dijous, 8 de setembre de 2011

Variacions gastronòmiques italianes -i casolanes

Hi ha dies en què sembla que no hagis cuinat mai un plat. El marit marxa deixant-te l'encàrrec d'anar al supermercat a comprar alguna cosa per al sopar i no hi ha manera que se t'il·lumini una sola neurona. Res; ni fantasia, ni memòria. La mare, fora d'escena avui. Per sort, tal eixutesa m'arriba una tarda en què he quedat a prendre un gelat amb la Daniela. Ella és una de les moltes dones italianes de la generació dels 30 i 40 anys que no ha patit el curt-circuit de transmissió cultural àvia-mare-filla dels darrers decennis industrials. Li encanta cuinar, i en sap.
De seguida em treu del pou. "Aquests dies, nosaltres vivim a base de tomàquets i mozzarella", comença. Cert. Els dos protagonistes a les cuines domèstiques d'Itàlia a l'estiu. Llàstima que també ho són de la meva: ja n'hem pres amb la pasta del dinar.
No passa ni un segon que exclama: "doncs pollastre al forn"! Amb tal entusiasme, que fa somriure un home guapot, cabells llargs i ulls verds, que es felicita de creuar pel carrer dues amigues embegudes en una conversa cabdal per a tot italià. Jo em decebo una mica; és una cosa molt senzilla, oi? L'he feta fins i tot jo! Però no havia comptat amb les mil-i-una maneres de cuinar-lo. Aquesta és la recepta, d'aire gustosíssim, de la Daniela: "amares d'oli unes llenques de pit de pollastre, i les arrebosses amb pa ratllat, després les poses uns quinze minuts sobre carta de forn, a la safata, a foc mig". Fa una pausa i em diu, amb diplomàcia, tement de no posar les coses massa difícils a la seva amiga clarament neòfita en temes culinaris: "bé, hi pots afegir, com faig jo, diversos ingredients a l'arrebossat: parmesà, all tallat ben petit, pebre i menta o alfàbrega fresca".
Un cop al supermercat, li demano ajut de nou. "I una verdura d'acompanyament?", pregunto mentre m'acosto als carbassons. "Doncs carbassons passats a la paella amb ceba. En tens, de ceba?" "És clar que sí", responc una mica picada: d'acord que no tingui massa experiència culinària al darrere, però una cuina sense ceba, és com una escola sense pupitres. Però m'equivoco de nou. "Ceba tendra?", insisteix ella. M'assenyala uns estranys bulbs blancs, peluts, que crec haver vist entrar a la cuina només ens mans de ma mare el dia que em va explicar com n'és de fàcil de fer una vichyssoise. "Ah, som-hi!" Em declaro preparada per entrar, finalment, al món fabulós i ple de possibilitats de la ceba tendra. No és tan difícil, avui només cal tallar-la a rodanxes, esperar que comencin a prendre color a la paella, i afegir-hi el carbassó. Abans de servir al plat, oli, fulles d'alfàbrega fresca ben picadetes, i altre condiment al gust: vinagre, llimona... o res més.
Arreplego un grapat de figues abans de passar per caixa, i cap a casa. Una espelmeta i uns tovallons de colors, i la nit que es presentava avorrida es converteix no només en gustosa, sinó també en romàntica...

dilluns, 5 de setembre de 2011

Si som esclaus de les borses és perquè volem

Barack Obama ha decebut molts sostenidors per les concessions massa generoses que ha fet a la colla de capitalistes egoistes del Tea Party en la lluita contra el deute públic. Però de vegades, la premsa i sostenidors no publiquen prou algunes mesures que són una autèntica revolució. Com la lluita contra el secretisme bancari a Suïssa, el país que amaga milers de milions de dòlars de corruptes, dictadors i milionaris insolidaris i que després es vanta de civilitat.
Se'ns ha dit prou que no hi havia manera de lluitar contra el secretisme dels bancs suïssos perquè, a tal fi, calia un acord global de la major part dels països industrialitzats. Obama no ha esperat la resta. Va acarar-se al banc Ubs i va exigir que li passés la llista de milers d'evasors nord-americans. El banc va fer-se el sord, segur que tot acabaria en un no-res, però resulta que poques setmanes després, es rendia. L'administració nord-americana va trobar la manera de doblegar-lo: prohibir-li operar en territori nord-americà i bloquejar qualsevol transferència procedent d'aquest banc a un banc nord-americà. L'Ubs es va trobar amb les mans lligades per a milers d'operacions i privat de milers de clients. I va capitular.
Va passar, però, que 4.450 clients nord-americans que tenen milers de milions de dòlars fugitius de la hisenda nord-americana no van tardar ni un dia a retirar els diners d'Ubs per a col·locar-los en d'altres bancs suïssos. Ara Obama amenaça també aquestes entitats.
Anna Hazare
Com va dir el president dels Estats Units en campanya electoral, quan es vol, es pot. No val l'excusa, tan repetida arreu, que el poder del diner és superior al poder dels estats. Per això, els ciutadans europeus de països que paguem la factura de l'especulació de la borsa sobre el deute públic ens hauríem d'indignar una miqueta més contra els nostres governs, que es declaren víctimes de la situació. Se'ns diu, com en el cas dels paradisos fiscals, que per frenar l'especulació cal un acord global. Que cada un dels nostres estats és massa petit. Naturalment que no es pot comparar Espanya o Itàlia amb els Estats Units. Però per a això es va crear, em sembla recordar, la UE: per establir una àrea enorme de progrés econòmic i social.
A més, per a endegar qualsevol revolució, cal que algú s'atreveixi a encendre una metxa. Mirem què ha passat a l'Índia: un ancià activista que havia començat la seva vida econòmica venent flors en una estació de tren de Bombai, Anna Hazare, ha engegat una campanya contra la corrupció de l'estat que ha arrossegat milions i milions de persones i està aconseguint els primers resultats. Cal que algú comenci, per més insignificant que sembli.


