dilluns, 7 de març del 2011

Amor sense possessió

L'actor que encarna Tadzio a la pel·lícula de Visconti
Fins que el protagonista de "La Mort a Venècia" no veu Tadzio, el jovenet bellíssim de pell blanca i rínxols d'or, la novel·la és com una barqueta que tracta inútilment d'arribar a un illot vora la costa en un dia sense vent. El pal mestre caboteja llastimosament, les ones sacsegen el buc en desordre i desídia.
El meu primer contacte amb Thomas Mann semblava destinat al fracàs. Bé, el segon: ja abans havia tractat inútilment de quedar seduïda per les pàgines de "La Muntanya Màgica" però havia retornat el llibre a les lleixes de la llibreria, inapetent. Amb tot, no em resignava, no és Mann un dels grans escriptors del segle XX? En l'art, el que és elevat ho és de manera objectiva -quan empeny l'artista més enllà del que semblarien els límits humans- però només té un sentit per a l'espectador si és capaç de sintonitzar-hi. Amb tot, intuïa que calia donar a la meva relació amb la literatura de Mann una oportunitat.
Benvolguda la paciència, la mare de la ciència, com deia ma tieta, perquè la sensibilitat de les escenes, la potència de les imatges, la capacitat d'explorar sentiments a "La Mort a Venècia" té moments sublims, difícilment imitables. Bé que la passió amorosa de l'escriptor Aschenbach per un adolescent avui seria bandejada per pedòfila. Però seria un judici precipitat; el protagonista no vol apropiar-se del jove Tadzio, posseir-lo, doblegar-lo, que és la manera predominant d'entendre l'amor. No, ell es conforma amb admirar-lo en silenci, pel que veu en ell d'expressió divina de la Bellesa. L'atracció pel que és bell és el camí per enlairar-se a les màximes alçades espirituals. A la manera platònica. Aquest home adult no vol interferir en la vida del jove adorat, coartar-ne la llibertat, dominar-lo. No només té un respecte màxim per l'ésser estimat, sinó que entén que només podrà apreciar la bellesa en la seva totalitat quan aquesta flueix lliure, intacta. Però, com que Aschenbach no és només un artista, sinó un home de carn i ossos, cada cop se li fa més difícil sostreure's a la temptació de sentir-se també una mica estimat, i s'enxampa ell mateix en actituds adreçades a captar l'atenció del jove, encara que sigui sempre relació mental, silenciosa; d'esperit a esperit. I és així com, empès per dos vents contraris, el reclam del Jo i el de la Totalitat, el nostre protagonista es va consumint a poc a poc. I la seva història acaba assemblant-se sospitosament a la vulgaritat dels nostres amors mortals, que de l'afany de possessió en recapten autodestrucció de l'ànima. L'ideal ha d'acabar confrontant-se sempre amb la nostra petitesa i fragilitat.