dijous, 14 de març de 2013

Un papa moderadament progressista


Jorge Bergoglio, el nou Papa
Estic doblement contenta. Professionalment, perquè tot i ser una sorpresa per a molts, i tot la meva inexperiència vaticana, jo havia inclòs la possibilitat que Jorge Mario Bergoglio fos escollit nou papa en la meva llista de papables al diari Ara. I personalment, perquè entre tants cardenals carques, el conclave ha sabut escollir algú amb aires aperturistes. Era la bandera dels cardenals "progres" l'any 2005: l'únic contendent contra qui va ser escollit finalment, el conservador Joseph Ratzinger. Un seguidor de Jesús no pot ser algú doctrinalment tancat, ni amant del llenguatge i la litúrgia del poder. Ha de ser un servidor.

Vet aquí el perfil que he pogut escriure per a l'Ara en la poca estona disponible. Difícil d'escriure, perquè Bergoglio no és blanc ni negre. En tot cas, dels candidats que hi havia, un dels què personalment penso que són millors, dins dels candidats que hi havia per triar. Ho ha demostrat avui en sortir al balcó de Sant Pere.


Humil i defensor dels pobres
Bergoglio és conservador en temes morals i progressista en els socials

Al Vaticà fa temps que defineixen Jorge Mario Bergoglio com un possible nou Roncalli, el papa Joan XXIII que va renovar profundament l'Església en obrir el Concili Vaticà II. El primer papa llatinoamericà i jesuïta de la història té credencials per aportar aires de renovació a l'Església catòlica, començant pel nom que ha triat, Francesc, que immediatament trasllada al sant tingut per més humil de la història catòlica, el “pobret” d'Assís.
Bergoglio és conegut a Roma, sobretot, per ser el candidat del sector moderat- progressista dels cardenals en el conclave de 2005, és a dir, de tots aquells a qui no agradava la línia conservadora de Joseph Ratzinger, papa emèrit amb el què ara Bergoglio conviurà entre els murs vaticans.
Els cardenals, doncs, han votat per algú que promet obertura i renovació. Amb matisos, però: Bergoglio ni ha simpatitzat amb un moviment tan socialment progressista com la Teologia de l'Alliberament, per exemple, ni s'ha apartat mai de la ortodòxia vaticana en temes de moral sexual o en l'obertura cap als homosexuals. L'acreditat vaticanista John Allen recorda com fins i tot s'ha acostat en els darrers anys a un moviment conservador, Comunió i Alliberament; ha participat en diverses ocasions en les famoses trobades que se celebren a Rímini, Itàlia.
A Argentina es va oposar frontalment al matrimoni o la possibilitat d'adoptar per a les parelles gais. Però, en canvi, ha criticat com una forma de “neo-clericalisme” els capellans que es neguen a batejar els nens tinguts fora del matrimoni catòlic.
El que és innegable és que, amb tots els matisos que s'hi puguin aportar, el que fins ara era arquebisbe de Buenos Aires s'ha convertit en els darrers anys a Llatinoamericà en un símbol en la defensa dels pobres. Potser no ha anat tan lluny com alguns dels seus col·legues jesuïtes, però ha estat una pedra a la sabata per als últims governs argentins, en recordar-los el seu deure d'atendre els necessitats en primer lloc.
El primer Papa amb nom Francesc de la història ha donat proves evidents d'humilitat. En ser nomenat arquebisbe, va declinar viure al palau episcopal, i va preferir viure en un apartament. Es mou sovint en transport públic i prefereix ser anomenat “padre Bergoglio” abans que no pas “Sa Eminència”.
Una de les periodistes argentines que millor el coneix, l'argentina Alicia Barrios, explicava ahir a l'Ara com la Nitbona de 2005, arran d'un mal moment que passava, va decidir anar a la catedral. Es va aproximar a un capellà per demanar-li que li beneís els rosaris. Només després va entendre que aquell senzill prevere que l'havia atès molt càlidament era l'arquebisbe, ja que ja llavors no vestia els paraments de bisbe -no seria nombrat cardenal fins l'any següent, per Joan Pau II-. Ja ahir va aparèixer vestit molt senzillament de blanc, amb el cap cobert pel solideu. “És un cardenal que treballa de capellà perquè s'embruta les sabates en els llocs més marginals. I ha tingut una gestió impecable a la diòcesis, sense cap escàndol”, explica Barrios. Afegeix que el nou papa parla 5 idiomes i que la tranquil·litat que va mostrar ahir l'ha caracteritzat sempre, en públic i en privat.
Els cardenals que l'han escollit esperen també que no li tremoli la mà per fer net a la cúria que tants escàndols i sospites de corrupció ha aportat durant el mandat de Benet XVI. Bergoglio, de fet, té fama d'home enèrgic. I al Vaticà es diu que el cardenal Angelo Sodano, líder de la “vella guàrdia curial”, li és enemic.
Bergoglio va néixer el 17 de desembre de 1936 a Buenos Aires, fill d'immigrants italians que van tenir quatre fills més. El pare era un piamontès que es guanyava la vida com a empleat de ferrocarrils, la mare, una mestresssa de casa també d'orígen italià. Per això, i pel fet que va estudiar Teologia a Alemanya, al Vaticà es considera que pot ser un pont entre el primer i el tercer món. El jove Bergoglio inicialment va tenir una nòvia i volia ser químic, però als 21 anys va ingressar als jesuïtes. Va ser ordenat sacerdot el 1969. Alguns capellans l'han acusat de col·laborar amb la dictadura argentina, mentre que els seus defensors asseguren que aquestes acusacions van néixer com a part d'una guerra bruta quan el seu nom va sonar com a papable l'any 2005.
Aquest cardenal no ha tingut cap intervenció remarcable en els darrers sínodes, però en canvi, en l'òrgan preparatori del conclave, on es va parlar, entre d'altres coses, de la necessitat d'una nova evangelització i d'aturar els escàndols financers i de pedofília, així com de la necessitat de reformar la cúria, va “impressionar” els cardenals, com remarca el veterà vaticanista John Thavis.
Als seus 76 anys, a Roma es considera que se l'ha elegit en certa manera per ser un papa de transició, amb un mandat que s'espera curt. Un papa, però, que en poc temps pot deparar moltes sorpreses. Cap expert vaticanista recorda, per exemple, de cap papa que s'hagi dirigit als fidels de la plaça de sant Pere amb tanta humilitat, demanant primer als fidels que preguessin per ell abans de beneïr-los. I recalcant no tant la seva condició de papa, sinó de bisbe de Roma, el que dóna esperança als que pensen que aquest pot ser un papa que escolti de debò tant als altres bisbes i cardenals com a la gent comú. Un papa que, com suggereix el seu nom, hagi “vingut a servir”.