divendres, 29 de maig de 2009

Dieu-me si Itàlia no és fabulosa

Un dels avantatges de ser ignorant és que encara guardes lloc a la sorpresa. Vet aquí que em planto al bell mig d'Itàlia, a Roma, als meus 35 anys, sense tenir més que una nubolosa idea de qui era Gianni Agnelli, i em trobo amb una mena d'heroi de pel·lícula, amb una família de fàbula. De fàbula moderna, amb racons tenebrosos i rars esclats de misticisme per sobre les lluites de poder.
Gianni no és només un dels cinc homes més elegants de tots els temps i propietaris de l'imperi Fiat que, per als ignorants com jo, heu de saber que abraça també Alfa Romeo, Ferrari i Maserati, sinó que a la Segona Guerra Mundial fins i tot va ser ferit dos cops quan lluitava contra la Russia d'Stalin, i poc després va rebre un tret mentre discutia amb un americà per una dona.
Per tenir vida de pel·lícula, fins i tot es va lligar la protagonista de la felliniana Dolce Vita, Anita Ekberg, la rossa de pits inacabables que es banya de nit a la Fontana de Trevi davant els ulls desorbitats de Marcello Mastroianni.
Tenia un poder de seducció tan gran, que als anys 80 va aconseguir que 40.000 dels seus obrers es rebel·lessin contra una vaga general i tornessin a la fàbrica. Només faltava que algú posés el disco d'Apocalipsi Now com a banda sonora. La lluita obrera va quedar-ne molt tocada, però això ja és una altra història.
Gianni era pare, fins i tot, d'un fill incomprès, Eduardo, que aliè al poder dels diners, va estudiar Religió a Princeton i no en volia saber res de l'imperi familiar. Però tampoc va poder suportar ser bandejat pel pare i es va acabar tirant de dalt d'un pont, a Torí. Burgesia i poesia, ja ho explicava Santiago Rusiñol a l'Auca del senyor Esteve. En això, Catalunya i Piemont són cosines-germanes.
Els Agnelli també van produir una rica-inconformista-inclassificable, la germana de Gianni i Umberto, Susanna, la primera dona ministra d'Exteriors en un país rematadament masclista, que alhora exercia literalment de consultora sentimental a l'estil senyoreta Pepis a la revista Chi. Itàlia és una delícia.
I la història potser continuarà. Perquè... qui és l'hereu del clan Agnelli? Avui comparteixo el meu descobriment amb Público: "John Elkann, Yaki para los amigos, se parece más al joven que con su belleza y candidez vuelve loco al protagonista de Muerte en Venecia que al heredero de la fortuna de los Agnelli. Y, sin embargo, pese a sus poco más de treinta años, melena peliroja de artista y ojos almendrados fotocopiados de su madre poeta, él es el único que mereció la aprobación del abuelo Gianni. Por el camino quedó su tío Eduardo, que se suicidó tras ser arrinconado por el patriarca. Nacido en Nueva York, tras una formación exquisita John picó también piedra: pasó por una fábrica del grupo Fiat..."