Fins que s'atura, elèctric, com si hagués topat contra una xarxa invisible.
"Ostres, però si està malalt. Està pelat! Deu tenir la sarna", exclama. I gira cua.
Em visita la duresa d'uns versos bíblics: "Perquè al qui té, se li donarà fins que li'n sobri; però al qui no té, fins i tot allò que té li serà pres" (Mateu 13,12).
I l'animal torna a quedar sol, al bell mig de la plaça.
No ha protestat. Ha fet, només, un lleuger gest de desencís amb la testa, a penes una ganyota de desengany en esfumar-se l'amabilitat inesperada del desconegut. Però es recompon a l'instant. Queda assegut amb aquella estranya dignitat felina; aparta la mirada i la fixa lluny, amb posat indiferent.
Avesada al menyspreu, invisible per al món que triomfa, la raça dels lletjos no es deixa impressionar. Despullada de supèrbia, li queda al descobert el costellam de l'ànima, la palpitació d'una vida. La bellesa d'existir, encara que sigui en soledat.
2 comentaris:
Un dia serem així, lletjos -vull dir, més lletjos encara-, i també estarem malalts, i sols, i aprendrem a suportar-nos. Els qui hem fet l'aprenentatge de la soledat per endavant ho tindrem més fàcil.
Molt de gust de coneixe't, Sandra.
Molt de gust també, Joan!
Ha estat una descoberta trobar-te, i assaborir paraules i expressions que no coneixia, però que reconec amb el goig de l'ànima del Fedó.
Quina casualitat, m'has escrit mentre encara cercava les paraules. No sabia com expressar les tantes emocions desvetllades per una escena d'un sol segon.
No sé ni tan sols si ho he sabut dir, encara.
Publica un comentari a l'entrada