dimecres, 16 de març de 2011

També els gossos són solidaris al Japó

Una prova més de la "humanitat" dels animals. Un gos sobreviscut al tsunami del Japó roman quiet entre runes i llacs d'aigua salada per no abandonar el company, greument ferit. L'animal només se separa del lesionat per apropar-se als qui filmen l'escena i bordar breument com per demanar ajut, mentre retrocedeix cap al company per donar a entendre que li cal socors. Com que no li fan cas, torna enrere i després d'olorar l'aigua -deu tenir set i es deu voler cerciorar que continua sent estranyament salada- s'asseu a fer companyia i fins i tot acariciar el malparat amic.  (minut 1,55").
La història, segons assegura el diari La Repubblica, té final -dins el que es pot esperar- feliç; han portat tots dos animals a una gossera que a hores d'ara se n'ocupa. No sé si hi deu quedar gaire personal -la zona més colpida pel tsunami és prop de la central nuclear desguitarrada i qui pot, fuig-, o si igualment moriran d'aquí a uns dies, unes setmanes o uns mesos per l'excés de radioactivitat. El que és segur és que han donat un altre exemple de moralitat animal. I, en aquest cas, recalquem per als escèptics, no era per ajudar cap humà, cap amo que proporciona menjar. Senzillament, el protagonista de quatre potes d'aquesta història no ha volgut deixar sol qui pateix.


dimarts, 15 de març de 2011

Va arribar mai a casa?

És tan esfereïdor el que ha passat, i està passant, al Japó, que no hi ha paraules per descriure la magnitud de la tragèdia. Són els detalls, el zoom cap a la història d'una persona concreta, fins i tot d'un objecte, el que ens pot conduir mentalment a buscar explicacions i compartir dolors aliens. Entre les muntanyes d'imatges de runes, destrucció, mort i perill radioactiu n'hi ha dues que em desfilen una i altra vegada per la retina de la memòria.
La primera pot semblar estúpida i és del primer dia. La monstruosa riera d'aigua de mar empenyia furiosament cotxes i barques, els estampava contra un pont i destruïa proes i arbres de vaixells que mai van ser construïts per transitar entre cases i lliscar per carreteres. Enmig d'aquest trànsit infernal vaig poder entrellucar un cotxe blanc amb els quatre llums d'emergència posats. No es veia si hi havia algú dins. Em vaig imaginar que no. Segur que la propietària, em vaig dir -era dona, no em pregunteu per què- havia anat a comprar alguna cosa a la botiga i havia deixat el cotxe aparcat en doble fila. Per un minut o dos. El temps just perquè l'enxampés el tsunami. Era una botiga d'una sola planta, inevitablement destruïda, o va tenir la immensa sort de poder pujar encara algunes escales per salvar-se? Però potser ni tan sols aquest gest immediat dictat pel prodigiós instint de supervivència va ser suficient.
La segona torna a tenir per protagonista un cotxe, aquest cop amb algú dins i que encara transitava per un carrer davant el mar. Era just l'instant en què arribaven unes ones espantosament negres i començaven a arrossegar tot el que trobaven pel port. El conductor, ¡un home, em dic! potser duia la ràdio posada i va tardar uns quants segons a poder capir el que estava passant. O potser no va ser-hi a temps, ¿alguna ment humana pot digerir un cataclisme? però el peu va prémer compulsivament l'accelerador. El vídeo acabava aquí, just en el moment en que el cotxe, blanc també, s'allunyava de pressa, de pressa, de la primera línia de la mort. Va ser més ràpid el motor o l'ona implacable?

diumenge, 13 de març de 2011

Una veu al jardí

Una tarda entre llençols, a primers de març, un cant tímid s'entremet en el descans calmós. Lluny de pertorbar-se, l'esperit s'alça rabent i corre a acollir l'intrús a la finestra, mentre el cos, encara cargolat, es tensa, expectant.
És un amic? Sí que l'és. La veu de la Bellesa ha vingut a fer niu al jardí. Una Bellesa fugissera, que s'amaga sota el fullam, però des d'allí, discreta, aferma que els mesos d'amorosa cura de branques i herbes ha convertit el ciment en jardí i ha enamorat la delicada criatura. Ella ha escollit aquest refugi per als cants galants i per a somniar amb un deler correspost.
Són instants de meravella. Aviat, però, una màquina infernal, un camió d'impacient propietari que llança brams de planxes de ferro i freturosa descàrrega, amenaça la fràgil conquesta. El passerell calla. S'haurà envolat? Haurà cregut que la llar promesa era un miratge i li cal trobar un indret menys hostil? Quan, després de minuts interminables, el camió arrenca entre espantosos esgarips, altres humans semblen decidits a calcigar tot bri d'esperança, entre passes sorolloses, xerric de portes, crits esvalotats. Resignada, em dic que l'home mai sabrà apreciar les suaus bondats de l'harmonia.
La Natura, però, em reserva una sorpresa. El meu petit amic no s'ha deixat intimidar i, a penes s'interromp l'estrèpit, endega de nou un cant despreocupat i alegre. Viu assetjat pels rugits i fums de ciutat, obligat a trobar l'amor entre paret i paret d'una minúscula taca de verd. Però sap aprofitar cada petit respir per viure un instant d'eternitat.