divendres, 10 de setembre del 2010

Generació-àtom

No penso caure en l'absurda lamentel·la de dir que la societat d'avui no té valors, blablabla. La generació dels què ara tenen entre 20 i 30 anys ens superen, als que estem una dècada per damunt. Veieu si no dos galifardeus com Anna Punsoda o Joan Salicru. Dues persones que s'han decidit a fer el què volien ja des del principi, sense esperar a la crisi dels 30 o dels 40. Dos joves valents. I amb coses a dir. I que, a més, busquen espais per compartir-les -Joan co-dirigeix una revista titulada, justament, Valors; l'Anna s'hi ha afegit-.
L'únic que tenim en comú, els 20+ i els 30+, és que les dues som generacions-àtom. Partícul·les soltes. No hem tingut mestres, ni ens hem conegut a manifestacions, i sovint hem hagut de picar moltes portes abans de poder participar com a membres de ple dret en una associació. Especialment, no hem sabut a qui dirigir-nos quan hem tingut inquietuds. Com l'Anna, fa una pila d'anys vaig intentar, tímidament, trobar una colla a l'Ateneu Barcelonès. Jo també em vaig asseure algunes tardes en aquella venerable sala de butaques, esperant presenciar la naixença d'una tertúl·lia a la qual poder-me afegir o, més simplement, escoltar. Sort que en tenim, finalment, de l'aparició dels Blogs i dels Facebooks. Finalment, podem expressar en veu alta allò que ens preocupa o que ens entusiasma, amb l'esperança de trobar-hi algú. Perquè sense aquest algú, perdoneu l'evidència, no podem ser res.

dijous, 9 de setembre del 2010

Veus perdudes

Un poble també està fet de sons. De música. I quan un poble es desmoralitza, es desintegra, calla. Oblida la pròpia veu.
Alguns catalans -la Resta- senten plorar l'ànima quan la tenora escapa de les mans i les galtes inflades del músic, dóna un passeig per la plaça i parla a cada esperit de melangies, anhels, sentiments que són d'uns altres i que són propis. La tenora reparteix el que és de tots a cadascú.
A Calàbria, el cant que dóna identitat, sentit de pertinença, amor per una terra i uns avis és el de la zampogna: meitat cabra, meitat arbre. Per això transporta els records de vents i nevades de les rocoses faldes de l'Aspromonte. Els du al caliu d'una taula de casa senzilla, acompanyant el vi i les rondalles que parlen de temps difícils. Ha suavitzat tristeses durant segles. Ara, però, el soroll de la modernitat l'ofega. La impersonalitat de la massa la constreny a melodies ximples, iguales. Ja no parla amb l'accent de cada família, de cada contrada. M'ho diu Nino Cannatà, un jove de pell pàl·lida i ulls massa sensibles per a suportar el món sense la protecció d'ulleres fosques. Ell ha endegat el projecte Sentieri del Suono perquè la zampogna recuperi la veu. Qui sap si trobarà gent disposada a escoltar-la.

