divendres, 15 d’octubre del 2010

Inspectors d'Hisenda massa treballadors

Els inspectors d'Hisenda italians, anomenats Guardia di Finanza, treballen massa. Importunen amb desagradables visites els empresaris, els rics del país. Se'n queixava el passat 2 d'octubre el Ministre de Transports, Altero Matteoli, al Saló Nàutic, indignat per les inspeccions als grans iots de pobres ciutadans com el rei de la Fòrmula 1 Flavio Briatore (amb diverses condemnes per frau a l'esquena) o al cantant Vasco Rossi. "La Guardia di Finanza, no tota, però en algunes ocasions sí, s'ha mogut amb una agressivitat tal que ha creat el risc de fer escapar la gent a l'estranger".
És motiu d'escàndol, que el ministre critiqui els agents estatals que fan massa bé la feina? Idò, un pelet sí, però no gaire, perquè el seu cap, el primer ministre Silvio Berlusconi, té un zel major en procurar que els agents es prenguin les coses amb més calma i descansin, que bé que ho necessiten. El 2008, en plena cerimònia de commemoració del 230 aniversari d'aquest cos fiscal, amb tots els comandants i capitans presents, Berlusconi va començar el discurs dient-los: "És un plaer ser aquí. Ho seria molt menys si hi hagués una vostra visita a ca meva".
Naturalment, Berlusconi té motius per témer una inspecció fiscal, perquè se l'ha investigat en diverses ocasions per frau a Hisenda, i si no se l'ha castigat mai, és per prescripcions o per les tàctiques legals que usa des del Govern per evitar la justícia.
Els inspectors d'Hisenda ja hi estan avesats. El 2004, en una visita al comandament general de la Guardia, Berlusconi els va sermonejar: "Hi ha una norma de dret natural, que diu que si l'estat et demana un terç del què amb tanta fatiga has guanyat, et sembla una petició justa, i els ho dones a canvi de serveis estatals. Si l'estat et demana més, i molt més, hi ha un abús cap a tu i llavors te les enginyes per trobar sistemes elusius o fins i tot evasius, que sents en sintonia amb un íntim sentiment de moralitat, i que no et fan sentir íntimament culpable".
A Itàlia, cada any s'evaporen taxes corresponents al 7% de la riquesa nacional*. Si tots els empresaris i emprenedors paguessin les taxes que toca, l'estat comptaria amb 100.000 milions d'euros anuals més. Potser llavors les escoles no haurien de fer col·lectes entre els pares per poder comprar nous pupitres, o per donar un dinar decent a les criatures. Potser, fins i tot, es podrien reparar els mateixos edificis escolars. Jo els reconec de seguida: quan veig una estructura grisa i atrotinada amb aspecte de fàbrica abandonada, em dic que deu ser una escola. I mai falla.

*Segons diversos estudis recollits per Roberto Ippolito al llibre "Evasors".

