dissabte, 8 de gener del 2011

Visions angèliques

Apareix inesperadament rere un revolt. És una altra emoció estètica que val el viatge a Florència. És, a més, un d'aquells frescos molt superiors a qualsevol reproducció que n'hàgim pogut veure. Les ales policromes de l'àngel desprenen espurnes d'or, però tot i la magnificència, Gabriel empal·lideix davant la serenor senzilla, l'harmonia imbatible de la Verge.
No s'acaba aquí, amb l'Anunciació de Fra Angelico, la visita al convent de Sant Marc, una mica apartat del circuit turístic més atapeït de Florència. Cada cel·la de monjo -i n'hi ha dotzenes!- està meravellosament decorada per l'artista i els deixebles. És aquí, per exemple, el Noli me tangere, o una estranyament descolorida Adoració dels Mags, o una lluminosa Transfiguració.Tan aparentment naïfs en la senzillesa, tan modernes alhora, tan insuperables.
En aquest convent de dominics va sojornar durant anys el terrible Savonarola, a qui no aplacaren les visions angèliques. Com tants devots de l'època, el zel amb què volia imitar la passió de Crist el conduí a una deformació consistent en aplicar-se cilicis -teles que cremaven la pell o oprimien el cos- o en bramar perquè valuosos llibres i obres d'art anessin a parar a la foguera. Just l'antítesi del missatge cristià que deien defensar, consistent en l'amor pels altres i per un mateix, i per l'alegria davant el regal de la Creació. Savonarola va pagar l'atreviment davant els poderosos de l'època, com el Papa Borja, amb una mort terrible, torturat i cremat viu a Florència.
És curiós de comprovar la riquesa amb què es va guarnir el convent dels dominics només un parell de segles més tard de les caminades amunt i avall d'Europa de l'auster Domingo de Guzmán. És clar que, si la desbordant riquesa oferta pels Medici als monjos -i als Papes que hi sojornaven- es va escolar en els frescos celestials de l'Angelico, benvingut sigui el pecat de la supèrbia.

P.D. Cal veure també el Judici Universal de Fra Angelico, en el mateix complex de Sant Marc però fora del convent. Interessant aixímateix el bell quadre de Plautilla de Nelli, una monja que va aprendre a pintar pràcticament tota sola -quin mestre s'haguera molestat a acceptar una monja com a deixeble? quin convent l'hauria autoritzat a aquestes classes?-.

divendres, 7 de gener del 2011

I després de la decepció... oh, èxtasi!


Havent sobreviscut a la catàstrofe expositiva de la Galleria de l’Accademia, arribar al Museu dels Uffizi és com entrar en un d’aquells somnis tan bonics que voldries recordar-ne cada detall per sempre. Una llarga galeria amb estàtues romanes dóna pas a sales on s’entrelluquen autèntiques delícies. Com aquell qui deixa el millor plat per al final, caminem fins el fons del passadís, i allà, abans d’encetar-ne el segon, quedem extasiats per una de les vistes més esplèndides de Florència, la de la vora del riu. A esquenes del Ponte Vecchio, un pont de pedra, i un altre, i un altre, es perden ja entre la boira. L’altra riba, retallada per les agulles dels xiprers, cases senyorials, torres, palauets, i glorietes de marbre, és tan poètica, que sembla sortida de la imaginació d’un pintor exquisit. Com si no fóssim encara davant la més pura perfecció, un remador sorgeix de sota el Ponte Vecchio i dóna al quadre tanta calma, amb el xipolleig lent dels rems blancs i vermells i l’harmonia de la canoa de fusta rogenca, que se t’escapa un sospir del fons de l’ànima.
I això que encara no hem estat rebuts, a mode de benvinguda, pels dolços i lluminosos rostres de la Visió de Sant Bernat pintats per Fra Bartomoleo, ni per la Sagrada Família de Michelangelo dins un marc que sembla viu, rodó, gruixut i amb testes sobresortints, obra dissenyada també per l’artista. Entrem llavors en una sala consagrada tota sencera al Raffaello, amb retrats superbs i una Madonna del Cardellino (cadernera) que val per si sola la visita a Florència.
I encara hi ha més joies: Tizianos, entre ells la Venus d’Urbino, que en alguna ocasió ha merescut una exposició per a ella soleta; Bronzino, Rosso Fiorentino... i tota una descoberta, una delicada Felicità Sartori pintada per una de les rares pintores que van aconseguir sobresortir en un món d’homes, Rosalba Carriera, a la mateixa sala que la inoblidable Condesa de Chinchón de Goya.
Pensem que podrem fer una pausa de bellesa a la cafeteria, però no se’ns concedeix cap respir: davant per davant, se’ns apareix, imponent, com un gegant que tragués el nas per damunt la barana de la terrassa, el cap de la Torre della Signoria i, un poc més al lluny, la cúpula sublim de Brunelleschi. Acabem la visita entre quadres d’una exposició temporal de deixebles de Caravaggio –Artemisia Gentileschi, un infraconegut Gerrit van Honthorst, Theodor Rombouts- i, ja malalts de Stendhal, deixem totes les meravelles medievals i renaixentistes per a l’endemà. El cos ja és incapaç de suportar cap emoció més.

