dimarts, 19 de maig de 2009

Trastevere, un capvespre de maig

Roma és tan bella des de la plaça de San Pietro in Montorio, al capdamunt del turó del Gianicolo, que la fosca t'atrapa quan encara tens el roig del cel sobre les cúpules de la ciutat a la retina.
Cal, doncs, baixar les escales del Monte Aureo a les palpentes, mirant de no fer fressa per no espantar un gos que jau solitari al costat d'una autocaravana deserta. Les veus de joves vestits amb camisa i noies primes com un pinzell que arriben des de la terrassa del bar de via Garibaldi t'orienten entre la negror de les siluetes de les plantes silvestres. Ja a la carretera empedrada, després d'un parell de curves que cal girar resant perquè no t'enxampi cap cotxe massa veloç s'arriba a l'elegant primer tram de Via Garibaldi. Un somni de carrer, com no n'hi ha d'altre. En només uns metres hi ha restaurants i bars animats, cases de la burgesia bohèmia, racons solitaris, antics espais d'adoració de la Verge abandonats, flors i heura, una caserna dels Carabinieri i, a més, la fascinant i misteriosa església de Santa Maria dei Sette Dolori. Han convertit la resta de l'edifici en hotel de luxe, però fins i tot a Roma tenen el bon gust de camuflar els hotels dins la pedra.
Un cop dins el cor del Trastevere, no hi ha només els turistes somrient a desafinats violonistes d'Oh Sole Mio. A pocs metres de la pizzeria Dar Poeta, al Vicolo del Bologna, al bell mig d'un centenar de motocicletes, com en l'ull d'un huracà, quatre pakistanesos han estès cartons per terra i, assaguts, juguen una partida de cartes. Uns joves alternatius els veuen i els imiten, sense cartons, però, que no són tan apanyats.
Passada la piazza de santa Apollonia, tornem al carrer més transitat del barri, la via della Lungaretta, que uneix el sorollós i brut Viale Trastevere amb l'animada piazza de Santa Maria. Una veu em distreu: "lavanda!", és un venedor amb saquets i lavanda en pols que deu vendre a qui sap quin preu. Però fa goig de veure. Li somric, i en deixar-lo enrera se'l sent que crida: "Ma come sei carina, come ti vesti, come ti comporti". Després diuen que els romans són els més maleducats del món... També tenen una forma espontània d'adular les noies que et fan sentir-te una princesa fins i tot si arrossegues unes velles abarques i t'has recollit els cabells de qualsevol manera. Davant meu, un nen ensopega: sort que és hàbil com una cabreta, perquè el què se li ha posat al davant és un troç d'empedrat, gran com un meló francès. Plantat al mig d'un sot, deu provocar desenes de contusions per hora als turistes, però demà segur que el trobarem al mateix lloc. Compte, Roma és bonica, però també molt perillosa per als tormells.

El Vaticà se n'en fot de Sant Pere -i II-.

A Roma hi ha un turó conegut només pels catalans que coneixen prou bé la ciutat, el Gianicolo. Aquest puig separa el Trastevere del Vaticà i permet unes vistes fabuloses de la ciutat antiga, a l'altra banda del Tíber. Un edifici és particularment privilegiat: l'Academia de España. Cal conèixer el Gianicolo encara una mica més per saber que just al costat de l'Academia, darrera unes reixes, hi ha un harmoniós templet circular projectat pel mestre renaixentista Bramante, a la dreta de l'Església de San Pietro in Montorio. Al costat hi ha una placa informativa que conta la batalla dels habitants de Roma afectes a la República contra la França absolutista, el 1849, i com aquell punt va ser testimoni de lluites sangonoses. És un passatge important per a la història d'Itàlia. Ara bé, el passejant curiós no troba cap altra placa ni informació sobre el templet ni sobre l'església.

Ha hagut de ser el meu amic Luis qui m'expliqués que va ser allà, en el punt on s'alça l'obra de Bramante, on se suposa que un Sant Pere ja vell va ser crucificat peus per avall. Em vaig quedar atònita de pensar que havia contemplat tants cops els templet des de fora estant de les reixes i mai hi havia trobat cap indici que allà, a la cripta d'aquest monument fet edificar pels Reis Catòlics el 1502, fos el lloc on Sant Pere va dir adéu al món entre grans dolors físics. No em podia creure que a Roma, la seu del Vaticà, no hi havia ni una miserable placa recordant el lloc del martiri del deixeble a qui Crist va donar la gran responsabilitat de perpetuar-ne el missatge. Que cap dels papes recents que han governat l'Església des d'uns quants centenars de metres més avall del turó i que se'n diuen successors hagin vetllat per facilitar-ne la veneració.