dimarts, 16 d’abril del 2013

L'embruix d'Espriu arriba fins a Roma

"Recorda, no t'apartis, / mentre fas via del que tan senzill / és d'estimar: aquest blat i la casa/ el blanc senyal de barca dins el mar/ el lent or de l'hivern ajaçat a les vinyes, / l'ombra d'un arbre damunt l'ample camp / Oh, sobretot estima la sagrada / vida de l'arbre i la remor del vent / a les branques que s'alcen vers la llum!".
http://www.deastore.com/covers/978/847/588/batch3/9788475883434.jpg
Turull ha recordat que Espriu ja té biògraf
Aquestes paraules de Salvador Espriu s'han ensenyorit avui d'un ambient fins ara no gaire propici: l'aula que l'Instituto Cervantes té en plena Piazza Navona de Roma, gràcies al pes de la història.
Diuen que ningú no és insubstituïble, però no és cert. Precisament vaig sentir dir-li a una filòsofa romana que, com deia Raimon Pànikkar, l'univers necessita la nostra personalíssima aportació; que sense ella és incomplet. Sense el català Sergi Rodríguez com a nou director del Cervantes, possiblement un amplíssim grup de persones -han hagut de portar més cadires- no hauríem pogut deixar que aquest vespre lluminós els nostres sentiments volessin alt empesos per l'embruix d'uns versos. I de segur, sense l'empenta d'Isabel Turull, l'única i aguerrida portaveu cultural de Catalunya a Roma avui, tampoc.
I és clar, si un fill de notari trist i taciturn per la mort d'una germana, que semblava destinat a fer carrera universitària, no s'hagués tancat, morrut, a resistir una dictadura sencera des d'una solitària habitació, aquest vespre no hauríem tingut aliment espiritual i tot un poble avui seria orfe sense saber-ho.
Gràcies a Salvador Espriu i a qui s'encarrega de recordar-lo, els catalans podem avui repetir brioses promeses:
Ara digueu: "Nosaltes escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble"




dilluns, 15 d’abril del 2013

El papa Francesco, la camiseta de La Roja i el diàleg amb Catalunya

Rajoy i muller amb Francesco (News.va)
Sí, d'acord, a Francesco li encanta el futbol, tant o més que el tango. Ara bé, d'aquí a que el president del govern espanyol Mariano Rajoy li regali al papa una camiseta de "La Roja", la selecció espanyola de futbol, després de la primera audiència privada al Vaticà, hi va un bon tros. Demostra poca sensibilitat cap a les possibles preferències personals de Francesco -sense dubte, cap a la selecció del seu país, Argentina-, i és un regal que simbolitza que Rajoy, en realitat, té poc a dir-li al papa. De fet, Francesco l'únic que ha comentat en rebre el nacionalíssim regal és que a ell ja li van regalar fa poc una altra camiseta -més estimada i que ha estat regalada, per tant, amb tota la lògica: la del club de futbol de què és soci, l'Atlético San Lorenzo de Almagro, de Buenos Aires.
Rajoy fa menys d'un mes admetia en privat que l'elecció del nou papa no li va despertar cap emoció, ni bona ni dolenta. Ho va dir davant un grupet de periodistes, i es va quedar tan ample. Tan senzill que hauria estat dir alguna banalitat per sortir del pas, del tipus: "ah, sí, sembla que aportarà moltes novetats a l'Església, oi? Ho seguirem amb interès". Però si Rajoy no ha après cap idioma després de vuit anys preparant-se per a presidir el Govern des de l'oposició, no li podem demanar que s'aparti de la pigrícia mental per tal de buscar algun comentari sobre una elecció papal que ha despertat tantes expectatives entre catòlics de tot el món.
Del contingut de la reunió, Moncloa no n'ha volgut informar, però sí ho ha fet la Santa Seu, que explica en un comunicat, entre línies, algunes coses interessants. La primera, ben òbvia, és remarcar el paper de matalàs que tantes institucions catòliques, com Càritas, estan fent per amortir la crisi entre els sectors més afectats. En un país fonamentalment anticlerical com Espanya, és bo recordar-ho.
La segona, és que s'ha tractat de la situació "político-institucional actual del país", és a dir, de Catalunya, entre d'altres. Sense dubte, el govern espanyol intenta que la Santa Seu jugui a favor dels seus interessos per frenar el moviment independentista. Però el Vaticà no s'hi fica més que per demanar una cosa que per ara no ha ofert mai Rajoy de debò: diàleg. El comunicat de la Santa Seu subratlla al titular "la necessitat de diàleg entre tots els components de la societat, basat en el respecte mutu i que tingui en compte valors com la justícia i la solidaritat en la cerca del bé comú". Ho diu de manera suau, però ho diu -els comunicats vaticans sempre són molt "delicats". Una petició adreçada també, naturalment, a les institucions catalanes. Però en primer terme, adreçada a la persona que ha vingut a Roma a regalar-li una camiseta de la Roja, Rajoy. Altra cosa és que el president espanyol es doni per al·ludit.

