Així com els jueus de fa 2.000 anys es preguntaven quin profeta important podia emergir de Galilea, els editors de les prestigioses editorials Mondadori i Einaudi van retornar-li el manuscrit de nom pretensiós, El Gattopardo, sense miraments. Què en podia sortir d'un personatge insignificant, consagrat a revifar la flama d'un títol nobiliari polsós? Deliris de grandesa d'un inadaptat, es van dir: està ben escrit, però no interessarà ningú.
Giuseppe Tomasi di Lampedusa va morir rebutjat per aquest món literari que ell havia conegut un estiu, de la mà del cosí poeta. Després de tractar de tu a tu literats famosos, de conversar-hi, es va dir que ell mateix, lector incombustible des de la infantesa solitària, podia escriure alguna cosa del mateix nivell.
Es va equivocar. No estava a l'alçada. Estava molt per sobre. El seu relat gravita a l'òrbita de les estrelles que obsessionaren el besavi, el príncep passat a la història amb el nom literari de Salina. El meu judici és inexpert i il·literat, però dubto que hi hagi gaire novel·listes moderns més capaços d'explorar amb tanta sensibilitat els sentiments davant la mort o la decadència, el matrimoni, l'avarícia. Pocs deuen haver pogut forjar, com ell, imatges que han quedat clavades a la retina i que juraríem haver vist, tot i no haver-les contemplat mai. Fins i tot, sensacions corporals. Jo encara sento la remor de la mar que, de sobte, calla a les oïdes del Príncep. Veig com riuen els ulls jogassers de Tancredi i com rellueix el verd de les ambicioses pupil·les d'Angelica. Aspiro el perfum bigarrat i apegalós d'un jardí sicilià a l'estiu, i...
![]() |
Un serval, gattopardo en italià |