divendres, 3 de juliol de 2009

Roma la índia

Serà per la pluja, o per les olors, o pel soroll escandalós d'un motorino que et passa ben arran en un carrer estret. Però de vegades, en caminar per Roma, el cor se m'esvalota i sento la mateixa emoció inconfusible d'estar a l'Índia. Aquella emoció que vaig sentir el primer cop que vaig trepitjar Varanasi. De l'aeroport que m'havia portat des de Katmandú vaig pujar a un rickshaw, que traquetejava pels carrers i eixordia l'oïda. No veia res: entaforada a la part del darrera del vehicle, m'agafava a la barra de ferro que em separava del conductor per no caure, i els ulls només arribaven a enfocar el terra. Un terra de pols, calent, però ple d'energia: sabates que caminen de pressa, vores de saris multicolors fregant el terra, clàxons, confusió. Vida. Em vaig enamorar de l'Índia sentint aquell batec que arribava de la pols.
I ara, aquella emoció torna cada cop que sento el motor d'una moto de poca potència, perquè és igual al del rickshaw. Com quan quedo atrapada enmig d'un mar de motos als arravals de la Prenestina, en un carrer antic, un d'aquells que duia als horts. Davant meu, un gran forat en el mur de pedra aixecat pels romans, i al fons, un munt de gent prenent aperitius en un bar a l'aire lliure, però no d'aquells estilosos, sinó d'aquells de centre social comunista, o de poble en plena festa, amb serrí pel terra i papers per tot arreu.
O com ahir, que baixava un carrer a les fosques, amb branques caigudes per la força del vent, però tot i això, no era un carrer desert, sinó amb persones que despuntaven dels portals. Havia sortit minuts abans d'un metro inundat. A les andanes, queia aigua a raig, l'aigua acumulada per la tempesta de la tarda. En pujar al pis de la sortida, havia avisat el personal del metro, que m'havia mirat amb resignació. "Ho sabem de fa hores, que allà baix està inundat, és per la pluja que ha caigut a la tarda". Però ningú havia corregut a posar-hi cubells d'aigua per mitigar una mica la situació. Ja fa molts segles que ningú a Roma lluita contra els elements. La vida passa, i la gent busca la millor manera d'acomodar-s'hi, de sobreviure-hi. Ningú creu que per sí sol, o amb l'ajut d'una comunitat, podrà deixar cap senyal nou en les pedres mil·lenàries. Aquesta és, malhauradament, una de les grans diferències entre Roma i Bombai.