divendres, 3 de juliol de 2009

Cafè a seixanta cèntims

A Roma encara pots prendre un cafè a 60 cèntims, i atrevir-te a demanar a més a més un vas d'aigua per esborrar els rastres d'acidesa. Només cal entrar a la Universitat Pontifícia Gregoriana amb el cabell recollit, aire de nena bona, fer veure que vas a consultar les notes de l'últim examen de Teologia i esmunyir-te a la gal·leria central, de paviment marmorat, buida, amb l'estàtua d'un barbut -serà Sant Ignasi de Loiola, imagino- com a única decoració en una fornícula al fons. A l'esquerra de l'estàtua, al fons de la gal·leria coberta, una porta que du a una sala plena de color indica l'entrada al bar.
Es enorme, i sembla sortit d'un vell magatzem d'un estudi de Cinecittà ple d'objectes impossibles. El sostre és de zinc ondulat, i s'hi mouen dos ventiladors grossos, blancs, despullats, perquè els ventiladors més petits al capdamunt dels finestrals estan rovellats i ja no funcionen. Igual que l'eix del vagó que fa tres dies va convertir en un infern les cases de l'estació de Viareggio. La llum es filtra grisa per aquests finestrals bruts, però les taules tenen un toc d'elegància decadent: vermelles, simples, però envoltades d'unes cadires de col·leccionista: negres, baixes, es dobleguen pels cantons per formar uns braçals anys 70 i, el millor de tot, són giratòries, de manera que una pot gronsar-s'hi mentre treu de la bossa el llibre que acaba de comprar a la Feltrinelli de la Galleria Sordi.
Un llibre meravellós, molt adient per l'ambient enèrgic de jueus americans, solteres laiques ufanoses i vells solitaris de cabells blancs i ulleres metàl·liques que deuen acabar de comentar en alguna seminari d'estiu la vigència de la teologia negativa als nostres dies. Es tracta de "La fortuna non esiste", de Mario Calabresi. Un monument caldrà fer-li, a aquest Calabresi. Com serà que pot combinar la direcció del magnífic diari La Stampa amb l'escriptura d'un llibre tan commovedor, tan ben escrit?
Parla de persones que un dia, enfonsades en la desgràcia, van decidir lluitar contra el destí. De l'única manera que es pot: amb una petita passa primer, i una petita passa després. El Calabresi, no cal dir-ho, és un d'aquests. Un grup semblant a les Brigate Rosse (Lotta Continua), li va assasinar el pare quan encara era petit, i duia ulleres de pasta i semblava un nen un pèl repel·lent. Avui és un home alt, ben plantat, amb somriure autèntic, de persona bona. Però el tret més definitiu són els ulls negres, opacs, d'acer. De persona que ha patit, i que ha deixat encapsulat aquest dolor en el fons del cervell, i que no l'ha deixat sortir d'allà. D'algú, però, que ha obligat els altres membres del seu cos a continuar movent-se, a tocar altres persones, a donar un sentit a la pròpia vida a través dels altres.

Roma la índia

Serà per la pluja, o per les olors, o pel soroll escandalós d'un motorino que et passa ben arran en un carrer estret. Però de vegades, en caminar per Roma, el cor se m'esvalota i sento la mateixa emoció inconfusible d'estar a l'Índia. Aquella emoció que vaig sentir el primer cop que vaig trepitjar Varanasi. De l'aeroport que m'havia portat des de Katmandú vaig pujar a un rickshaw, que traquetejava pels carrers i eixordia l'oïda. No veia res: entaforada a la part del darrera del vehicle, m'agafava a la barra de ferro que em separava del conductor per no caure, i els ulls només arribaven a enfocar el terra. Un terra de pols, calent, però ple d'energia: sabates que caminen de pressa, vores de saris multicolors fregant el terra, clàxons, confusió. Vida. Em vaig enamorar de l'Índia sentint aquell batec que arribava de la pols.
I ara, aquella emoció torna cada cop que sento el motor d'una moto de poca potència, perquè és igual al del rickshaw. Com quan quedo atrapada enmig d'un mar de motos als arravals de la Prenestina, en un carrer antic, un d'aquells que duia als horts. Davant meu, un gran forat en el mur de pedra aixecat pels romans, i al fons, un munt de gent prenent aperitius en un bar a l'aire lliure, però no d'aquells estilosos, sinó d'aquells de centre social comunista, o de poble en plena festa, amb serrí pel terra i papers per tot arreu.
O com ahir, que baixava un carrer a les fosques, amb branques caigudes per la força del vent, però tot i això, no era un carrer desert, sinó amb persones que despuntaven dels portals. Havia sortit minuts abans d'un metro inundat. A les andanes, queia aigua a raig, l'aigua acumulada per la tempesta de la tarda. En pujar al pis de la sortida, havia avisat el personal del metro, que m'havia mirat amb resignació. "Ho sabem de fa hores, que allà baix està inundat, és per la pluja que ha caigut a la tarda". Però ningú havia corregut a posar-hi cubells d'aigua per mitigar una mica la situació. Ja fa molts segles que ningú a Roma lluita contra els elements. La vida passa, i la gent busca la millor manera d'acomodar-s'hi, de sobreviure-hi. Ningú creu que per sí sol, o amb l'ajut d'una comunitat, podrà deixar cap senyal nou en les pedres mil·lenàries. Aquesta és, malhauradament, una de les grans diferències entre Roma i Bombai.

dilluns, 29 de juny de 2009

El Papa ornamentat

Avui porta sobre el mantell una mena de tela daurada subjectada amb una agulla de topazi. Diu coses molt interessants, sobre la necessitat d'obeir la veritat, no només l'última, la divina, sinó la de la vida quotidiana. Però la gent no se l'escolta quan parla, la gent del carrer que per casualitat fent zàpping s'ha trobat a la pantalla amb els cabells blancs i les ulleres fines. Perquè no té auctoritas, que era allò que distingia Jesús. Perquè ell mateix es vol autoimposar l'auctoritas amb tota aquesta parafernàlia d'or i pedres precioses i seguici imposat.
Tan senzill seria distingir-se, si tan vol, anant d'un color diferent. Els bisbes de vermell, posem, i el Papa de blanc. Com al karate. Més amunt, més blanc. Però compte, que per passar d'un grau a l'altre, la gent els hauria de confirmar. Perquè no és cert que la gent no sàpiga distingir les persones que busquen de debò la veritat. Només cal veure la devoció a Catalunya per Vicent Ferrer, la de tot el món per Santa Teresa.