Farts

M'arriba un d'aquells powerpoints que tan abunden per internet. S'alimenta de textos de Pierre Teilhard de Chardin, però tan se val: és semblant a d'altres que corren per la xarxa amb reflexions de Gandhi, Sòcrates, Eduardo Galeano. Els textos sovint coincideixen, però hi ha un tret comú que no falla: estan servits en imatges de paisatges relaxants: boscos, muntanyes, salts d'aigua. Com si la cerca espiritual, l'eixamplament de l'ànima, la millor comprensió del món, només s'assolissin amb l'ascesi. Perdent-se en un bosc solitari, incontaminat, profund. Com si un gest dels homes, una paraula d'un conegut, un pensament sorgit en la lenta espera d'un embús, no poguessin ser portadors de significats. Com si allò quotidià no ens pogués fer pensar.
Però, com ens podem imaginar que trobarem la pau de saber que ens estem dedicant a tractar de ser millors, si no és fugint d'aquest moviment esbalordidor que ens assalta a cada minut? Estem farts, estabornits, de llevar-nos amb un ti-ti-ti estrident, escoltar les notícies, enfilar-nos al primer autobús capaç d'obrir portes, creuar veïns, porters, comerciants, obrir el mail i respondre en temps real a 15 persones, concentrar-nos en un text, reunir-nos, saludar els amics de Facebook, no faltar a una trobada d'aniversari, ni deixar de telefonar l'amic que ho passa malament, recordar de regar les plantes i pagar la butlleta del gas, barallar-nos amb la companyia de telèfon, rentar el cotxe, arreglar la rentadora, arribar a temps al cine o al teatre... La tecnologia i la gran oferta de les ciutats potser ens ajuda, però també ens apreta. L'excès d'informació, de contactes, de possibilitats, ens atabala. Quin somni millor que trobar el silenci, uns arbres amables, una herba on reclinar el cap i descansar. Com podrem omplir-nos si a abans no ens hem buidat?

Misteris divinals

Diumenge de Pasqua, era a missa amb el Papa. Amb el Papa, i milers de "fidels" aplegats a la plaça de Sant Pere, desafiant la pluja inclement. Un escenari perfecte per a la devoció. I no obstant, això, la meva ment dotada per Déu -per Déu, no?- d'una intel·ligència racional, s'entestava en una operació senzilla d'infant: comptar les pedres precioses de la mitra papal. El barret blanc en forma de tovalló plegat albergava quatre pedres vermelles, brillants, semblants a robins. La casulla i l'alba -les vestimentes que duia el Pastor de l'Església-, eren cosides amb filigranes d'or. Les sabates vermelles es diu que Benet XVI les ha comprades a la firma de luxe Prada. El símbol de la humilitat i l'amor a la Terra vestit com un Emperador medieval. Misteris terrenals.
Només em distreia de les meves distraccions mentals la monja del davant, que en plena missa va treure el cap de sota el paraigües per contestar dues vegades al telèfon mòbil. Problemes d'alguna mena amb un cotxe.
En canvi, rere meu, una estimada amiga que es considera més aviat anti-Església m'explicava que havia gaudit amb la litúrgia, els cants, les lletanies en llatí. Que allò sí que li arribava. El cerimonial li havia transmès un sentit sagrat.
Les monges i les estudiants de Teologia llunyanes a la missa; les atees, en canvi, embaladides pels rituals vaticans. Misteris divinals.