dijous, 17 de setembre del 2009

La Miss Itàlia del poble

Els magnats de la televisió diuen estar molt sorpresos amb l'elecció de Miss Itàlia d'enguany, tot un esdeveniment a la terra de les veline. Ha guanyat Maria Perrusi, la càndida adolescent d'un poblet de Calàbria. I ho ha fet gràcies al vot dels telespectadors, desafiant el veredicte del jurat de Miss Itàlia, que preferia a una estudiant de Dret de 23 anys, Mirella Sessa. De seguida han saltat els esteorotips: el poble ha preferit a la noieta bonica però tonteta, i ha donat l'esquena als perills de la guapa massa intel·ligent.
Decideixo mirar-me les fotos de l'edició 2009 de Miss Itàlia, acaptivada pel debat i per la trista sort de Mirella Sessa -no només s'ha quedat sense corona una vegada, sinó que a la mateixa final li van atorgar el premi de Miss Moda i tot seguit li van arravatar per donar-li a una altra noia, Federica Sperlinga, adduint que hi havia hagut un error-. Una web, Asylum, fins i tot li ha donat a Mirella el títol de Miss Sfigata, que a casa nostra seria com dir Miss Malastruga, Miss Gafe o Miss Desafortunada.
Es podria consolar la infortunada llegint que, com ella, Sofia Loren, Gina Lollobrigida i Silvana Mangano, tres de les actrius més esplèndides i famoses del cinema italià, també van quedar-se amb un pam de nas al concurs de Miss Itàlia, que van guanyar joves que no han passat a la història.
Reconec que veient les fotos, jo també tinc el cor amb Mirella, per la dolçor de la mirada. Però després passo al vídeo, i entenc el perquè de tot plegat. Cal només mirar-se els vint segons que transcorren des que la presentadora anuncia el moment del veredicte final fins que comença a pronunciar el nom de Maria i a la jove se li dobleguen les cames de l'emoció. No podia guanyar Mirella, ulls verds que esperen ansiosos el resultat, mirada espantada, espatlles rígides, boca premuda. Era de tota justícia que vencés Maria, ulls verds desperts, il·lusionats, confiats. Cabells recollits ben tibants al darrera, com per deixar ben al descobert la cara, les intencions, la bellesa del rostre sense artificis. El poble no només ha premiat la candidata que s'ha atrevit a apartar la cabellera, una de les grans cartes de presentació de la beutat femenina, per adoptar una postura aqua e sapone, que diuen aquí -cara que es presenta just rentada amb aigua i sabó, sense trucs; naturalitat, innocència-. També s'ha sentit inclinat a premiar l'alegria, la voluntat de construir-se un món millor, de sortir del cau miserable i menjar-se el món.
Perquè ja sabem que Miss Itàlia no és un concurs sobre sensibilitat, sinó sobre bellesa. I la bellesa, ho sap el poeta*, és la de la "deesa dels ulls fulgurants", la dona a qui brillen els ulls, el cos que transmet l'energia de les grans empreses. No podia ser d'altra manera. I menys en temps de crisi, en què el telespectador atrapat en la incertesa vol, almenys, contribuir a fer realitat un somni.

*Homer
Els vint segons a http://www.missitalia.rai.it/

dimecres, 16 de setembre del 2009

Els nens de Pisticci

Els nens d'Itàlia són particulars. Quan els visita una càmera de televisió, es mouen amb desimboltura, somriuen càndidament o ben al contrari, adopten una actitud greu, conscients de la responsabilitat en què incorren al parlar a tant de públic. Però, sobretot, no tenen comparació possible quan arriba l'hora d'explicar alguna cosa. Quines paraules mirades, grandiloqüents! Semblen professors davant un micròfon. Escoltant els nens t'adones que alguna cosa encara és molt viva a Itàlia: la tradició oral. I, en especial, la tradició oral lligada a la mateixa tradició, als costums, a les vivències familiars.
"Veniu a Pisticci", diuen nens diversos en un curt programa sense presentació a Rai3, "trobareu, el castell, l'església de Santa Maria del Casale, i les cases del poble, fetes amb sostres de guix i de palla", asseguren sense vacil·lacions. Més convincents encara són al explicar com es cuina una recepta -de pasta, és clar-, tagliatelli ai ceci amb uovo i pepperoncino. "Es fa una massa, ni massa tova ni massa dura, feta de peces subtils", declara sense pestanyejar una petita de vuit o nou anys. Un noiet, líder d'un petit grup, desgrana la recepta gràcies a l'ajudeta a l'orella del saberut de la colla, recorda quan ha de bullir l'aigua, el treball de la farina, la consistència de la pasta. Tots ells miren amb devoció autèntica la iaia que cuina i aplaudeixen amb goig quan aboca la pasta al plat.
La gastronomia quotidiana és un esdeveniment a Itàlia. Hi ha mares -i pares, d'aquí la participació sense complexos dels noiets- que expliquen als petits els secrets de la pasta, que els permeten de remenar l'aigua, que els conviden a veure com tallen els tomàquets o empolseguen el pebrot picant. Hi ha a les famílies italianes moments de celebració festiva per cada posta en escena de la tradició.
Aquí la tradició no és carrinclona, és una font d'aigua viva i autèntica, que diria el capellà del poble.