diumenge, 29 de març del 2009

Adiós Madrid

Diu l'Alberto Ruiz-Gallardón que la imatge més simbòlica de Madrid és la de la Cibeles amb la Puerta de Alcalá al fons, i per això es va empenyar en instal·lar l'alcaldia al Palacio de Comunicaciones. Erra l'Alberto -una de les persones més acollidores de la ciutat, amb el permís dels cambrers del Retiro i els venedors del Rotterdam- perquè no he trobat cap foto bonica al google. Almenys, gratis! Per tant, si no es troba a la Bíblia d'Internet...

Què vol dir marxar d'aquesta ciutat? Li deia a la Beatriz: "la verdad es que me cuesta dejar esta ciudad. Me quedaba mucho por ver y vivir, ha sido demasiado pronto. Y Madrid no es una ciudad tan fácil como dicen, requiere tiempo... Lo que más echaré de menos son las comidas y cenas con algunos amigos -entre ellos, políticos del PP!-, el café y periódico del fin de semana al sol de la plaza Olavide, los atardeceres en el Retiro en verano a la espera de que enciendan las lucecitas del otro lado del lago, o sus terrazas con camareros encantadores y pajarillos ávidos de pan, la amabilidad de algunos vendedores de Chamberí, las escapadas a las ciudades vecinas y a las fuentes del Manzanares... Y desde luego, la oferta increíble de cine, teatro, exposiciones... Me ha faltado más vida de bar, desde luego, qué penita no haberlo podido disfrutar más..."

Madrid és, com diuen els madrilenys, "la ciudad más acogedora del mundo"? O és la mena de monstre que imaginen els catalans que arrufen el nas quan els dius que hi vas a viure? En arribar, encara amb la maleta als peus, un cambrer va excloure'm immediatament del grup de "catalanes antipáticos". En un segon bar, un senyor desconegut em va pagar el cafè. Davant els ulls, les paraules blanques sobre fons vermell, "Madrid", del mapa inexplorat, em feien rodar el cap. A la primera entrevista de feina, vaig sortir encesa de l'esforç de navegar per aigues perilloses. Creia que no m'agafarien mai, i en canvi em van contractar. L'any que he passat creuant brases enceses al món periodístic i polític ha estat un exercici de faquir. Dolorós, però un aprenentatge necessari i un èxit final.

Madrid és una ciutat d'extrems. Esplendor i quietud al Retiro. Bellesa i aspror als paisatges castellans. Contaminació aberrant i tràfic fatxenda de cotxes homicides. Ganivetades i algun inesperat refugi als despatxos dels cercles de poder. Discussions polítiques acalorades acabades en cañita o vinito despreocupats. Ciutat d'enveges, solituds, i alhora acollença sense càlcul dels alegres i generosos paisans al bar.

Els seus habitants volen "conquistar" el món, com moderns Hernán Cortés, perquè ells mateixos han de guanyar un espai encara insegur. No saben si Espanya és Espanya, o si serà més petita d'aquí a uns dies. Quan durarà l'Espanya que coneixen. I no saber exactament quina és la nació que estimen és difícil de digerir, per força.

Els catalans ho tenim més fàcil. Sabem quina és la nostra terra, i més enllà, tot pot ser amic, o no. Les arrels estan ben enfonsades i per això, la direcció del brancam es pot redirigir i retallar.

I amb arrels segures, a Madrid només cal acceptar un dels verb favorits dels seus habitants, "triomfar". Que no vol dir altra cosa que submergir-te al ritme que vols en el batec d'aquesta ciutat.