divendres, 29 de maig del 2009

Dieu-me si Itàlia no és fabulosa

Un dels avantatges de ser ignorant és que encara guardes lloc a la sorpresa. Vet aquí que em planto al bell mig d'Itàlia, a Roma, als meus 35 anys, sense tenir més que una nubolosa idea de qui era Gianni Agnelli, i em trobo amb una mena d'heroi de pel·lícula, amb una família de fàbula. De fàbula moderna, amb racons tenebrosos i rars esclats de misticisme per sobre les lluites de poder.
Gianni no és només un dels cinc homes més elegants de tots els temps i propietaris de l'imperi Fiat que, per als ignorants com jo, heu de saber que abraça també Alfa Romeo, Ferrari i Maserati, sinó que a la Segona Guerra Mundial fins i tot va ser ferit dos cops quan lluitava contra la Russia d'Stalin, i poc després va rebre un tret mentre discutia amb un americà per una dona.
Per tenir vida de pel·lícula, fins i tot es va lligar la protagonista de la felliniana Dolce Vita, Anita Ekberg, la rossa de pits inacabables que es banya de nit a la Fontana de Trevi davant els ulls desorbitats de Marcello Mastroianni.
Tenia un poder de seducció tan gran, que als anys 80 va aconseguir que 40.000 dels seus obrers es rebel·lessin contra una vaga general i tornessin a la fàbrica. Només faltava que algú posés el disco d'Apocalipsi Now com a banda sonora. La lluita obrera va quedar-ne molt tocada, però això ja és una altra història.
Gianni era pare, fins i tot, d'un fill incomprès, Eduardo, que aliè al poder dels diners, va estudiar Religió a Princeton i no en volia saber res de l'imperi familiar. Però tampoc va poder suportar ser bandejat pel pare i es va acabar tirant de dalt d'un pont, a Torí. Burgesia i poesia, ja ho explicava Santiago Rusiñol a l'Auca del senyor Esteve. En això, Catalunya i Piemont són cosines-germanes.
Els Agnelli també van produir una rica-inconformista-inclassificable, la germana de Gianni i Umberto, Susanna, la primera dona ministra d'Exteriors en un país rematadament masclista, que alhora exercia literalment de consultora sentimental a l'estil senyoreta Pepis a la revista Chi. Itàlia és una delícia.
I la història potser continuarà. Perquè... qui és l'hereu del clan Agnelli? Avui comparteixo el meu descobriment amb Público: "John Elkann, Yaki para los amigos, se parece más al joven que con su belleza y candidez vuelve loco al protagonista de Muerte en Venecia que al heredero de la fortuna de los Agnelli. Y, sin embargo, pese a sus poco más de treinta años, melena peliroja de artista y ojos almendrados fotocopiados de su madre poeta, él es el único que mereció la aprobación del abuelo Gianni. Por el camino quedó su tío Eduardo, que se suicidó tras ser arrinconado por el patriarca. Nacido en Nueva York, tras una formación exquisita John picó también piedra: pasó por una fábrica del grupo Fiat..."

Tots fora de la Fontana de Trevi

"Vist això, és clar que els catalans no aconseguirem mai la independència", rondina un periodista veterà al meu costat. És mitjanit del 27 de maig i davant nostre, dos-cents caps morenos onegen a les escales de la Fontana de Trevi. Dos minuts abans, les blaves aigües de la Dolce Vita bullien amb quaranta gamberots que saltaven dins, amb les camisetes blaugranes arrapades al cos. Però han arribat els antidisturbis italians i el joc s'ha acabat. "Quatre antidisturbis, i tots fora, no farem mai res", continua remugant l'home, amb un punt de menyspreu o, com se'n diu ara, d'autoodi.
I no obstant, això, la festa de celebració de la Copa Champions segueix. Una festa catalana, d'acord. Tranquil·la, alegre, festiva, familiar. No, no tots som hooligans incapaços de pronunciar la paraula diversió sense un got de cervesa a la mà i el rostre enrogit. Deixeu-me-la dir, aquesta! Tenim els nostres hooligants, sí, però el nostre estil no és aquest.
L'estil català és el que va impregnar Roma durant tot el dia. Una es perdia per un carreró estret del Trastevere, lluny de les multituds, i a qualsevol cantonada sentia un grupet d'aficionats blaugrana bromejant amb un cambrer o una família de passants. D'anglesos, ben pocs. Eren gairebé tots concentrats prop dels seus hotels, als voltants de l'estació de Termini, o asseguts a les terrasses més populars, aquelles que surten a totes les guies. Els catalans també tenien hotels al centre, però havien sentit la necessitat de caminar per Roma, apreciar els seus racons, comunicar-se amb la gent, descobrir-la més enllà del tòpic. I serà perquè jo també soc catalana, però em sentia encantada de sentir aquesta gent passar per sota la finestra de casa de la minúscula Via della VII Coorte mentre jo era enfebrosida de feina. Es més, gairebé diria, ofegant el nostre afinat sentit del ridícul i oblidant la nostra secular auto-ironia, que em sento orgullosa d'haver-me criat en un poble... que no és mesell i prou, com comentava l'exasperat periodista, sinó on també són valors predominants la curiositat, la companyonia, el sentit del bon viure. Com a marca catalana... no està gens malament! Ai, que torna l'auto-ironia, deixem-ho...

dimarts, 26 de maig del 2009

Roma és blaugrana

La Ciutat Eterna rebrà els aficionats culers amb els braços oberts. Els romans estan amb el Barça, no només per la vella rivalitat amb els clubs anglesos, o per l'afinitat mediterrània, sinó perquè el joc dels de Guardiola els ha ben captivat. Els programes esportius locals no obliden mai comentar la darrera virgueria del Barça. “El Barça és tot un espectacle, fa fregar-se els ulls”, exclamava el diari La Repubblica fa uns dies.
Els lligams històrics entre el món romà i el català, a més, són estrets. Ho recorda la gastronomia: a molts restaurants no només és tradició la crema catalana com a postres, sinó que a Roma hi ha una insalata Catalogna, d'antiga tradició, confeccionada amb les puntarelle, un enciam local. També les vetustes pedres romanes guarden molts tresors catalans. En ple centre, al ghetto, a tocar de la moderna sinagoga, hi ha la Via Catalana, que recorda els jueus que van ser expulsats al segle XV pels Reis Catòlics i van trobar refugi en aquesta acollidora ciutat. Aquí hi tenien fins i tot sinagoga pròpia.
Era la mateixa època en què el valencià Roderic de Borja era nomenat Papa, amb el nom d'Alexandre VI, i els rivals italians es queixaven de la invasió de catalani als passadissos del poder vaticà. El Papa es va envoltar de familiars amb qui es comunicava amb la llengua pròpia, i la cúria italiana ho veia amb tanta gelosia que es va afanyar a omplir d'oprobis la família Borja un cop el Papa va expirar. El van enterrar cuita-corrents, i segles més tard, se'l va traslladar a l'església de Santa Maria al carrer de Monserrato, que duu el nom del monestir símbol de Catalunya perquè era l'església de la comunitat catalana a la ciutat. Ara, però, se'l coneix com l'església dels espanyols, perquè el rei Ferran VII la va restaurar i hi va traslladar la parròquia castellana.

Fragment d'article a l'AVUI del 25 de maig. Per als puristes: la Catalogna es com es coneix a Roma a les puntarelle madures, d'aquí el nom de l'amanida de puntarelle