torre umana" per l'indipendenza della Catalogna
Avui al Gianicolo

L'empenta, il·lusió i gran preparació dels Bordegassos de Vilanova els ha permès d'omplir de castells els indrets més emblemàtics de Roma i del Vaticà i culminar amb èxit l'esperada cita de les dotze del migdia a l'històric turó del Gianicolo, amb espectaculars vistes sobre la ciutat. Una fita més marcada encara si es té en compte que abans d'alçar pilars reivindicatius a espais tan mítics com el Coliseu o la Fontana de Trevi, la colla ha hagut de superar nombrosos aventures.

Avui, just després de la sonada explosió del canó del Gianicolo, que des de fa més d'un segle i mig marca cada dia l'arribada del migdia a la Ciutat Eterna, els Bordegassos han coronat i descarregat amb èxit un 4 de set i altres castells al Piazzale Garibaldi, entre veus “d'independència” i desplegament de pancartes a favor del dret de vot el proper 9 de novembre.

Davant la mítica Fontana di Trevi, ahir
Malgrat un sol inclement i temperatures de vèrtig, que feien que molts romans i turistes aguantessin poc de temps a la plaça, els Bordegassos han alçat encara un 3 de 7, un 5 de 6, un vano de 5 i molts pilars de quatre simultanis. En aixecar els pilars, els anxenetes mostraven pancartes amb missatges a favor de la democràcia i el dret a vot. Entre els castellers i la impactant estàtua de Garibaldi a cavall que presideix la plaça del turó on s'han aixecat els castells, una pancarta resava: “I catalani vogliono votare” (els catalans volen votar).

El manifest d'Òmnium l'ha llegit just després del primer castell el vice-presidentde l'entitat cultural, Joan Abellà, que ha acabat agraïnt a l'anxeneta Clara “haver coronat aquest somni”. Abellà també ha agraït la col·laboració del Casal Català d'Itàlia i la secció italiana de l'Assemblea Nacional de Catalunya, així com de la ciutat de Roma.

Davant el Panteó romà
Precisament, una responsable cultural de la ciutat, Roberta Ronconi, ha volgut adreçar-se als castellers amb aquestes paraules: “Gràcies per haver regalat el primer castell a la ciutat de Roma. Des d'ara, els castells formen part de la bellesa de la ciutat”.

El cap de colla dels Bordegassos, Daniel Ortiz, també ha agraït “la gran acollida” que els ha dispensat “la ciutat de Roma” i ha explicat que la colla “defensa la democràcia: poder votar, poder posar el vot dins l'urna”. Ortiz es mostrava orgullós d'una actuació “tan maca, i que ha estat aconseguida amb gran il·lusió per a molta gent”. I això que tant ells com les entitats culturals que han participat en l'organització i difusió -Omnium Cultural, amb la col·laboració del Casal Català d'Itàlia i ANC-Itàlia- han hagut de preparar-la a corre-cuita. Només dues setmanes abans, resoltes les dificultats d'obtenció d'autoritzacions administratives, els Bordegassos van confirmar la possibilitat de viatjar fins a Roma.

El dia anterior, dissabte, la colla ja s'havia estrenat alçant castells espontanis i de gran impacte entre els vianants davant de la Basílica de Sant Pere del Vaticà. A la tarda, mentre feien un recorregut acompanyats d'una afiliada de l'ANC-Itàlia i impulsora d'una entitat turístico-cultural que defensa el català a Roma, Romaquí, els Bordegassos encara van alçar pilars als llocs més emblemàtics del centre de Roma, entre l'admiració de l'atapeïda multitud de turistes i romans a qui uns voluntaris repartien el manifest d'Òmnium en italià. “Els han alçat a totes les grans places del centre, excepte a la plaça d'Espanya, és a dir: plaça Navona, plaça del Panteó, Fontana de Trevi, Capitoli i finalment, davant del Coliseu”, enumerava la presidenta de Romaquí, Maria Hernández.

Els Bordegassos van haver de superar algunes reticències inicials de les forces de l'ordre en alguns indrets, que però van acabar deixant-los fer vist l'interès cultural de les manifestacions espontànies i l'interès dels vianants.

Ara bé, entre diverses aventures que han corregut els 120 membres dels Bordegassos a Roma, la pitjor ha estat el robatori, només arribar a la capital italiana, de les pertinences personals que havien deixat dins l'autocar, tot i ser custodiat en un pàrking tancat. Els lladres van trencar completament els vidres d'una porta, així com bona part del mecanisme d'entrada, el que feia que, a hores d'ara, els castellers no sabessin si podran tornar a Vilanova a l'hora convinguda, ja que primer s'ha de reparar completament el vehicle. Per fortuna, els lladres no van aconseguir forçar el maleter on els castellers custodiaven les bosses més grans amb tot el material i vestits necessaris per a l'actuació d'avui.