dissabte, 13 d’agost de 2011

Un niu de privilegis

"Quan veieu un cotxe oficial que corre rabent amb les sirenes desplegades, sapigueu que dins hi ha només una senyora que va de compres o acompanya els nens a l'escola. Ara us explico el truc pel qual els parlamentaris s'apropien dels cotxes oficials". Així comença un article del blog del misteriós Spider Truman, un presumpte exajudant d'un diputat italià que causa furor aquests dies a Itàlia revelant els sumptuosos privilegis dels parlamentaris del seu país.
Desvelar la identitat d'aquest personatge s'ha convertit en un afer vital per al món polític i mediàtic. Però per als centenars de milers de seguidors dels seus escrits, Spider Truman és només un catalitzador de la ràbia que senten pel cinisme i irresponsabilitat de la classe dirigent, que ha convertit la política en una manera de fer-se rics i instal·lar-se permanentment en un niu de privilegis.
Ser polític a Itàlia és una bicoca. Els parlamentaris italians són els millors pagats del món, amb un sou de 11.704 euros bruts mensuals. És el doble d'un francès, i el triple d'un espanyol. Afegint-hi reemborsaments per a despeses que no s'han de justificar, poden arribar fins als 14.500 nets, és a dir, descomptats els impostos.
A meitat de juliol, aquest Parlament daurat va aprovar un pla d'austeritat draconià amb els vots dels partits del Govern de dreta de Silvio Berlusconi. El pla apuja els impostos a les famílies -que són les terceres a la UE amb més pressió fiscal- sense tenir en compte el rèdit -l'augment mig és d'uns 700 euros anuals-, i augmenta el copagament per als malalts que utilitzen la sanitat pública. En canvi, els parlamentaris no s'han abaixat ni un euro el sou.
Spider Truman assegura que alguns diputats fingeixen ser objecte d'amenaces de la màfia per aconseguir un cotxe oficial i una escorta que utilitzen sovint els familiars. N'hi ha que simulen un robatori per tal de cobrar l'assegurança il·limitada que cobreix qualsevol furt a la Cambra. I com que tenen els vols i bitllets de tren gratis, acumulen punts per a què també viatgin de franc els familiars. Aquests familiars, a més, s'alliberen de qualsevol multa de tràfic perquè utilitzen el cotxe del diputat, que té un distintiu amb el qual poden argumentar que estaven de servei.
Són afirmacions que la Cambra ha tractat de rebatre però que han estat documentades també per periodistes com Sergio Rizza i Gian Antonio Stella, autors del llibre "La casta". Stella afirma que els més estrets col·laboradors de Barack Obama cobren 118.500 euros anuals, 15.000 menys que el sou dels perruquers del Senat italià.
El mateix president dels Estats Units, la principal potència del planeta i país de 300 milions d'habitants, cobra 34.416 euros bruts menys anuals que el president de la província italiana de Bolzano, de 100.000 habitants, Luis Durnwalder. I és que la vida daurada, a Itàlia, s'estén més enllà del Parlament de Roma. El Governador de Nova York, estat de 20 milions d'habitants, guanya 10.612 euros bruts al mes, menys de la meitat del què cobra el governador de Sicília, i només 400 euros més del què guanya un simple diputat de la regió de Molise, de 319.000 habitants, com detalla un estudi de la universitat de Pennsylvania citat pel diari Il Corriere. El mateix diari recorda que segons un estudi del sindicat UIL, 1,3 milions d'italians viuen de la política i costen a l'estat 24.700 milions d'euros anuals, és a dir, 646 euros l'any per ciutadà.
La creixent indignació ha portat el Govern Berlusconi a treure la pols a una reforma constitucional per reduir el nombre de parlamentaris dels quasi 1000 actuals a 500. L'oposició proposa reduir un altre factor d'escàndol, les pensions d'or dels parlamentaris. Ara bé, el pla per carregar els pes dels sacrificis a les espatlles de les famílies el van aprovar en només 4 dies. Tallar-se el sou seria qüestió d'un sol dia, però aquest dia encara està per arribar.

*Article escrit el juliol i publicat el 9 d'agost a l'Avui /El Punt

dilluns, 8 d’agost de 2011

Sense pasta italiana no hi ha festa

Una amiga italiana que viu a París es queixa que, cada cop que torna a Roma, els seus amics només li proposen de quedar per anar a menjar junts; no hi ha manera d'anar al cinema, a una mostra o a una trobada qualsevol que no acabi indefectiblement davant d'un plat de pizza. "Stanno sempre a magnà", es lamenta jocosament, adoptant l'accent romà, conegut per l'expressivitat acolorida -o vulgaritat extrema, depèn de com es miri-.
Fa temps que sostinc que la passió per una certa gastronomia és l'autèntica cola que manté unit un país tan divers, però aquest cop n'he tingut una nova prova en el nostre pas fugaç pels paisatges de la Sabina, la zona pre-apenninica al nord de Roma. Ha estat arribar al poble de Casperia i no sentir parlar d'altra cosa que d'una festa que, pel nom, evocava algun ritus misteriós d'origen medieval, com el poble: la "Sagra degli Stringozzi".
El meu italià marit, però, m'apartava aviat de les meves esotèriques fantasies. Els stringozzi, em va mostrar anant a una pizzeria propera, són com uns spaghetti plans, grassonets, artesanals, i són l'especialitat gastronòmica de Casperia i rodalies. I el què és sagrat és reunir el poble durant quatre nits seguides per tal de tastar-los amb pau i alegria. Al voltant de tan elevat esdeveniment es programen altres activitats: una missa divendres al matí en una ermita -amb servei d'autocar inclòs-, un "sant rosari, seguit del tradicional refresc" i, sobretot, "vetllada musical" cada nit.
Hauria jurat que els italians s'han oblidat completament dels plaers del ball -és molt estrany que una festa privada, fins i tot un casament, acabin amb els convidats movent l'esquelet-. Ja hi ha pot haver provisió abundant de vi, limoncellos o noccinos que els habitants del país no es treuen de sobre un exacerbat sentit del ridícul. Ara bé, dona'ls una ració generosa de stringozzi i veuràs què passa. Nosaltres ho vam poder comprovar la nit de dijous: a l'aparcament municipal del poble hi havia muntades unes taules, unes olles enormes i un escenari. A les deu de la nit, amb els stringozzi fent efecte a l'aparell digestiu, desenes de persones es van llençar a ballar plegades cançons tipus Macarena o bé es van unir en parelles per dansar els ritmes més romàntics. Un clima d'autèntica festa major de poble, com a Catalunya, per entendre'ns. En canvi, al cim del poble, els joves van preferir escoltar un meritós grup de jazz mentre prenien aperitius alcohòlics i picaven chips i galetes salades industrials. Resultat: la pista de ball pràcticament buida, i el públic distret i apàtic. Com diria George Clooney: no stringozzi, no party.