El Museu dels Disbarats, o com jugar a amagar les obres d'art

Imagineu que un dia arribeu a Florència, extasiats amb la perspectiva de confrontar-vos amb obres de Brunelleschi, Botticelli, Michelangelo, Giotto, Fra Angelico, Tiziano. Després de meravellar-vos amb el Duomo fulgent, i abans d'entrar als Uffizi, l'opció clàssica és pagar els 6,50 euros que costa l'entrada a la Galleria dell'Accademia per admirar el bell i gigantesc David de Michelangelo i delectar-se amb altres obres mestres. Així ho fan un milió de visitants l'any, i així ho vam fer ahir nosaltres. En vam sortir amb els pèls de punta. El què vam veure, o millor dit, el què no vam poder veure, és causa suficient per rebatejar aquest museu florentí com a Galeria dels Horrors.
No podem culpar-ne el David -en posició immillorable, i envoltat de bancs antics de fusta que permeten extasiar-s'hi amb tanta calma i perspectiva com es desitgi- ni les altres obres extraordinàries de l'artista -les més colpidores són, potser, les inacabades, perquè mostren la dificultat de fer aparèixer una meravella escultòrica d'un tosc bloc de pedra-.
No és el cas, tampoc, de la bellíssima Madonna gòtica del Giottino, amb un Sant Joan Baptista que sembla llegir-te els pensaments, ni del delicat Crist del Mestre della Madonna Strauss.
Les altres obres, en canvi... on són? Cal sortir equipat amb una llanterna per descobrir un corprenedor Crist davallat de la Creu de Santi di Tito, o la mateixa escena de Filippino Lippi i el Perugino. Ambdós, a les fosques.
S'ha de tenir una vista de gat per discernir, en la penombra de la sala principal una tarda d'hivern, dos Verges de Sandro Botticelli dignes del top twenty de Madonnes de la història de l'art: la del Mar, que és un quadre petitet, i la del Nen amb Sant Joan i dos àngels (a la dreta), penjada sense rètol un metre i mig més amunt de la vostra mirada.
També 'ha d'alçar ben bé el coll i aguditzar la vista per apreciar un boirós Crist d'Andrea del Sarto.
Ara bé, la col·locació de dues Anunciacions sublims, una del Mestre de la Nativitat St John i Filippino Neri, l'altra del Neri de Bicci (a l'esquerra) és ja de premi a l'absurd: caldria anar al museu amb dos potents binocles equipats, si pot ser, de focus lluminosos de llarg abast, perquè els dos quadres estan penjats en una sala ombrosa... a cinc metres d'alçada! Cinc! Sense prismàtics, l'únic altre remei seria enfilar-se en una d'aquelles llargues escales de pintor de façanes.
I quadres fantàstics com els de Paolo Uccello, simplement, no són visitables.
Així és com aquesta Galeria maltracta els seus tresors i de pas, li fa pam-i-pipa al públic, que es pregunta si avui és el dia dels Innocents o si els responsables, amb l'excusa de la mancança de fons, han decidit sotmetre obres d'art meravelloses a un inenarrable Joc dels Disbarats.

dilluns, 3 de gener del 2011

Una cabra, un pastor, un arbre: el misteri de Calàbria.

Una pel·lícula sense paraules ni música. Amb quatre estranys protagonistes: un pastor de les remotes muntanyes de Calàbria que cuida un cabrit, el qual alimenta amb els seus ossos fredorosos la terra que trepitja un arbre gegantí, el qual acaba convertit en carbó. Home, animal, vegetal, mineral, lligats en el miracle de la vida i la mort quotidianes.
Aquesta és la trama de "Quattro volte", un film originalíssim que va deixar embadalit el jurat del Festival de Cannes el 2009 i que ara rep l'aplaudiment de Le Monde. L'autor, un jove de Milà d'orígens familiars calabresos, Michelangelo Frammartino. En la renouera i histriònica Itàlia neixen també sensibilitats callades, extraordinàries, com aquesta. Que ens cosifiquen un món vivaç que crèiem esfilagarsat en les boires del temps.
Vaig sortir d'una deserta sala de cinema romana fa mesos amb sensació de desconcert. Què ens vol dir Frammartino amb aquest pastor que beu la pols d'una església amb l'esperança de curar la tos afeblidora? Per què la cabreta que ens enamora es perd un dia de fred i neu? L'únic que sé és que han passat mesos i segueixo emocionant-me amb el record del fregadís acollidor de les branques d'un avet, la poesia d'uns pobles de xemeneies fumoses, la palpitació d'unes muntanyes. Aquella nit d'estiu vaig saber que un trosset de mi quedava per sempre captiu d'una terra d'encís inexplicable, embruixador, Calàbria.