Pa negre, pa blanc

Els fascinants actors Marina Comas i Francesc Colomer

Una mica més i em quedo sense llegir una joia literària, per culpa d'una pel·lícula que no per més guardonada és menys violenta. La versió cinematogràfica de "Pa Negre" és tan fascinant com els actors, però és molt bèstia. O serà que jo evito com la pesta les pel·lícules violentes, i llavors em deixa trastocada veure una escena inicial amb un cavall despenyant-se cingles avall, arrossegant un carro amb un nen dins, després que li hagin tallat els tendons.
Em vaig atrevir a prendre la novel·la d'Emili Teixidor només en saber que la pel·lícula no n'era un recull fidel, sinó que més aviat agafa escenes de tres novel·les. Em deia que un llibre que s'atreveix a començar així, amb ritme més decimonònic que del segle XXI -"Quan feia bon temps, des de Pasqua Florida fins a principis de tardor, quan el bosc canviava de color, vivíem a les branques dels arbres"- havia de tenir mèrits innegables. I sí: si la pel·li és pa negre, nutritiu però indigest, la novel·la és pa blanc, exquisit, perfumat i desitjable. En algun moment decau o fluixeja -el paràgraf final, posem per cas- però globalment, m'atreviria a dir que aquesta sí és la gran novel·la de la postguerra espanyola. No debades, catalana, perquè aquí s'hi jugava un doble drama. Més completa en el meu record que "la Plaça del Diamant" i de ritme més sostingut que "Incerta Glòria" -a la qual sobra tota la darrera part, "El vent de la nit"-. Ja sé que goso molt, perquè les obres de Mercè Rodoreda i Joan Sales són excel·lents i molt estimades.  Però aquesta novel·la té alguna cosa més, penetra fins a les estances més profundes de l'ànima, té alguna cosa de mirall inexplorat d'un mateix, i amoroseix l'horror amb una melangiosa tendresa que se't cola dins com a balsàmica companyia.
"Pa Negre" retrata no només la decadència moral d'un poble vençut i humiliat, sinó que, com les grans obres mestres, té molts altres punts d'interès. El bosc profund i viu de les rodalies de Vic n'és el gran protagonista. I, a excepció de la fixació del nen Andreu amb un tísic que cada dia exposa la nuesa blanca al sol, la novel·la és preciosa perquè tracta el lector de persona intel·ligent, perquè insinua més que imposa. Això sí, si mai havíeu tingut el somni d'abandonar la ciutat i tenir criatures en una casa prop del bosc, perquè corrin lliures i aprenguin el nom dels ocells i dels arbres, no llegiu "Pa Negre". És una lectura massa perillosa, perquè malgrat que insisteix a propagar l'olor de resclosit dels camins rurals, podria contagiar-vos l'atracció salvatge per les profunditats boscanes i llavors ho tindríeu fumut per resistir encara un minut més la crida de la selva.