dimecres, 3 de novembre de 2010

I no obstant...

El què fa sentir més trist és no tenir motius reals de tristesa: arrossegar-se pel fang per una certa recança a netejar-se les ales i volar, com si ens fes por ser feliços. És absurd, avorrir aquesta alegria il·limitada. Per què tots tenim aquest instint a no sortir mai de la cova, a quedar-nos arrupits en un racó sense voler sentir el plaer d'estirar els braços, per què ens fa angúnia experimentar la lleugeresa?

Vinyes de la Toscana

Quina recança, deixar de caminar per aquests empedrats, per entre els carrers silenciosos de Montefioralle, al Chianti, i tornar a l'asfalt i el soroll i les pudors de ciutat.
I per què no ha de ser possible, quedar-me aquí? Aspiro les imatges de bellesa com aquell qui ensuma a fons un perfum per recordar-ne l'olor. Vull fotografiar una casa que sobresurt de la muralla, noble i bella, perquè en l'era de la imatge digital ja no em sé refiar de la memòria dels ulls. Allò que no té fotografia no existeix.
Els xiprers i els faigs en flama, alterosos, trenquen l'ondulació dels camps perfectament ordenats des de segles. El sol i la fresca de la tardor han daurat la vinya. Aquests arbustos flonjos i baixets, mal agraciats, donen un dels fruits més saborosos per a l'home. Com les companyes en aparença disgraciosa, les oliveres de troncs torçuts i fulla grisa i morta, que ara, amables, deixen que els homes les bufetegin i enredin en xarxes per depredar-ne la minúscula drupa.
Ja s'entén perquè Jesús parlava tan de la vinya: la humil planta que es fa senyora dels camps. Que il·lumina i embelleix la campanya a la tardor, però només en companyia d'altres. Que és vulnerable i indigent: necessita ser treballada, estimada, per a florir en plenitud. I que posa tot l'esforç no en estendre troncs i fulles per adquirir una estampa dominant, sinó en produir un fruit que alegrarà el cor dels homes. Tanta abundor, bellesa i generositat neixen d'un arbre esquifit i ploraner. Benaurat plany.