dijous, 4 d’agost de 2011

La pau al camp, (massa sovint) un mite

Hem triat els turons de la Sabina per descansar. Encara és una terra semi-desconeguda, tot i que a l'estiu la comencen a poblar els anglesos asfixiats pel turisme comprimit de la Toscana. El nostre poble, Casperia, pren una posició dominant entre les valls suaus que s'aproximen a la costa, i les muntanyes boscoses que condueixen a Rieti.
La caseta rural que ens acull és aspre i poblada de formigues gegantines, mosquits tigre, vespes massa curioses i algun escorpí -per sort, modest-. Estan per tot arreu, però tots ells tenen una debilitat per passejar per la terrassa amb vistes superbes a Casperia i els dos turons bessons.  L'un va ser un dia llar dels habitants del desaparegut poble de Caprignano fins que se'ls va ocorrer de guerrejar amb els veïns de Casperia. Racó maleït, encara avui és despoblat. L'altre és coronat pel monestir de monges de Montefiolo.
Els bitxos del camp no tenen mal gust i s'apleguen al millor indret de la casa. Als capvespres la posta de sol queda amagada per l'espès fullam d'una alzina, però la resta de la vall queda sospesa per boirines blavoses, els grills prenen el relleu de les cigales, s'encenen els primers llums i, per instants, la pau pren possessió de la vall.
Són moments, però, rars, escollits. Massa sovint, la vall fa eco a sons de patiment: el de tots els animals empresonats de manera despietada per l'home. Els que més es queixen són els gossos de caça, tancats en gàbies petites i aïllades del contacte humà. Udolen quan s'aproxima l'hora en què l'amo acut per donar-los un menjar sovint insuficient, esperant que l'home atengui el crit d'auxili. Nit rere nit, però, s'enduen un desengany.
L'home els té confinats només pel plaer de poder matar fàcilment unes bestioles. Entre el fusell i els cans, és difícil que marxi de la cacera sense un triomf amb què presumir davant els amics. Tant se val si, per assaborir aquesta sensació d'omnipotència, ha de tenir enclaustrats els seus dòcils amics animals. Alguna vegada s'ha parat a pensar què sentiria ell si l'obliguessin a viure reclòs en una presó minúscula, asfixiant a l'estiu, gelada a l'hivern, sense poder ni tan sols consolar-se cos contra cos amb la resta de companys de reclusió, cadascun enfrontat a una tortura individual? Passen dies i dies sots-alimentats, per l'esperança mesquina que cacin amb més ferotgia el dia escollit de cacera; sols, embogits per l'estretor de les parets. Però l'amo, si algun dia hi ha pensat, ha decidit foragitar els pensaments de pietat. Al capdavall, no se sent un criminal: centenars i milers d'altres homes han triat, com ell, de considerar normal i necessari aquest sofriment. I no se n'adonen que, junt amb els gossos, també pertorben la pau de tots aquells éssers humans que s'han acostat al camp per deixar-se omplir de la bellesa de la natura i han d'escoltar, en canvi, uns esgarips desesperats.

dijous, 21 de juliol de 2011

La grandesa de dos homes grans

Un article magnífic sobre la grandesa de dos homes. La de Chateaubriand, un tipus amb els pebrots d'escriure pamflets públics contra el mateix Napoléo. I la de Napoleó, que encaixava les crítiques amb ràbia però admirava i respectava el seu enemic declarat número 1. Una lliçó, escrita esplèndidament per l'amic Luis, amb aquell to de riure-sota-el-nas que tant amenitza els seus articles.
http://luissoravilla.blogspot.com/2011/07/de-buonaparte-y-de-los-borbones.html

