dijous, 2 de juny del 2011

Dolç descobriment

Foto del Bloc d'en Marià; branquilló de salze
El vaig rescatar d'un garatge, polsegós i ennegrit per les partícules de quitrà. Treballava a la Generalitat i al despatx ens van avisar que hi havia una pila de llibres per llençar: qui en volgués, que n'arreplegués.
No vaig ser pas la primera en arribar, però a ningú més li havia fet el pes. I això que, de pes, en tenia: un llibrot de més d'un quilo, d'aquells que costa de sostenir amb la mà quan t'ajeus al sofà. Contenia la poesia completa de Josep Carner.
Suposo que a mi, inculta de poesia, Carner m'evocava el que pot suscitar en d'altres adolescents la lectura a escola d'algun poema cursilega dels Fruits Saborosos, poblat de nimfes i prunes d'or, quan fora de classe una busca emocions un pelet més fortes. Amb tot, a la facultat havia conegut la vàlua del Carner periodista; vaig regirar, admirada, desenes de microfilms que contenien un estil periodístic culte i incisiu que avui ja no existeix. Però allò definitiu que em va impulsar a recollir-lo va ser que em semblava un afront a la nostra cultura deixar un clàssic de la literatura catalana tirat per terra, prompte a ser reciclat en paper d'impremta per a qualsevol fax d'oficina.
No és el llibre qui va tenir sort, sinó jo. Cert, alguns mots em semblen tan incomprensibles ara com quan tenia 17 anys, però la culpa és de la nostra castigada història, no del poeta. De l'empobriment a ritme de tsunami de la nostra llengua. Quina íntima alegria, llavors, redescobrir i assaborir paraules inestimables com "dolençós" o "rufagada" en aquesta poesia que sí, és clàssica, però també emocionant, i de múltiples lectures.

FIDELITAT (del llibre Arbres, 1953)

Un salze vell aquesta riba empara
tot dolençós de l'aire que el despulla;
ja, malmenat pel vent, s'acaramulla
el trist fullam vora la soca mare.

Vindran els dies de delit encara;
bé li ho prediu en la més fina agulla
del seu brancatge, vora el cim, la fulla
que hi menyspreà la rufagada avara.

Car si llarga com mai la nit davalla,
la fulla, l'encongida romanalla,
fins quan, punyent, el gebre la trastoca,

parla d'una futura revifalla
amb veu poruga, a cada instant més poca:
i, tot finant, rejoveneix la soca.