Cafè a seixanta cèntims

A Roma encara pots prendre un cafè a 60 cèntims, i atrevir-te a demanar a més a més un vas d'aigua per esborrar els rastres d'acidesa. Només cal entrar a la Universitat Pontifícia Gregoriana amb el cabell recollit, aire de nena bona, fer veure que vas a consultar les notes de l'últim examen de Teologia i esmunyir-te a la gal·leria central, de paviment marmorat, buida, amb l'estàtua d'un barbut -serà Sant Ignasi de Loiola, imagino- com a única decoració en una fornícula al fons. A l'esquerra de l'estàtua, al fons de la gal·leria coberta, una porta que du a una sala plena de color indica l'entrada al bar.
Es enorme, i sembla sortit d'un vell magatzem d'un estudi de Cinecittà ple d'objectes impossibles. El sostre és de zinc ondulat, i s'hi mouen dos ventiladors grossos, blancs, despullats, perquè els ventiladors més petits al capdamunt dels finestrals estan rovellats i ja no funcionen. Igual que l'eix del vagó que fa tres dies va convertir en un infern les cases de l'estació de Viareggio. La llum es filtra grisa per aquests finestrals bruts, però les taules tenen un toc d'elegància decadent: vermelles, simples, però envoltades d'unes cadires de col·leccionista: negres, baixes, es dobleguen pels cantons per formar uns braçals anys 70 i, el millor de tot, són giratòries, de manera que una pot gronsar-s'hi mentre treu de la bossa el llibre que acaba de comprar a la Feltrinelli de la Galleria Sordi.
Un llibre meravellós, molt adient per l'ambient enèrgic de jueus americans, solteres laiques ufanoses i vells solitaris de cabells blancs i ulleres metàl·liques que deuen acabar de comentar en alguna seminari d'estiu la vigència de la teologia negativa als nostres dies. Es tracta de "La fortuna non esiste", de Mario Calabresi. Un monument caldrà fer-li, a aquest Calabresi. Com serà que pot combinar la direcció del magnífic diari La Stampa amb l'escriptura d'un llibre tan commovedor, tan ben escrit?
Parla de persones que un dia, enfonsades en la desgràcia, van decidir lluitar contra el destí. De l'única manera que es pot: amb una petita passa primer, i una petita passa després. El Calabresi, no cal dir-ho, és un d'aquests. Un grup semblant a les Brigate Rosse (Lotta Continua), li va assasinar el pare quan encara era petit, i duia ulleres de pasta i semblava un nen un pèl repel·lent. Avui és un home alt, ben plantat, amb somriure autèntic, de persona bona. Però el tret més definitiu són els ulls negres, opacs, d'acer. De persona que ha patit, i que ha deixat encapsulat aquest dolor en el fons del cervell, i que no l'ha deixat sortir d'allà. D'algú, però, que ha obligat els altres membres del seu cos a continuar movent-se, a tocar altres persones, a donar un sentit a la pròpia vida a través dels altres.