dimarts, 19 de juliol de 2011

Que pagui un altre

Les famílies italianes de classe mitjana i baixa són les que més pagaran els plats trencats de l'atac especulatiu contra el deute públic del seu país. En un obrir i tancar d'ulls, es troben amb què la dreta de Silvio Berlusconi els prepara per a 2013 -quan ja haurà deixat el govern- un augment d'impostos igual per a tothom independentment del rèdit. A més, cada tractament sanitari públic els sortirà més car, perquè augmenta la taxa de copagament.
És aquest el resultat de la cursa empresa pel Govern, Parlament i presidència de la República per calmar els mercats després de la tempesta caiguda sobre la borsa de Milà el 9 i 11 de juliol. Una tisorada draconiana de 80.000 milions d'euros en tres anys aprovada en temps rècord: quatre dies.
Tot això, en un país ja molt castigat per uns impostos que reverteixen ben poc en els ciutadans: és el tercer a la UE amb més càrrega fiscal, després de Suècia i Dinamarca. Els serveis que, a canvi, reben els italians, estan a anys llum dels nòrdics. El gruix dels impostos ha de sufragar els interessos d'un deute exorbitant, d'un 120% del PIB, una herència enverinada dels anys 80. En canvi, les escoles passen el barret entre els pares per comprar pupitres, la policia no té diners per a benzina i els jutjats van curts de personal i no tenen ni per a fer fotocòpies. Per no parlar de l'estat de les autopistes o dels edificis escolars i hospitalaris.
Amb el nou pla impulsat pel ministre d'Economia, Giulio Tremonti, la fiscalitat s'encarirà en un 1,2% del PIB, arribant al 43,7%, però els serveis seran pitjors. No es cobriran la majoria de vacants entre els funcionaris públics i els joves que han guanyat oposicions es trobaran sense plaça durant anys. Els treballadors s'hauran de jubilar més tard i veuran semicongelada la pensió. I cada visita al metge especialista i prova de laboratori costaran 10 euros més del què ja suposaven, arribant a una mitjana de 46 euros. A banda, qui vagi a urgències i se li diagnostiqui un problema sense importància haurà de pagar 25 euros.
L'encariment del co-pagament és conseqüència dels talls indirectes a la sanitat que el pla aplica a través de les regions, que són les competents en la matèria. Els ha tocat el rebre, perquè calculen que els afecta el 50% de la tisorada total. Ja ara la meitat d'elles estan ofegades i intervingudes.
El primer ministre italià, Silvio Berlusconi, ha desaparegut d'escena mentre els especuladors sembraven el pànic al país. El seu portaveu deia que no volia posar nerviosos els inversors, senyal que el premier seria conscient que malmet el prestigi del seu país. O potser no volia donar la cara davant d'un augment d'impostos tan impopular, ell que ha guanyat eleccions a base de prometre una rebaixa fiscal? Abans de pujar al poder va defensar que els italians tenien dret a evadir impostos perquè la pressió fiscal és massa alta*.
Berlusconi ha deixat que els focus es concentressin en aquell polític que tem que un dia li robi la poltrona: Tremonti, el ministre més popular del país. Aquest, però, també ha buscat fórmules per evitar sortir esquitxat per la indignació popular: ha concentrat la tisorada al 2013, quan hi haurà un nou govern al país perquè és quan caduca l'actual legislatura. I, a més, ha deixat que el pes de la tisorada la suportin regions i ens locals. Són aquests ens els qui s'ocupen de la despesa solidària, per la qual cosa qui acabarà rebent és la part més feble de la població.
Especial escàndol ha causat en el país el fet que la pujada d'impostos no tingui en compte les diferències de rèdit: totes les desgravacions fiscals es redueixen en un 5% el 2013 i un 20% el 2014. Qui més en patirà són els treballadors amb fills i cònjuge a càrrec -la meitat de dones a Itàlia no treballen-. Tot i que Itàlia és a la cua d'Europa en ajuts a la família, ara aquestes tindran encara menys beneficis fiscals per a la llar d'infants, escola, sanitat. Es calcula que una família mitjana haurà de pagar entre 1.000 i 1.800 euros més en dos anys.
A tot això, la dreta ha impedit que els polítics italians, els millors pagats del món, es redueixin el sou aquesta legislatura. Són ells els què han volgut calmar els especuladors, però no han volgut contribuir en un sol euro a la factura. 

Article publicat dilluns 18 al Punt/Avui. El mateix dia, la borsa de Milà cau... tants sacrificis exigits als italians per a calmar els inversors, i resulta que fins i tot els especuladors detesten aquesta cura de cavall iniqua! 

dimecres, 29 de juny de 2011

Record d'una alba grega i marinera


un port de l'illa de paxos
No sé si m'ha despertat el gall, però sento una necessitat imperiosa de llevar-me. En sortir treballosament del cau, inevitablement ell es desperta i em fa un gest manyac, l'home que estimo, abans d'encongir-se cap a un costat per a recollir amb delícia noves dosis de son.
En mirar enfora, quedo meravellada. És l'alba. Els velers fondejats drecen inútilment les llums dels màstils: ja el sol es lleva i dóna vida a la cala. La lluna encara lluu a babord, de camí a un turó però, vençuda, només fa una taca feble a un costadet de la barca. Als seus peus, la platja és de sal.
A estribord, en canvi -el sol es lleva a popa, i a proa el poblet ha callat esperant el matí- una espinada d'arbres es retalla cap al cel. Quan el gall pren alè, entre el dringueig gronxador dels vaixells se sent un guirigall d'ocells sota les dents arbrades, i una gavina solitària que avorta un crit, car s'adona que és massa matinera.
El matí es destaca per l'única llengua descoberta, a llevant, d'aquesta cala recollida, generosa -som uns 30 velers, apinyadets-. La mar desfila de pressa cap a la sortida. Si no fos per aquest afany de les ones, minúscules, ben bé a flor d'aigua, semblaria que fos de glaç, de tan plana, i es pogués caminar a peu entre les barques.
L'espectacle és tan bell que aquí, dalt el pont, xop, no tinc fred. Només el ronquet d'una barca que, com jo, ha estat cridada pel matí, trenca l'encant i m'impel·leix a tornar als braços adormits del meu estimat.

dissabte, 25 de juny de 2011

Enyor d'una festa i admiració per un poble... que és el meu!

No és, potser, la coca més gustosa del món, però... quanta alegria porta! Ja tota ella acolorida i festiva, ensucrada i empinyonada. Amb ella el cel s'omple de colors, i els focs juguen amb la fosca a les places i les platges. Bufa una mica d'aire fresc i es cola en tots els jardins i cases, i només troba alegria d'estar junts. És de de la distància que una s'adona que n'és de bonic, malgrat tots els defectes, el seu poble, a qui plau tant de celebrar coses junts, a qui plauen tant les persones: el llibre i la rosa, la nit dels focs, les cuca-feres, els correfocs, els castells, els cremats i havaneres...
Sant Joan en terres catalanes... quin enyor!