dimarts, 7 de setembre del 2010

Els botxins de Déu

Calàbria és una terra condemnada, castigada. Abandonada al llarg dels segles per les ànimes millors, vençudes per la ferotgia d'una vida de pasturatge entre altes muntanyes. Fatigades de caminar amb el pit descobert a la feridura del llamp, un risc cert però preferible als perills que desembarquen de la mar. Calàbria és la història d'una derrota: els seus pobladors han abdicat, han deixat que els més forts i implacables la dominin. Per això és aquí que ha nascut la màfia més perillosa d'Europa. Només un grapat d'herois intenten capgirar la història. La gent comú, l'autèntica protagonista del canvi, encara no ha despertat del malson.
Hi ha qui s'explica el malefici furgant en els pecats comesos pels rebesavis. N'hi ha un de capital: haver matat nogensmenys que el personatge més adorat: Jesucrist. Haver estat els culpables materials de l'assassinat -prou sabem que els instigadors morals van ser els alts càrrecs del Sanedrí jueu-. I és que van ser calabresos els soldats de l'Imperi Romà que van cenyir el front amb una corona d'espines i van clavar el ferro a les mans i els peus de l'home bo, va ser un calabrès qui li va traspassar el pit amb una llança.
Almenys, això conten els mateixos calabresos, amb el llibre d'història a la mà. Recorda l'escriptor Mimmo Gangemi que en temps de la mort de Jesucrist, els soldats romans desplaçats a Palestina eren els de la legió anomenada Decima Fretensis. El número 10 era un homenatge a la mítica companyia de Juli Cèsar. I Fretensis vindria de "fretum", en referència al "fretum siculum", com era anomenat l'estret de Messina. Per si hi havia cap dubte -alguns sicilians asseguren que van ser ells els membres de la sacrílega legió- el periodista Aldo Varano m'explica un altre argument: eren calabresos els soldats romans destinats a les labors més desagradables, és a dir, la tortura i la crucifixió, com a càstig per haver-se aliat amb els cartaginesos en temps de la Segona Guerra Púnica.
Sigui història o llegenda, és només expressió d'un sospir per les desgràcies d'una terra. Però els calabresos farien bé de buscar els seus mals en altres orígens. Perquè, ben mirat, si els seus besavis van ser els botxins de Déu, llavors també van ser clements amb el crucificat en el moment del màxim patiment. Va ser un soldat de Calàbria qui, en sentir el crit de desesperança del Crist, el moment de dubte en aquell Déu que predicava -de dubte d'ell mateix, a la fi-, se'n va apiadar abeurant-lo amb una esponja amarada de vinagre. I també va ser un soldat calabrès qui va exclamar, admirat, en veure com s'esquinçaven els cels quan el sofrent va expirar: "és veritat: aquest home era Fill de Déu".

Escenaris amagats de Roma

La moto s'aparta del bullici del viale Marconi, un d'aquells carrers on es concentren les botigues de tot un barri, i s'endinsa en una carretera deserta de cases, de parets grises d'alguna antiga fàbrica. No sembla que siguem a la capital d'Itàlia, sinó en alguna colònia industrial de plena muntanya, d'aquelles que aprofiten la força del riu per fer rutllar els telers. Més quan, en trencar al primer carrer, Roma ha desaparegut. És com un miratge, perquè el mapa indica que som molt a prop del centre de la ciutat, però davant els ulls, només un caminet envoltat de tanques i una inacabable successió de prats a les fosques. Tan sols al lluny s'albiren llums de ciutat. El camí és de difícil transitar: sots, pols. La primera corba, als peus d'un bosc, té com a veí un pati il·luminat. Deixem allí la moto, al costat d'un cotxet de nens abandonat, que sembla preludi d'una nit de por.
Un sentiment infundat. Cridem uns homes a l'interior del pati, que ens diuen que ens hem equivocat d'entrada, però enretiren una cadena per deixar-nos passar. Som al complex del Teatre India, el mel·lic de l'escena alternativa de Roma. Dues fàbriques allotgen actors -mags d'encanteris-, i una tercera, sense sostre, acull herbes, arbres, i els noctàmbuls que prenen la fresca asseguts en tauletes. L'escenari ideal per una nit d'estiu, sobretot si el setembre ja ha dut alguns vents massa gèl·lids per als mosquits que poblen la riba del Tevere.
Si volem fugir del brogit de la ciutat i descansar en la verdor, Roma ofereix altres miratges. Més enllà de la cita estiuenca de Jazz a Villa Celimontana, un paratge agermanat en atmosfera amb el Teatre Grec de Barcelona però amb racons d'inigualada bellesa, n'hi ha que són semidesconeguts, com el Festival de Villa Carpegna. S'hi arriba després de travessar la via romana més romàntica de la ciutat, amb permís de l'Appia Antica: la vella Aurelia. Es deixa a l'entrada un grupet de llatins aplegats a la vorera que ballen a ritme de la música d'un cotxe de portes obertes i s'entra en una mena de paradís per a l'urbanita que ja es creia condemnat a les obligacions de setembre. Un prat, unes tumbones, i dalt l'escenari, els superbs alumnes de l'escola de Jazz Louis. Tot de franc. Roma serà una ciutat avariada, però és sempre generosa.