dijous, 8 d’abril de 2010

Misteris divinals

Diumenge de Pasqua, era a missa amb el Papa. Amb el Papa, i milers de "fidels" aplegats a la plaça de Sant Pere, desafiant la pluja inclement. Un escenari perfecte per a la devoció. I no obstant, això, la meva ment dotada per Déu -per Déu, no?- d'una intel·ligència racional, s'entestava en una operació senzilla d'infant: comptar les pedres precioses de la mitra papal. El barret blanc en forma de tovalló plegat albergava quatre pedres vermelles, brillants, semblants a robins. La casulla i l'alba -les vestimentes que duia el Pastor de l'Església-, eren cosides amb filigranes d'or. Les sabates vermelles es diu que Benet XVI les ha comprades a la firma de luxe Prada. El símbol de la humilitat i l'amor a la Terra vestit com un Emperador medieval. Misteris terrenals.
Només em distreia de les meves distraccions mentals la monja del davant, que en plena missa va treure el cap de sota el paraigües per contestar dues vegades al telèfon mòbil. Problemes d'alguna mena amb un cotxe.
En canvi, rere meu, una estimada amiga que es considera més aviat anti-Església m'explicava que havia gaudit amb la litúrgia, els cants, les lletanies en llatí. Que allò sí que li arribava. El cerimonial li havia transmès un sentit sagrat.
Les monges i les estudiants de Teologia llunyanes a la missa; les atees, en canvi, embaladides pels rituals vaticans. Misteris divinals.

1 comentari:

Luis Soravilla ha dit...

Cara Sandra,
Les teves observacions són molt interessants, com sempre. Em recorden un debat que vaig tenir amb uns amics especialment creients i practicants («especialment» per no dir «massa»). Vaig cometre l'error d'afirmar davant seu que l'«Obertura de Dijous Sant» de «Parsifal» (Wagner) em commovia força més i més intensament que qualsevol cerimònia religiosa. Amb el temps puc afegir cerimònies religioses tan impressionants com l'obertura wagneriana: una misa en grec en una petita capella bizantina, més petita que el menjador de casa, una altra segons el ritus etíope al sostre del Sant Sepulcre, a Jerusalem, la pregària musulmana en caure el sol a Lúxor...
L'estètica, noia. L'estètica ens abruma i supera.