divendres, 25 de febrer de 2011

No era ningú (i la criada va llançar la pellissa per la finestra)

No era ningú. Un hereu d'una família noble ja tronada, decadent, oblidada, d'una terra ignota, estranya, incompresa: Sicília. Els títols de Príncep de Lampedusa o de Duc de Palma feien riure els senyorets de la capital romana o de les industrials regions del nord. Era petit d'estatura per una malaltia d'infància; els ulls, grans i malenconiosos, tenien un punt femení i vivia enganxat a les faldes de la mare, fins al punt que la dona, la Licy de Letònia, el va deixar plantat fins que no va morir-li la sogra.
Així com els jueus de fa 2.000 anys es preguntaven quin profeta important podia emergir de Galilea, els editors de les prestigioses editorials Mondadori i Einaudi van retornar-li el manuscrit de nom pretensiós, El Gattopardo, sense miraments. Què en podia sortir d'un personatge insignificant, consagrat a revifar la flama d'un títol nobiliari polsós? Deliris de grandesa d'un inadaptat, es van dir: està ben escrit, però no interessarà ningú.
Giuseppe Tomasi di Lampedusa va morir rebutjat per aquest món literari que ell havia conegut un estiu, de la mà del cosí poeta. Després de tractar de tu a tu literats famosos, de conversar-hi, es va dir que ell mateix, lector incombustible des de la infantesa solitària, podia escriure alguna cosa del mateix nivell.
Es va equivocar. No estava a l'alçada. Estava molt per sobre. El seu relat gravita a l'òrbita de les estrelles que obsessionaren el besavi, el príncep passat a la història amb el nom literari de Salina. El meu judici és inexpert i il·literat, però dubto que hi hagi gaire novel·listes moderns més capaços d'explorar amb tanta sensibilitat els sentiments davant la mort o la decadència, el matrimoni, l'avarícia. Pocs deuen haver pogut forjar, com ell, imatges que han quedat clavades a la retina i que juraríem haver vist, tot i no haver-les contemplat mai. Fins i tot, sensacions corporals. Jo encara sento la remor de la mar que, de sobte, calla a les oïdes del Príncep. Veig com riuen els ulls jogassers de Tancredi i com rellueix el verd de les ambicioses pupil·les d'Angelica. Aspiro el perfum bigarrat i apegalós d'un jardí sicilià a l'estiu, i...
Un serval, gattopardo en italià
Es deuen comptar amb els dits de les mans, a més, les novel·les que clouen amb una escena en aparença nímia i no obstant això, de tanta força evocativa: una criada llença per la finestra una pellissa vella de gos dissecat, perquè se l'emporti el carro de les escombraries. Però compte, es tracta de Bendicò, el gos del Príncep, l'únic company d'intimitats. I, abans de desaparèixer submergit en la pols, una pota alçada pel vent dibuixa en l'aire l'orgullosa figura del serval. És només un instant, suficient per catapultar l'obra a l'eternitat. No us disgusteu si no l'heu llegit i penseu que us aixafo el final. No sabreu interpretar-lo fins que no hàgiu llegit cada línia de la novel·la sencera. A banda, és que no sabeu com acaba la guerra de Troia o quina fi fa Dant a la Divina Commedia, El Quixot, Anna Karenina? No patiu: us emocionareu sense remei quan arribareu a les darreres paraules d'aquest petit gran mestre.

dilluns, 21 de febrer de 2011

Un cadàver de 300.000 euros

Aquestes coses només passen a Itàlia, em vaig dir, incrèdula, en llegir la notícia a finals de gener: havien robat un mort per fer xantatge econòmic a la família. Avui m'assabento que els segrestadors de difunts demanen ni més ni menys que 300.000 euros per tal de tornar les despulles a la tomba d'on la van rampinyar. La xifra sembla desorbitada, però no és un cadàver qualsevol: és el de Mike Bongiorno, presentador estrella de la televisió italiana. Per fer-se una idea de la popularitat, només cal saber que va presentar en onze ocasions el Festival de San Remo, l'autèntic esdeveniment mediàtic d'Itàlia -aquest any, s'han arribat a puntes d'audiència d'entre els 12 i els 15 milions d'espectadors-. I tot i que el senyor Bongiorno va morir als 85 anys, no es pot dir que deixés enrere un cos de poca vàlua: fins a l'últim minut l'home va estar al peu del canó, negociant contractes sucosos amb les principals cadenes del país. Què seran 300.000 euros per a la família: quincalla, a canvi de tenir de nou les despulles estimades a Dagnente di Arona,  el bucòlic cementiri amb vistes al Lago Maggiore.


p.d. No, siguem justos, aquestes coses no passen només a Itàlia... un altre cadàver il·lustre robat per lladregots sense moral és el de Charles Chaplin, pispat a Suïssa. Però està clar que a Itàlia és quasi una tradició: n'han robat uns quants de famosos en el darrer segle, com el del banquer Enrico Cuccia o el del fill del futbolista Salvatore Bagni.