dimecres, 29 de juny del 2011

Record d'una alba grega i marinera


un port de l'illa de paxos
No sé si m'ha despertat el gall, però sento una necessitat imperiosa de llevar-me. En sortir treballosament del cau, inevitablement ell es desperta i em fa un gest manyac, l'home que estimo, abans d'encongir-se cap a un costat per a recollir amb delícia noves dosis de son.
En mirar enfora, quedo meravellada. És l'alba. Els velers fondejats drecen inútilment les llums dels màstils: ja el sol es lleva i dóna vida a la cala. La lluna encara lluu a babord, de camí a un turó però, vençuda, només fa una taca feble a un costadet de la barca. Als seus peus, la platja és de sal.
A estribord, en canvi -el sol es lleva a popa, i a proa el poblet ha callat esperant el matí- una espinada d'arbres es retalla cap al cel. Quan el gall pren alè, entre el dringueig gronxador dels vaixells se sent un guirigall d'ocells sota les dents arbrades, i una gavina solitària que avorta un crit, car s'adona que és massa matinera.
El matí es destaca per l'única llengua descoberta, a llevant, d'aquesta cala recollida, generosa -som uns 30 velers, apinyadets-. La mar desfila de pressa cap a la sortida. Si no fos per aquest afany de les ones, minúscules, ben bé a flor d'aigua, semblaria que fos de glaç, de tan plana, i es pogués caminar a peu entre les barques.
L'espectacle és tan bell que aquí, dalt el pont, xop, no tinc fred. Només el ronquet d'una barca que, com jo, ha estat cridada pel matí, trenca l'encant i m'impel·leix a tornar als braços adormits del meu estimat.