dimecres, 30 de març de 2011

El major misteri de l'univers

El lleó s'abraona sobre la zebra per devorar-la, però alguna cosa es torça en el moment decisiu i acaba amb el nas aixafat i una ganyota de dolor. Ella ha estat a temps de donar-li una guitza en plena faç just abans de caure a terra. I tot i que el lleó encara li esqueixa la pell amb les urpes una darrera volta, ella escapa, lliure, viva, encara amb cara de terror i els flancs sagnants. Ell queda rebolcat en el fang, afamat i masegat. L'escena és espectacular i val la pena veure'n les fotos que en va treure un afortunat naturalista:
http://www.repubblica.it/ambiente/2011/03/30/foto/il_calcione_della_zebra_fine_della_caccia_per_il_leone-14255368/1/?ref=HRESS-2
En la lluita despietada de la naturalesa, la víctima aconsegueix, per un cop, alliberar-se del botxí. Bé, no ben bé: passa més sovint del que sembla que un depredador surti escaldat de la cacera. Precisament una escena tan quotidiana com aquesta, que es reprodueix centenars de milions de vegades cada dia -la fagocitosi d'un animal per un altre- és per a mi el misteri més inextricable de l'univers. Si Déu va crear uns cossos animals que funcionen com un rellotge, si és una meravella observar com creix un fetus dins un úter, si és inexplicable com un nervi i unes neurones poden permetre que un ésser pugui contemplar el mar i les postes de sol, i si la nostra zebra guarirà tota sola de les ferides per la silenciosa acció d'unes microscòpiques plaquetes... per què aquesta obra d'enginyeria insuperable ha d'anar acompanyada inexorablement de la crueltat? Com poden conviure maldat i bellesa en un mateix instant?
Algú pot respondre que matar per alimentar-se no és maldat -no ho fem els humans cada dia, i de manera molt pitjor, ja que torturem durant mesos i anys les nostres preses, tancant-les en la foscor de gàbies reblertes?-. Però que algú aixequi la mà i em digui que no sent pietat si veu un cérvol devorat per un puma, per molt que senti, alhora, gran admiració per aquest felí i desitgi que pugui alimentar-se per no defallir. Matar, interrompre el miracle de la vida, per força ha de ser un mal. Llavors, si hi ha un Déu bo Creador, per què és alhora Destructor i dolent? Per què en el mateix ADN de les criatures hi inocula la cruenta necessitat de batallar per la supervivència?
Els hindús ho expressen amb el déu de les tres cares: Brahma, el Creador, Vishnu, el Conservador, Shiva, l'Anihilador. Els visionaris jueus com el profeta Isaïes esperaven que un dia ovelles i llops fossin amics fraternals*. Una de les maneres d'intentar respondre aquesta pregunta amb un esbós de coherència és la cristiana: consolar-se pensant que la vida terrena potser és només un passatge. Una aparença, que diria Parmènides. Una ombra, en llenguatge de Plató. Però si això ens conhorta als humans, que estem convençuts -de manera discutible, com ens ensenya la ciència- de tenir un esperit diferent de la resta d'animals, digueu-me què li expliquem a l'abella que agonitza lentament en una tela d'aranya. També tindrà un raconet al Cel dels insectes? O és que som nosaltres els insectes atrapats en una xarxa d'il·lusions?


*"El llop conviurà amb l'anyell, la pantera jaurà amb el cabrit; menjaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà. La vaca i l'óssa pasturaran juntes, jauran plegades les seves cries. El lleó menjarà palla com el bou, el minyó jugarà vora el cau de l'escurçó, l'infant ficarà la mà a l'amagatall de la serp. Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l'aigua cobreix el fondal de la mar" (Is 11, 6-9)

diumenge, 27 de març de 2011

Pa negre, pa blanc

Els fascinants actors Marina Comas i Francesc Colomer
Una mica més i em quedo sense llegir una joia literària, per culpa d'una pel·lícula que no per més guardonada és menys violenta. La versió cinematogràfica de "Pa Negre" és tan fascinant com els actors, però és molt bèstia. O serà que jo evito com la pesta les pel·lícules violentes, i llavors em deixa trastocada veure una escena inicial amb un cavall despenyant-se cingles avall, arrossegant un carro amb un nen dins, després que li hagin tallat els tendons.
Em vaig atrevir a prendre la novel·la d'Emili Teixidor només en saber que la pel·lícula no n'era un recull fidel, sinó que més aviat agafa escenes de tres novel·les. Em deia que un llibre que s'atreveix a començar així, amb ritme més decimonònic que del segle XXI -"Quan feia bon temps, des de Pasqua Florida fins a principis de tardor, quan el bosc canviava de color, vivíem a les branques dels arbres"- havia de tenir mèrits innegables. I sí: si la pel·li és pa negre, nutritiu però indigest, la novel·la és pa blanc, exquisit, perfumat i desitjable. En algun moment decau o fluixeja -el paràgraf final, posem per cas- però globalment, m'atreviria a dir que aquesta sí és la gran novel·la de la postguerra espanyola. No debades, catalana, perquè aquí s'hi jugava un doble drama. Més completa en el meu record que "la Plaça del Diamant" i de ritme més sostingut que "Incerta Glòria" -a la qual sobra tota la darrera part, "El vent de la nit"-. Ja sé que goso molt, perquè les obres de Mercè Rodoreda i Joan Sales són excel·lents i molt estimades.  Però aquesta novel·la té alguna cosa més, penetra fins a les estances més profundes de l'ànima, té alguna cosa de mirall inexplorat d'un mateix, i amoroseix l'horror amb una melangiosa tendresa que se't cola dins com a balsàmica companyia.
"Pa Negre" retrata no només la decadència moral d'un poble vençut i humiliat, sinó que, com les grans obres mestres, té molts altres punts d'interès. El bosc profund i viu de les rodalies de Vic n'és el gran protagonista. I, a excepció de la fixació del nen Andreu amb un tísic que cada dia exposa la nuesa blanca al sol, la novel·la és preciosa perquè tracta el lector de persona intel·ligent, perquè insinua més que imposa. Això sí, si mai havíeu tingut el somni d'abandonar la ciutat i tenir criatures en una casa prop del bosc, perquè corrin lliures i aprenguin el nom dels ocells i dels arbres, no llegiu "Pa Negre". És una lectura massa perillosa, perquè malgrat que insisteix a propagar l'olor de resclosit dels camins rurals, podria contagiar-vos l'atracció salvatge per les profunditats boscanes i llavors ho tindríeu fumut per resistir encara un minut més la crida de la selva.