P.D. Gràcies a en Manel per la coca virtual, i a la Sònia per deixar-me tastar uns instants de la nit!

dilluns, 20 de juny de 2011

Si és Harvard qui avala la viabilitat econòmica de la independència d'estats petits

L'argument que els estats petits no són viables econòmicament sol aparèixer quan una regió es planteja independitzar-se de l'estat on està inserida, com és el cas de Catalunya -que recordem-ho, no va integrar-se com a regió a Espanya per gust, sinó que li van extirpar les institucions sobiranes com a càstig després de perdre una guerra, i això ja va fer que el gran projecte de l'estat-nació espanyol naixés coix-.
Molts empresaris catalans, com els del Cercle Català de Negocis, fa temps que amb paciència expliquen que es tracta de tot el contrari. La independència, per a Catalunya, seria un negoci. Deixem per ara l'argument que és tracta, a més, d'un acte de justícia.
El negoci de la independència, afegeixo jo, no va en detriment de la solidaritat, perquè Catalunya, com a nou estat europeu, seguiria aportant diners als estats més febles de la Unió.
Hi ha qui diu que Catalunya quedaria fora de la UE, però això és no saber res de dret internacional, perquè Catalunya ja és dins la Unió Europea. La jurisprudència de Nacions Unides en aquest sentit és clara.
Encara més, si es cometés alguna il·legalitat internacional per motius polítics -ja se sap que a una llei se li pot donar una volta de mitjó si un s'hi entesta-, i calgués fer algun tràmit més que un repartiment de vots i reestructuracions institucionals, a Espanya no li convindria gens boicotejar la pertinença de Catalunya a la Unió Europea. Seria renunciar a un soci mediterrani amb qui compartir lluita a favor de polítiques agràries favorables per als països del Sud (l'agricultura s'emporta el gruix de fons europeus i, per tant, és vital tenir bons socis amb qui teixir aliances davant els interessos contraris dels països nòrdics o continentals), pesquers, migratoris, d'infraestructures...
Per a qui no em cregui, afegiré el què va dir-nos un altíssim diplomàtic espanyol fa anys a un nodrit grup de periodistes a Brussel·les: Espanya i Catalunya, per separat, serien molt més fortes dins la UE, perquè sumarien més vots dins l'arena europea -això és així perquè els estats petits tenen més vots en les institucions europees, proporcionalment, que els grans-.
És més, a Espanya no li convindria gens boicotejar l'adhesió de Catalunya, perquè les empreses espanyoles que exporten i importen a Catalunya en sortirien perjudicades, i l'economia espanyola se'n ressentiria. Seria com fer-se el harakiri.
En fi, acabo recordant la potència econòmica d'estats com Finlàndia, Suècia, Dinamarca, Eslovènia, Bèlgica, Luxemburg, etc. Sense comptar que hi ha ara mateix 12 estats europeus amb menys població que Catalunya: alguns no arriben ni al milió d'ànimes. Resulta que Catalunya seria un dels estats mitjans de la UE!
Naturalment, aquests són arguments d'una ciutadana catalana qualsevol que, sense cap animadversió cap a Espanya, a qui uneixen importants lligams sentimentals, vitals i literaris, està convençuda que la independència de Catalunya és no només convenient, sinó necessària per Catalunya. Més encara: és natural. Anant pel món, quan em pregunten per la llengua catalana, els haig de recordar, amb dades a la mà, que es tracta d'un cas únic a Europa: igual que una llengua d'estat, però sense estat. I amb la independència, quantes discussions i mala bava entre uns i altres ens estalviaríem! I dins Catalunya mateix, ja no podríem seguir donant les culpes a Madrid de tots els nostres mals.
Tot això, repeteixo, avui ho dic jo o qualsevol altra persona que tranquil·lament hagi fet l'opció per la independència, i les paraules se les podrà endur el vent sense que ningú les hagi escoltades. Però resulta que ara també un estudi de Harvard avala la viabilitat econòmica dels estats petits. I com sol passar en les discussions familiars, fàcilment donem més autoritat a les paraules d'un de fora que no pas a les d'un dels contendents.

