dijous, 2 de desembre de 2010

Roma s'ofega

No hi ha descans. Una massa d'aigua cau sobre Roma. Fa setmanes que els únics moments de pau són, molt de tant en tant, uns esclats enganyosos de llum cap a migdia, que immediatament queden sufocats per nuvolades grises. Els romans vivim en la foscor.
Se sent un crit al tramvia. Un vell a qui una sud-americana ha cedit el seient esclata en clams a Déu. En tot el vagó, callat d'improvís, només se sent la seva veu, insospitadament potent. Els viatgers amuntegats traiem el cap per sobre dels altres caps per esbrinar què l'agita. L'home assenyala el riu Tevere al pas per l'illa Tiberina i, com empesos per una molla, tots a una ens girem cap a la finestra. Resto esglaiada: les ones semblen voler empassar-se l'hospital encavallat dalt del rocam; s'han inflat tant que gairebé engoleixen els fonaments. Però el vellet adverteix extasiat que les aigües no pugen; baixen. Fa unes hores eren més amunt. Encara que amb dificultats, el riu s'encabeix sota els arcs del pont Cestio, que ha resistit gairebé intacte els embats de la història des que el van bastir els republicans, ben abans que Roma fos un imperi. Es necessita molt més que unes pluges furioses per acabar amb la Ciutat Eterna.
Ara, doncs, resta només la malenconia en creuar altres ponts asfixiats. Els àngels enfilats a la barana del Ponte Elio donen l'esquena al riu i deixen desemparats els arbres que malden per sostenir-se amb el tronc sencer sota les aigües. L'únic que els queda és alçar les branques per evitar que la palpitant massa grisa els arrabassi les poques fulles que els ha concedit el vent. Les escales que baixen a la riba de pedra han quedat submergides. Sembla que només esperin el trepig d'unes passes suïcides que vulguin deixar-se emportar per la força del riu. Podrien ser les passes de Roma mateixa, farta d'ofegar-se segle rere segle sense acabar d'enfonsar-se. Però la pluja violenta, tirana, esclafa qualsevol intent d'acostar-s'hi i, dalt del bus, veig com les escales queden enrere, solitàries.