“A mi, per exemple, m'ha fet molt de mal que a la motxilla que em van robar hi tingués unes arrecades que em va regalar la meva mare just abans de morir”, narrava a l'Ara Montserrat Lorente, membre de la colla. Ara bé, afegia de seguida: “Però estem molt contents per l'acollida de la ciutat, ha estat esplèndid”.

A Piazza Navona
Una de les anxenetes, Paula, de set anys, relatava la marató que han hagut de percòrrer abans d'actuar: un viatge de 20 hores en autocar. “La nit de divendres no vaig dormir en tota la nit, i això que m'havia llevat a les sis, i em vaig marejar a l'autocar”, explicava. Tot i aquest cansament, la menuda va participar als pilars aixecats dissabte a diverses places romanes i avui ha coronat dos castells al Gianicolo. La companya Meritxell, també de set anys, era una de les poques que ha viatjat en avió, però avui actuava després d'haver-se llevat a les tres del matí per anar a l'aeroport. “Estem molt contentes de com ha anat”, deien les dues mentre la mare els oferia una pizza, finalment a l'ombra després de dues hores a ple sol.

L'actuació castellera dins la campanya “Catalans want to vote” ha despertat l'interès de la premsa italiana. Poques hores després, tant el diari romà La Repubblica com el torinés La Stampa mostraven als webs profusió de fotos de l'acte, juntament amb altres mitjans.


* NOTÍCIA PUBLICADA AVUI AL WEB DE L'ARA, www.ara.cat
 
 

dijous, 5 de juny de 2014

Roma sarà una delle 8 capitali europee che ospiteranno simultaneamente le 60 'torri umane' catalane l'8 giugno


L’8 giugno migliaia di persone innalzeranno “castelli umani” in 8 capitali europee (Roma, Berlino, Bruxelles, Ginevra, Lisbona, Londra, Parigi e Barcellona) e in molte altre città, per dire al mondo che i catalani vogliono decidere in libertà il loro futuro come popolo.
Bordegassos de Vilanova. Actuaran a Roma
Alle 12, dopo il colpo di cannone del Gianicolo, sulla Piazza Garibaldi si innalzerà un “castell”, una torre umana composta di decine di persone: i “castells”, dichiarati Patrimoni Immateriale dell'Umanità dall'UNESCO, sono un'antica tradizione catalana che consiste nel formare torri umane di forme diverse, che possono arrivare fino a 10 livelli di altezza, composte di uomini, donne e bambini di origine ed età diversa. Domenica simbolizzeranno l'anelito della Catalogna in questo momento storico: “Insieme, facciamo squadra, cooperiamo nella diversità per giungere, con lo sforzo di tutti, a toccare il cielo”.
Alla stessa ora, si innalzeranno più di 60 castelli umani in altri comuni europei. Il loro logo è: #CatalansWantToVote. Si riferisce alla volontà dei catalani di poter decidere sul loro futuro in un referendum sull'indipendenza il 9 novembre, come quello che si terrà in Scozia il 18 settembre. L'evento è organizzato da un gruppo di organizzazioni civili catalane dirette da Omnium Cultural, un’associazione apartitica, con l'aiuto di migliaia di persone che hanno sostenuto economicamente l'iniziativa. 
Questa straordinaria manifestazione va così a sommarsi alle precedenti rivendicazioni pacifiche della società civile catalana, come la gigantesca catena umana che ha unito milioni di persone per centinaia di chilometri lungo tutta la Catalogna lo scorso 11 settembre 2013, o l'oceanica manifestazione di un milione e mezzo di persone a Barcellona per l'11 settembre del 2012.