dimecres, 13 d’octubre del 2010

És només un breu al diari

No sé què m'horroritza més: la notícia o el fet que aparegui en forma de breu en un diari italià, al costat d'una llarga descripció sobre la llàgrima del maleducat cap de gabinet d'Obama, Emanuel Rahm, el dia de la substitució per un callat i treballador Pete Rouse. El cas és que el Govern dels Estats Units ha demanat perdó per un esgarrifós experiment: la transmissió secreta de sífilis i gonorrea a 696 malalts mentals a Guatemala entre 1946-1948 per part de l'equip mèdic de l'Hospital Nacional de Salut Mental. Tal com sona. Els metges inoculaven el virus als pacients de l'hospital o els procuraven prostitutes malaltes. Tot per comprovar si la penicil·lina podia ser útil no només per a curar la sífilis, sinó també per a prevenir-la. L'experiment estava patrocinat pel Servei de Salut Pública dels Estats Units, el de Guatemala i l'Oficina Sanitària Pan-americana.
Una professora universitària de Massachussets (EUA), Susan Reverby, va descobrir l'horror perpetrat secretament pel seu país i, coratjosament, va publicar l'informe retrobat a la seva pàgina web. Segons va poder calcular, un terç dels infectats no només no sabien que eren conillets d'índies, sinó que tampoc van rebre tractament adequat.
Encara més desconcertant és que el responsable polític de Guatemala en aquell moment era el president Juan José Arévalo, educador i filòsof, considerat -això diuen- el primer president veritablement democràtic des de la independència de Guatemala. Als Estats Units el president era Harry Truman, el de la caça de bruixes contra els intel·lectuals comunistes.
Un altre aspecte esfereïdor de tot plegat és que aquesta pàgina infame de la història, sota el pretext de procurar el bé a la humanitat, ni tan sols es va revel·lar de cap utilitat: l'experiment va ser arxivat per manca de resultats.
Que ningú no pensi, però, que les autoritats sanitàries nord-americanes només actuaven al "pati del darrera", l'Amèrica Llatina, per estalviar la salut dels seus ciutadans. Alguns dels periodistes nord-americans que han cobert el cas el comparen a l'experiment Tuskegee, un estudi endegat a l'estat d'Alabama el 1932. Aquest cop, el Servei de Salut Pública nord-americà va escollir com a conillets d'índies 400 jornalers del camp de raça negra, de pobresa extrema, del comptat de Macon, afectats de sífilis. Se'ls prometia tractament mèdic, àpats gratuïts i... despeses cobertes el dia de l'enterrament, perquè aquests pobres desgraciats no tenien, literalment, on caure morts. Els investigadors ni tan sols els van tractar amb penicil·lina quan va quedar demostrat, a la dècada dels 40, que era eficaç per curar la malaltia. Amb això van permetre, a més, que els malalts infectessin les respectives mullers i que nasquessin nens amb sífilis congènita. Finalment, algú ho va filtrar a la premsa, i es va acabar la "investigació" racista i inhumana. Només que entremig va passar una miqueta de temps. Perquè l'escàndol va esclatar l'any 1972. Quaranta anys després, les autoritats sanitàries nord-americanes seguien mentint i negant medicaments a aquests centenars d'afroamericans.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Junk Bond, llicència per matar l'economia neta

El diari La Stampa, un dels més interessants d'Itàlia -més petit però de qualitat superior a La Repubblica o Il Corriere della Sera, menys atrapat per la beneiteria de donar més atenció a les paraules dels polítics que a la situació objectiva del país- ens informa que no hem après res de res de la crisi mundial que patim.
"Han tornat, i amb gran embranzida. Es diuen bond, junk bond, les obligacions-escombraries que garanteixen rendiments molts alts perquè comporten un alt nivell de risc", signa des de Torí el periodista Marco Sodano.
Fa feredat. Quan la crisi de les hipoteques nord-americanes va posar el món de genolls, els polítics de tot el globus ens van prometre penitència. Legislarien per llençar al pou el material financer podrit.
Però els junk bond no són a cap pou. Es reprodueixen com els caps de l'Hidra de Lerna, aquell monstre marí amb serps enlloc de testa: si es tallava un dels rèptils amb l'espasa, en naixien dos; només un mític Hèrcules va poder escapçar-lo, ajudat per l'escuder Iolau que anava cremant amb una torxa cada cap decapitat perquè no en nasqués cap més. El monstre de l'economia-escombraria, la que converteix en terra cremada els esforços cultivadors d'empresaris i treballadors, en canvi, no hi ha qui el vulgui vèncer.
En el què portem d'any, s'han venut 275.000 milions d'euros en junk bonds: en el mateix període del 2009, van ser 163.000 milions. Jo sóc de lletres, però els números em semblen clars fins i tot a mi. Per si en tenia cap dubte, uns trader -negociants de títols- entrevistats per La Stampa asseguren: "Des de 1988 fins avui, aquest és el millor moment que hàgim vist" en qüestió de vendes dels títols infectats.
Com pot ser? Molt fàcil: l'alegria amb què els inversors compren aquests títols es deu, en bona part, a què els governs van córrer a socórrer aquells bancs que ens havien posats a tots plegats en dificultats. Ha quedat clar que, facin el què facin, els diners dels contribuents aniran a salvar-los els balanços. Enlloc d'ajudar la gent que pugui quedar afectada pel tancament d'un banc-escombraria, molts governs prefereixen salvar el cul al banc i amb això, la irresponsabilitat i l'avidesa tornen a senyorejar el món financer. Itàlia, per un cop, ha estat exemplar: els bancs -que no concedeixen hipoteques pel 100% del valor de la casa, o més, com a les nostres llars- van rebutjar l'ajut ofert pel Govern. Els semblava contraproduent i es van plantar. La societat italiana és sovint superior als seus polítics.