divendres, 17 de juny de 2011

El bebé mor perquè el Bisbat que diu defensar la vida abandona sa mare

S'hauria dit Fathy i hauria estat la llum que hagués apartat les tenebres de la vida dels seus pares. Però Fathy és mort, abans i tot de néixer. Mort perquè ningú va voler auxiliar la seva mare, una egípcia de 23 anys que el portava al ventre des de feia vuit mesos. Setze dies abans, la família havia estat expulsada d'una residència propietat del Bisbat de la rica província de Grosseto, a la Toscana, perquè havia caducat l'ajut dels Serveis socials municipals. Des de llavors vivien en un cotxe; ella no podia descansar i al final, se li va esquinçar la placenta. Una nit es va despertar amb forts dolors i el marit la va conduir veloçment a l'hospital, però tot i la cesària d'urgència no hi va haver res a fer. Havien perdut el quart fill.
La residència catòlica Casa Betània, un bonic alberg amb televisió i telèfon a totes les habitacions, l'1 de juny va fer fora el pare, Fathy, i la dona, Donya, tot i que ella duia un ventre prominent que indicava la proximitat d'un naixement. D'una vida. Aquella que tant diu defensar la jerarquia catòlica que organitza manifestacions contra les clíniques avortistes, que crida contra la píndola anticonceptiva i el preservatiu. I això que la vida de Fathy no era ni un projecte ni un minúscul esbós: era ja contundent, enèrgica: un bebè que pesava dos quilos, que fora de la panxa hauria sobreviscut com un nadó normal i que, encara calentet dins el cos de la mare, provocava bonys al ventre que feien la delícia dels esperançats pares.
Ells necessitaven tant Fathy com el petit a ells. La Donya havia patit tres avortaments. Ara estava segura que en menys d'un mes, finalment, abraçaria el petit Fathy i ell li respondria mirant-la amb els ulls insegurs dels nadons. Però ningú la va ajudar quan ho necessitava. Casa Betània, amb 18 habitacions i 53 llits, no en va cedir cap per a Donya: la va fer fora l'endemà mateix que l'Ajuntament deixés de pagar-ne l'estada. I ni el Bisbat ni l'Ajuntament van saber trobar un llit en una escola, en una residència, al Bisbat mateix, per a l'embarassada de 8 mesos amb una tràgica història d'avortaments indesitjats a l'esquena.
El pare vol justícia... però ningú li pot tornar el nen
El petit moria dos dies després que el marit hagués trobat, finalment, feina com a pizzaiuolo, cuiner de pizzes. Però per cobrar calia passar el mes. Per això va demanar ajut de nou a l'Ajuntament, al Bisbat, a Càritas. Res, no hi havia lloc per a ells.
Cada 25 de desembre, els responsables del Bisbat de Grosseto recordaran amb escàndol com ningú va voler allotjar Maria de Natzaret quan era a punt d'infantar Jesús. Tindran paraules per com ells van deixar sola Donya i Fathy?
Els metges diuen que el nen hauria viscut si la mare hagués pogut descansar normalment. Com es justifiquen els Serveis Socials? Argumentant que ja no tenen diners, que havien gastat 60.000 euros per a les sis famílies desallotjades. I la responsable de la catòlica Casa Betània? Sònia Palmieri li deia a un periodista de La Nazione l'1 de juny, el dia que va fer fora sis famílies, entre elles Fathy i Donya: "ja no és el nostre problema. L'administració ens havia demanat un favor i nosaltres els l'hem fet".
Ara, Sònia Palmieri ja no respon al telèfon.
-No tornarà fins la pròxima setmana, m'explica una veu femenina de Casa Betània.
-Bé, voldria saber la seva versió sobre els fets d'aquesta família, explico. Les circumstàncies del desallotjament, qui el va autoritzar, etc.
-Millor truqui als Serveis socials, van ser ells qui ens els van enviar, argumenta la veu.
-Ah, llavors, és només cosa seva el fet que vostès els fessin abandonar l'habitació?
-No ho sé, la veritat, no en tinc ni la més mínima idea.
És aquesta l'Església defensora de la vida, de l'acolliment als necessitats, de l'amor? Els qui tenien cap possibilitat d'ajudar Donya, que no llegeixen mai l'Evangeli, quan Jesús diu que tot el que fem als més petits, als més desvalguts, li ho fem a Ell? Que allò decisiu és vestir els pobres, visitar malalts, preocupar-se pel proïsme? Quan ensenya que això és l'únic, de debò l'únic que importa a Déu, l'únic que és Amor?
Ara papà Fathy diu que tothom els vol ajudar. Però ja és massa tard. "Vull justícia", diu. La Donya, en canvi, no té forces per parlar...

dijous, 16 de juny de 2011

Morts silencioses

Africans en una Zodiac sortida de Líbia (revista Panorama).
L'agència vaticana Fides informa que, en el que portem d'any, han mort 1.820 persones intentant travessar la nostra estimada mar blava, la Mediterrània. La majoria fugien de la mort i la persecució de diferents dictadures africanes i s'havien embarcat a les costes de Líbia. Havien arribat a aquest país com a etapa del llarg i arriscat viatge cap a l'esperança europea i s'han vist enredats en una altra guerra.
Es més, diferents testimonis asseguren que els homes de Gaddafi en moltes ocasions obliguen aquests africans a embarcar-se en barquetes atrotinades, incapaces de navegar mar endins, per tal que l'èxode de bots que arriben a les costes del nord mediterrani encoratgi els europeus -especialment els italians- a reconsiderar els atacs militars al règim. Encara que només sigui per no haver-se d'ocupar de milers de persones desesperades, en teoria protegides per les convencions internacionals i en la pràctica indesitjables per a nosaltres, guardians bocamolls de la civilització.
Aquest degoteig imparable de morts silencioses rarament apareix als diaris fora d'Itàlia. Els mitjans consideren que un accident d'avió en què moren 200 turistes i empresaris occidentals és de gran interès per al lector, perquè la trompada d'un artefacte que cau del cel és espectacular, i qualsevol de nosaltres es pot imaginar els darrers patiments dels passatgers dins l'aparell. Que 300 persones morin una rere l'altra en dies i dies d'agonia, encegades pel sol, mossegades per la sal, assedegades i defallides, abandonades enmig de la mar, no fa soroll, no dóna espectacle. I com que no són ni turistes ni empresaris, ni tenen una història semblant a la nostra, els mitjans consideren que el seu destí no ens interessa. En una cosa tenen raó, els nostres mitjans: no ens podem posar dins la pell d'aquestes persones ja que una mort tan atroç, senzillament, escapa a tota capacitat de comprensió.

S'estima allò que es coneix


S'estima allò que es coneix.
Es coneix allò que es cultiva.
Cultivar duu esforç.
Es pot esmerçar en sembrar flors... o pedres.