Francesc reforma "de facto" la jerarquia de l'Església




Les imatges del papa Francesc netejant i besant els peus a joves delinqüents tancats en un reformatori el vespre de Dijous Sant han donat la volta al món i s'han convertit en l'enèsim senyal que està en marxa una autèntica reforma de la jerarquia catòlica. Els gestos del nou papa no són només promeses d'uns canvis que encara han de venir, sinó una nova manera d'exercitar el poder eclesiàstic, que ara, com diu el papa, vol dir estar “al servei” de les persones, no pas voler figurar.
El gest de rentar els peus a dotze nois i noies marginats de la societat encara ara, dies després, està sent molt comentat entre catòlics a tot el món. Els papes anteriors només s'agenollaven a rentar peus a d'altres sacerdots. Consideraven que quan Jesús, 2.000 anys enrere, va rentar els peus als deixebles, estava instituint el sacerdoci. Però Francesc no ho ha entès així -o bé, suaument, ha començat a obrir portes a la dona-. Ha donat un gir a la doctrina tradicional i ha interpretat el gest de Jesús com una forma de mostrar l'actitud servicial que ha de tenir tot cristià, i més, si té responsabilitats a l'Església: “Ajudar-vos l'un a l'altre, això és el que Jesús ensenya i això és el que faig, i ho faig de cor, perquè és el meu deure, com a capellà i com a bisbe, estar al vostre servei”.
Ara que el papa ja no va mai en cotxe de luxe ni vesteix amb joies d'or, sinó que puja als vehicles de servei de la gendarmeria vaticana i porta creu de ferro i anell de plata, la resta de la jerarquia catòlica n'ha hagut per força de prendre nota. Al papa no li ha calgut escriure cap encíclica per infondre un nou aire a l'Església.
Una mostra d'això és com, mentre Francesc es disposava a entrar a la presó de menors de Castel di Marmo, a Roma, a l'altre banda de l'oceà, a Nova York, el cardenal Timothy Dolan també penetrava en una presó per al cerimonial de rentat de peus. De cop, la jerarquia s'aparta dels grans temples per agenollar-se davant de joves tatuats, amb cabells rapats i actitud cansada davant la vida a pocs d'anys d'haver-la començat. Certament, n'hi ha que ja ho feien -el mateix Jorge Mario Bergoglio quan era arquebisbe de Buenos Aires-, però no era pas tònica habitual.
Els cardenals, per força, se senten al·ludits per cada gest de Francesc. Els vaticanistes -periodistes especialitzats en notícies de la Santa Seu- comenten aquests dies que cada cop veuen menys joies d'or al pit i mans dels cardenals.
Francesc va heretar de Benet XVI una situació de descrèdit de la institució catòlica a causa dels escàndols de pedofília i d'intrigues vaticanes. Però eren, sobretot, la punta d'iceberg d'un malestar més profund. A l'Església se li retreia, especialment, la contradicció entre l'estil de vida i missatge de Jesús -alegria de compartir, perdó, reconciliació, salvació- i els tons amenaçadors de part de la jerarquia poc avesada a viure amb la realitat del carrer.
Francesco menjant a Santa Marta
Ara Francesc es comporta, de papa, com un capellà del que ell mateix anomena “la perifèria”. Conserva les mateixes sabates negres desgastades que van trepitjar les barriades més deprimides de Buenos Aires. Ha decidit, per ara, no anar a viure a l'apartament amb vistes a la plaça de sant Pere que han ocupat tots els papes des de 1903 -i abans d'ells, tots els altres vivien en palaus al Vaticà o d'altres indrets de Roma des del Renaixement-. Quan Bergoglio va veure les deu àmplies estances de l'apartament, que inclouen una capella i un estudi mèdic, va exclamar: “Però si aquí hi caben 300 persones!”. El papa en té prou amb les dimensions molt inferiors de la suite número 201 -dormitori, bany i saló per rebre visites- d'una residència vaticana moderna, la Santa Marta, on viuen capellans i bisbes que treballen a la Santa Seu. També s'hi allotgen bisbes i cardenals en visita a Roma. “Estic acostumat a viure amb els meus capellans”, va dir quan li van preguntar si no estaria millor a l'apartament papal. A diferència de Benet XVI, a Bergoglio no li agrada fer els àpats envoltat sempre del mateix grupet de persones, conegudes popularment com “la Familia vaticana”: els secretaris personals, el majordom i les laiques consagrades que cuinaven i netejaven l'apartament. Menja al restaurantet de Santa Marta, amb els altres capellans i sovint s'asseu al primer lloc que troba buit. Així podrà conèixer més a fons què passa a l'Església de la resta del món quan comparteixi el menú del dia en companyia de jerarques que hi acudeixen de visita.
El Papa assegut a la darrera fila -imatges cedides per O
 Un altre costum nou és l'obertura de la missa papal de les set del matí. Benet XVI la celebrava amb “la Família vaticana”; Joan Pau II amb amics i personalitats. Francesc ha convidat els jardiners, cuiners, escombriaires i tota mena d'empleats vaticans a la capella de Santa Marta. Allà s'asseu sovint a resar als darrers bancs. Després va a les sales de representació papal, al segon pis del Palau Apostòlic, però només a mode d'oficina, i sol demanar als guàrdies suïssos que seguin enlloc d'estar sempre dempeus. Francesc usa sobretot la biblioteca destinada a rebre personalitats. I els diumenges diu l'Àngelus des de l'apartament papal oficial, al tercer pis. 
El papa ha introduit aquest nou estil a la cúpula catòlica amb naturalitat, i en el missatge de Pasqua va semblar adreçar-se a tots els tradicionalistes que ja comencen a mostrar rebuig per a aquests gestos que denoten una nova mentalitat i doctrina: “No ens tanquem a les novetats que Déu vol portar a la nostra vida”.
*És un article publicat fa deu dies a l'Ara