divendres, 13 d’agost de 2010

Històries compartides a Roma

L'agost em convida a seure per primer cop en mesos en una plaça semi-salvatge de les què només es troben a Roma: pins altíssims, gespa descuidada, cartells electorals vells i estripats i, com a únic focus de vida humana, uns bancs arraulits a l'ombra d'un camp de jocs infantil. Ara els nens i les mares s'han esfumat. Només està ocupat el meu banc i el del costat, des d'on arriba la veu d'un home de seixanta anys que parla a un matrimoni de la mateixa edat.
Quan aquella veu se'm fica al cervell i m'obliga a prestar atenció, m'adono que aquestes persones són perfectes desconegudes. Ell vesteix informalment però amb vel·leitats de moda, com la majoria d'italians: camiseta i pantalons esportius però bambes color plata elevades sobre una plataforma de petites boletes. El matrimoni és l'altra cara d'Itàlia: la de callats catòlics anònims, els què formen una cadena de solidaritat subterrània.
Ara escolten pacients la història de vida que els explica el seu interlocutor, que engega comentant que la dona l'ha abandonat -"i això que la vaig portar tants cops a l'hospital quan ho necessitava: com espereu que em senti?" i continua dient que ha conegut polítics, grans advocats, grans arquitectes. "He viscut", conclou, encara que confessa: "no he girat gaire món, això no, perquè els diners no arribaven". És clar que no, els diners eren reservats possiblement per a un Audi de look esportiu, una casa amb balcó a Monteverde, unes bambes platejades de marca. "He après només una cosa: el luxe no serveix per a res. L'únic que importa és el contacte amb la gent, els amics".
Em giro, interessada. L'home ho deu haver après massa tard, perquè el luxe amb què ha viscut el deu haver endeutat i es veu obligat a passar aquest agost a Roma, compartint soledat amb quatre ànimes desconegudes. I l'únic interlocutor disposat a escoltar-lo que ha trobat avui, quan els sabaters i els venedors d'ultramarins són de vacances, és un matrimoni en pensió que, a manca de res a fer, s'ha assegut com jo en un banc d'una plaça descuidada.
En aquest estiu semi-desert en el meu barri poblat sobretot per rics o pretesament rics -només quedem els què treballem, els jubilats sense prou estalvis i les famílies de filipins que viuen als soterranis i porteries de les cases acomodades- he vist dos cops més el meu home-filòsof. Caminava amb pas àgil però amb aquell deix subtil d'indolència dels què no saben on encaminar el següent pas. Marxava sol: ningú no l'espera. Possiblement, tampoc quan acabi l'agost.

dijous, 12 d’agost de 2010

Humans?

En travessar la benzinera em creuo amb un home luxuriós que em mira de dalt a baix: baixo ràpidament la mirada, però em pregunto si he fet allò més encertat, o bé hauria d'actuar com altres vegades: aguantar-li la mirada, desafiant. Però... quina fatiga, quina energia dilapidada en algú que no ho mereix!
Creuo uns metres més avall de la vorera una dona d'uns seixanta-cinc anys, de cabells llargs, amollats, i me la miro amb certa admiració per la manera com, a contracorrent de moltes dones italianes, deixa la seva bellesa femenina transformar-se gentilment en vellesa. Però ella em malinterpreta i adopta una actitud lleugerament hostil, arrogant.
Mentre poso la clau al pany per entrar dins de casa, em dic que els humans tenim les mateixes reaccions que els gossos quan surten al carrer: fem veure que som civilitzats i que ignorem les persones que ens passen pel costat, però no fem més que ensumar-nos i mesurar-nos mentalment els uns amb els altres.