dijous, 9 de juny de 2011

Els catalans, sense premi Nobel per no ferir els castellans

Llegeixo, amb retard, un article il·luminador de l'escriptor Joan-Lluís Lluís a l'Avui/El Punt i quedo amb els ulls com a taronges. Acabo de saber que la llengua catalana encara no té Nobel... perquè els suecs, al seu dia, no van voler indisposar-se amb els castellans. Un cop més els catalans, en no tenir un Estat propi, van ser considerats gent de segona classe, per molt que tinguessin mèrits de primera. Una altra mostra clara de com una llengua necessita al darrere un estat que li doni estatus. Però una notícia com aquesta no la va publicar cap dels mitjans més potents a Catalunya. La major part dels periodistes d'aquest país pensa que aquestes coses són "cultureta", manies minoritàries... en canvi, escriuran àmpliament sobre el Nobel a Vargas Llosa.
Àngel Guimerà
Ens hem de situar als inicis del segle passat. Gràcies al llibre sobre les entranyes del Nobel escrit per un dels seus acadèmics, Kjell Espmarck, descobrirem que el dramaturg Àngel Guimerà "va ser un candidat recurrent al Nobel, discutit en les fases finals de votació, durant disset anys, del 1907 al 1923". Tanta insistència responia al fet que Guimerà era considerat per l'Acadèmia sueca com «un dels escriptors més eminents» del seu temps, gràcies a la seva «imaginació potent aliada a una noble simplicitat sense artificis». Per què no li van donar el Nobel? Perquè primer calia premiar un escriptor en castellà per «no arriscar, ni que sigui involuntàriament, de ferir l'orgull del sentiment nacional castellà». L'únic escriptor en castellà que havia guanyat el Nobel era José Echegaray el 1904, però havia hagut de compartir el premi. Com explica Lluís, "el primer espanyol a ser guardonat en solitari va ser Jacinto Benavente, el 1922, però, l'any següent, els acadèmics van badar i, l'any posterior, Guimerà havia mort".
Sembla que els suecs, dècades després, també van deliberar donar-li el premi al poeta Salvador Espriu, però els arxius de l'Acadèmia són secrets fins que no han passat 50 anys i no ho podem confirmar encara.
Ja ho sabíem tots, que el Nobel és un premi polític. Però, per si ens en calien més proves, repassem de la mà de Lluís les llengues més premiades, que reflecteixen un domini polític o cultural: l'anglès té 27 guardons; el francès, 14; l'alemany, 13; l'espanyol , 11; el suec -llengua amfitriona- 7; l'italià, 6; el rus, 5... Consolem-nos: els catalans tenim la companyia de llengües literàriament molt potents com el neerlandès, el persa o l'hindi, que tampoc han obtingut mai el premi. Però, amb l'insistència dels seus estats, un dia o l'altre l'aconseguiran. És evident que el català, en canvi, no comptarà mai amb l'impuls de l'estat espanyol.

dimarts, 7 de juny de 2011

Seguir els instints, seguir el cor

Cal seguir els instints, sempre. Dit altrament: fer el que et digui el cor. Ja està bé de mandangues racionals, que solen amagar, en el fons, indiferència cap a la vida. No tant per estupidesa com per voler evitar el sofriment; des de petits entrenem la ment a no entretenir-nos en coses que ens poden fer mal.
Avui he après la lliçó: una amiga generosa, en saber de la meva necessitat de descans, ens deixa per uns dies una casa prop de la bella Capalbio, amb vistes esplèndides a camps d'oliveres i un de blat amb les garbes ja recollides -estètics manyocs daurats-. Idíl·lic. Només un so entela la pau: el d'una ovella, cridaner i insistent. Beh, beh, se sent a l'alba. Beh, beh, a l'hora d'esmorzar. Beh, beh; interromp la lectura del diari. "Empipadora, incansable, aquesta ovella", protesto, i a l'instant em meravello que una bucòlica bèstia em pertorbi l'ànim, em creï aquest rau-rau interior. "Serà possible que al camp hi hagi sons que es fan insuportables, com a ciutat?". Em paro a escoltar. És llavors que la sospita inicial que havia romàs ignorada per la meva ment aprofita per fer-se sentir: és una ovella en dificultats. Alguna cosa li passa.
Una ovella semblant, amb la cria
Intento, però, una altra explicació, encara."És estrany, només se'n sent una, d'ovella, quan normalment, van totes juntes. Serà que el pastor se les ha endut a pasturar i se n'ha deixat una?" Dins meu, però, temo que hagi caigut en algun lloc i s'hagi fet mal. Ara bé, per a aquestes situacions no hi ha el pastor? "Bé, quan marxem amb el cotxe, si veiem alguna cosa rara, ja avisarem la gent del poble", pacto amb mi mateixa.
Surto un instant a fora. "Beh, beh", crida fort ella. M'espolso la mandra, les prescripcions mèdiques de repòs físic i totes les cabòries enganyosament tranquil·litzadores. "Vaig a explorar a veure què passa", dic. "T'acompanyo", respon el marit.
No hem fet ni vint passes per la carretera que ja la veiem. És una ovella d'aquelles que als de ciutat ens semblen d'anunci: amb el cap blanc i el morro rosadet, una mirada dòcil. Ens hi apropem. Té el cap fora del tancat, de cara a la carretera, i ens mira. No sembla ferida, però... "Està atrapada, se li ha quedat el cap fora del filat i ara no pot enretirar-se i sortir-ne", se m'acut. Ella ens mira amb aquella carona i fa encara "beh, beh...".
"Vinga, puja al marge i ajuda-la", animo el company. "I com ho faig? És molt empinat i ple d'esbarzers", analitza ell, carregat de sentit comú: es pot trencar tranquil·lament una cama i, com a mínim, sortir-ne ple d'esgarrinxades. Però jo ja no escolto la raó, he alliberat el cor i l'obeeixo. "Vinga, saps que ara en el meu estat no puc, que si no, saltaria jo", insisteixo, explorant si em puc repenjar en algun arbre de la vorera. Ell es decideix. I en el moment de fer-ho, com diria Goethe, sembla que tot l'univers confabuli per ajudar-lo: amb un sol bot de Tarzan ja és dalt, sense prendre mal. L'ovella, espantada per tanta energia, tracta d'alliberar-se, inútilment. "Tranquil·la, petita, que et volem ajudar", li dic, com si parlés amb una criatura, i el so afectuós de la veu sembla calmar-la; em mira fixament. Ell em diu que caldrà trencar una part del filat, i estudia les eines que li calen, però de seguida li ve en ment un altre gest molt més senzill i eficaç; aixeca amb la mà un extrem del fil espinat, i la presonera el secunda amb un moviment decidit del bescoll. Ja està, ja és lliure; amb un bot enrere ja és al mig del camp. Queda encara uns moments indecisa. Ens mira un instant abans de córrer feliç cap a les companyes.
També nosaltres tornem, contents, a casa: quin canvi, ara sí que se senten els ocells, els picarols suaus de les altres ovelles del ramat... cert, també els camions dels homes corrent per la carretera general, però queda prou al lluny. El gessamí estrellat a la porxada fa més olor, l'herba ens sembla més fresca. Ha estat seguir l'instint, i la Naturalesa, agraïda, ens ha regalat una pau generosa. Tantes vegades ens xiuxiueja el que cal fer: només cal parar-se a escoltar-la.

