divendres, 17 de setembre del 2010

Solitària lletjor

"Mireu quin gat més bonic! És negre amb crinera blanca!". L'entusiasta admirador s'acosta excitat cap a la bèstia, sola al bell mig d'una plaça d'un poble perdut a la riba del Tíber. S'ajup, xiuxiueja amorosament i estén un braç, delerós d'acariciar el pèl.
Fins que s'atura, elèctric, com si hagués topat contra una xarxa invisible.
"Ostres, però si està malalt. Està pelat! Deu tenir la sarna", exclama. I gira cua.
Em visita la duresa d'uns versos bíblics: "Perquè al qui té, se li donarà fins que li'n sobri; però al qui no té, fins i tot allò que té li serà pres" (Mateu 13,12).
I l'animal torna a quedar sol, al bell mig de la plaça.
No ha protestat. Ha fet, només, un lleuger gest de desencís amb la testa, a penes una ganyota de desengany en esfumar-se l'amabilitat inesperada del desconegut. Però es recompon a l'instant. Queda assegut amb aquella estranya dignitat felina; aparta la mirada i la fixa lluny, amb posat indiferent.
Avesada al menyspreu, invisible per al món que triomfa, la raça dels lletjos no es deixa impressionar. Despullada de supèrbia, li queda al descobert el costellam de l'ànima, la palpitació d'una vida. La bellesa d'existir, encara que sigui en soledat.

dimarts, 14 de setembre del 2010

Metralletes al mar. Això passa ara mateix al Mediterrani.

Al capvespre, quan el sol ha deixat d'escalfar però el vent s'aquieta, els homes del pesquer "Ariete" continuen enfeinats sobre la nau, revisant xarxes, netejant peix, vigilant els radars. Són al bell mig del Mediterrani, a 30 milles de Líbia, a una nit de navegació de casa seva, Sicília. El comandant, Gaspare Marrone, avista una patrulla pel cantó de migdia. Mana als pescadors que estiguin alerta, i dóna un gir al timó, rumb a Nord. Es un home d'experiència, Marrone: sap que els tripulants de la nau que s'acosta són guarda-costes libis i que no estan per bromes. La confirmació la li dóna una ràfega de metralleta: tots a terra!, clama. Ni falta que feia que ho digués. Els 10 pescadors s'han ajupit al mateix instant, com un sol home. La patrullera ha disparat després que Marrone fes com qui no hagués sentit l'ordre d'aturar-se. Sap que si els libis pugen al pesquer, el segrestaran, i ell perdrà dies de feina i guanyarà nits de por. De la patrulla, arriba una nova petició, aquest cop en perfecte italià. "Atureu-vos! Si no aquests us disparen!". I de nou la ràfega de metralla. Els trets perforen els flancs de l'Ariete, desinflen una Zodiac de salvament, reboten sobre coberta.

Marrone crida als homes que no s'esverin, que cos a terra, que resisteixin i així aconseguiran deixar enrere els libis. A tota màquina! crida. I el pesquer treu el fetge per la boca mentre s'esforça per navegar més ràpid que els perseguidors. A l'alba, arriben en aigües de Lampedusa, l'illa on en el passat han desembarcat tants immigrants desesperats. També per als pescadors italians, Lampedusa és refugi. La diferència és que a ells els rebran amb els braços oberts, mentre que els immigrants troben la policia que, després de posar-los una manta al voltant de l'esquena, els notifica que el seu somni ha acabat i hauran de tornar a Líbia. Allà on es dispara.

Es dispara, a la Líbia de Gaddafi. Es dispara a matar fins i tot si la patrullera és un regal d'Itàlia -una nau model Bigliani, per precisió- i les víctimes provenen d'aquest país "amic". Es fa foc sobre coberta fins i tot si les metralletes es troben a 30 milles de la costa, quan el dret internacional només reconeix a Líbia, i a qualsevol altre país, la sobirania fins a les 12 milles. Es té la supèrbia de disparar italians, fins i tot, si dins la barca agressora hi ha exactament sis oficials d'un cos policial italià, la Guàrdia de Finances. El dictador Gaddafi, per tal que uns polítics italians -Berlusconi, la Lliga Nord- guanyin vots, ha aconseguit que Itàlia li cedeixi 6 patrulles i li doni 5.000 milions d'euros l'any. A canvi de l'acord, Líbia només ha de "netejar la costa". Impedir que les persones que fugen de l'Àfrica per fam o per persecució política arribin a Europa. L'acord, signat el 2008, preveu que hi hagi policies italians dins les patrulles, per documentar, en teoria, possibles abusos. Ja es veu a què serveixen: ni tant sols per salvar la pell als seus compatriotes.

"Estem vius de miracle", sospira, alleujat, en tocar a terra, un dels mariners, Alessandro Novara. Finalment, ara que 10 pescadors italians han donat testimoni del què passa al Mediterrani, els europeus se'ls han cregut. Ara ja se sap què vol dir interceptar persones: vol dir eliminar-les. Mentre disparaven sobre negres, no passava res; ni tan sols si les imatges arribaven a la televisió pública RAI. Disparar sobre italians, en canvi, ja és tota una altra cosa. Sembla. Perquè de les metralletes no se'n parlava mai fins ara, quan Gaddafi viatjava a Roma a abraçar Berlusconi. Astut, Gaddafi es troba cada cop amb 500 noietes guapes italianes per donar lliçons d'Alcorà, i automàticament, com gallines que es llencen sobre el mill, acudeixen els periodistes. I ja quasi ningú li demana a Gaddafi que expliqui què en fa, de les persones que atrapa en alta mar.

P.D. Això passava la nit de diumenge a dilluns, segons els fets difosos pels mitjans italians.