dimecres, 15 de gener de 2014

La veu que no mor

Jordi Savall i Montserrat Figueras
Montserrat Figueras, soprano, havia ajudat a redescobrir veus apagades des de feia segles. I en desempolsar bellíssimes cançons oblidades, donava vida als qui van morir i feia palpitar els qui l'escoltaven.
A la tardor dels 69 anys moria per un càncer. Va triar acomiadar-se del món en la intimitat de casa seva, envoltada dels seus estimats: el marit, el mundialment celebrat director i violista de gamba Jordi Savall, i els fills, també músics, Arianna i Ferran.
Jordi Savall, que ho havia compartit tot amb ella, des de l'escalfor de la llar a la gran missió de donar a conèixer músiques i persones i pobles sencers injustament oblidats per la història, havia d'afrontar ara la vida sense acariciar el seu cos i sentir la seva veu.
Des de llavors, s'ha refugiat en el gran amor compartit, la música. Dos anys després, escriu: "Després de la seva mort, he trobat un gran consol en escoltar dos instruments armenis: el duduk i la kamancha". Per això, i perquè Montserrat estava enamorada d'Armènia, Jordi va voler retre-li homenatge amb el disc "Esprit d'Arménie", que tot just ara presenta arreu del món.
Ahir era a Roma, a l'Aula Magna de la Universitat La Sapienza. La gran majoria de persones del públic no tenien idea de quina sonoritat podien tenir els patiments del poble armeni, i l'acústica era més aviat pobra. Però des que aquells instruments van prendre volada, els cossos arraulits a les butaques es van unir com les onades d'un llac que s'agiten suaument pel vent ara melangiós, ara esperançat del duduk, aquest humil tros de fusta que, defugint tota llei física o racional, té el poder de penetració de l'ànima. I sobrevolant el llac, la presència de Montserrat, que ens recordava el valor de dedicar la teva vida a una missió que li doni sentit. Ella, i els mags que feien sonar el duduk, les violes, la kamancha. La música que et retorna al més essencial de tu mateix.
I encara, aquell jove vestit de negre amb qui no ens haviem fixat, assegut al fons de l'escenari, el nen que havia hagut d'abandonar l'esport per un accident i s'havia dedicat llavors a cantar, animat per la família i amics que n'havien detectat el do extraordinari. Aram Movsisyan, ara dret, ens conduïa a un vespre arran d'una foguera en un llogarró perdut; al que quedava d'una família que havia vist morir pares, avis, fills, pel sagnant genocidi de tot un poble. I que, amb tot, amb el seu lament ens recordava que ningú no mor del tot mentre pugui expressar la seva dissort. Sempre que hi hagi algú disposat a escoltar-la.

dissabte, 7 de desembre de 2013

La nena que va donar vida al pessebre

Chiostro San Francesco, Treviso. Autor: Sibillino
M'havia enfilat escales amunt per aferrar la bosseta amb el pessebre nou, comprat l'any anterior a la Fira de Santa Llúcia: una Sagrada Família amb bou i mula -tot i que el papa anterior es molestés en especificar que a l'estable de Betlem les manyagues bèsties no hi van treure el cap-; tres conillets igualment mansos, uns pastors amb bens, una rentadora, una fornera, l'Àngel i els tres reis savis dalt dels camells.
Unes figuretes de plàstic acolorit, distants de la senzillesa despullada de les Nativitats d'argila que havíem col·locat cada any, però l'austeritat del Naixement està garantida: una caixa de sabates que folrarem amb paper d'embalar i potser pintarem serà la caseta que acollirà Mare i Fill,  l'embolcall d'alumini d'una presa de xocolata lluirà en forma d'estrella; fulles de pi collides al parc faran de flonjo coixí a les passes de camells i pastors.
Arrenglero les figures amb una mica de pressa sobre la tauleta, amb la il·lusió de compartir el pessebre amb la Núria, de dos anys. Li explico que el nadó és Jesús i la mare, Maria, que ella bé coneix, i mentre ella les agafa amb veu admirada, em poso a tòrcer les potes dels camells que, inexperts, semblen entestats a desplomar-se. Quan finalment aprenen a donar les primeres passes, encara em toca ensenyar a muntar els reis, que es precipiten a terra un cop i un altre fins que les cames no s'emmotllen a les panxes dels companys de viatge.
L'esclat alegre d'un petó em distreu de l'esforç. Alço la vista i veig com la petita ha inclinat Maria sobre del Nen; l'acaba de besar amb tot l'amor d'una mare.
La Núria agafa llavors els tres conillets i els disposa ben apinyadets a la vora del bressol de palla; semblen contemplar-lo i donar-li escalfor i alegria. I quan li mostro la fornera, me la pren i s'afanya a "donar-li" un trosset de pa al petit recent nascut.
Jo em pensava que seria jo qui li explicaria a la filla la història del Betlem, però era una pretensió sobrera. Amb la bondat innocent d'un nen que ha viscut l'amor, és ella ara qui me l'ensenya a mi. Ja ho va dir Jesús, que són els nens els qui ens mostren com arribar al Regne del Cel: no els calen explicacions saberudes dels qui ja hem oblidat com és que es dona caliu al nostre pessebre.