dijous, 2 de juny de 2011

Dolç descobriment

Foto del Bloc d'en Marià; branquilló de salze
El vaig rescatar d'un garatge, polsegós i ennegrit per les partícules de quitrà. Treballava a la Generalitat i al despatx ens van avisar que hi havia una pila de llibres per llençar: qui en volgués, que n'arreplegués.
No vaig ser pas la primera en arribar, però a ningú més li havia fet el pes. I això que, de pes, en tenia: un llibrot de més d'un quilo, d'aquells que costa de sostenir amb la mà quan t'ajeus al sofà. Contenia la poesia completa de Josep Carner.
Suposo que a mi, inculta de poesia, Carner m'evocava el que pot suscitar en d'altres adolescents la lectura a escola d'algun poema cursilega dels Fruits Saborosos, poblat de nimfes i prunes d'or, quan fora de classe una busca emocions un pelet més fortes. Amb tot, a la facultat havia conegut la vàlua del Carner periodista; vaig regirar, admirada, desenes de microfilms que contenien un estil periodístic culte i incisiu que avui ja no existeix. Però allò definitiu que em va impulsar a recollir-lo va ser que em semblava un afront a la nostra cultura deixar un clàssic de la literatura catalana tirat per terra, prompte a ser reciclat en paper d'impremta per a qualsevol fax d'oficina.
No és el llibre qui va tenir sort, sinó jo. Cert, alguns mots em semblen tan incomprensibles ara com quan tenia 17 anys, però la culpa és de la nostra castigada història, no del poeta. De l'empobriment a ritme de tsunami de la nostra llengua. Quina íntima alegria, llavors, redescobrir i assaborir paraules inestimables com "dolençós" o "rufagada" en aquesta poesia que sí, és clàssica, però també emocionant, i de múltiples lectures.

FIDELITAT (del llibre Arbres, 1953)

Un salze vell aquesta riba empara
tot dolençós de l'aire que el despulla;
ja, malmenat pel vent, s'acaramulla
el trist fullam vora la soca mare.

Vindran els dies de delit encara;
bé li ho prediu en la més fina agulla
del seu brancatge, vora el cim, la fulla
que hi menyspreà la rufagada avara.

Car si llarga com mai la nit davalla,
la fulla, l'encongida romanalla,
fins quan, punyent, el gebre la trastoca,

parla d'una futura revifalla
amb veu poruga, a cada instant més poca:
i, tot finant, rejoveneix la soca.

dijous, 26 de maig de 2011

El pecat de l'escandalosa Mare de Déu de Venècia

Suposo que molts crítics i aficionats em retrauran que no hi entenc ni un borrall, d'art. Com que l'art no té amos, però, jo els podria retreure el mateix a ells. El cas és que trobo plàsticament i conceptualment impresentable la nova atracció de la mostra d'art més important del món, la Biennal de Venècia: una Mare de Déu amb cara de calavera que sosté el Fill mort. Una còpia barroera d'una de les escultures més belles que ha creat l'home, la Pietà de Michelangelo, exposada a Sant Pere del Vaticà -i, malauradament, torturada diàriament pels flaixos de milers de turistes que són incapaços de contemplar-la, simplement contemplar-la-. Naturalment, els diaris s'han llançat a sobre tan apetitosa "presa", satisfets de poder col·locar en titulars la paraula "escàndol" i d'entrevistar eclesiàstics esquinçant-se els vestits.
El diguem-ne "artista" de la nova Pietà, el flamenc Jan Fabre, ha assegurat, per si les mosques -un no pot estar mai segur davant un jurat que delibera en la catòlica Itàlia-, que no volia escandalitzar, sinó escenificar com la Mare adolorida voldria morir en lloc del fill. L'argument està agafat amb pinces, però acceptem-lo. Ara, l'escultura no val un rave: analitzem-ne només el braç caigut de Crist, i comparem-lo amb el de Michelangelo. Un abisme artístic els separa, oi? O els plecs del vestit de la Verge. Dels cossos, ja no en podem discutir, perquè l'artista modern ha vestit el seu Crist per no haver de competir amb els prodigiosos músculs esculpits per Michelangelo. Tampoc podem posar a competició el poètic rostre de la Mare sortit del martell de l'artista de la Toscana, perquè el belga l'ha substituït per un crani.
La Pietà de Michelangelo
I ves per on, l'operació "Pietà" calavèrica recorda el vídeo de Judes de Lady Gaga o a la Madonna que es crucifica als escenaris: una forma facilíssima de fer-se publicitat. Tan grapejada, que ja provoca nàusea. Em té admirada, això sí, que ficar-se amb símbols catòlics encara provoqui tant de rebombori, o que el Codi da Vinci de Dan Brown fos un best-seller: deu ser que l'Església catòlica té més appeal del que tant els seus defensors com els seus detractors poden imaginar. O que tots plegats, no tenim gens d'imaginació ni de sentit de l'humor. Els qui s'ofenen per una escultura horrorosa, o per un vídeo o escenografia absolutament mancats d'originalitat, no serien més intel·ligents si donessin, més aviat, senyal que tot plegat els fa pena?
I es podrien consolar pensant en altres provocacions artístiques que han portat igualment milers de persones al deliri estàtic: sense anar més lluny, la sensació de la penúltima Biennal veneciana va ser una construcció de làtex que imitava un cadàver que surava cap per avall en una piscina. Impactant, sí. Però... artístic?  Igual com els cavalls decapitats de Cattelan (o el seu monumental dit alçat dins una mà de guix, que ens convida a anar a fregir espàrrecs), les merdes fumejants, l'artista napolità que fa unes setmanes "posava en venda" sa mare en una pretesa subhasta... Posem-los al costat de la Pietà de Michelangelo, i en qüestió de segons capirem quin és l'autèntic pecat: la seva patètica banalitat. És l'atenció que prestem a aquestes mediocritats el que crida a escàndol.

dimecres, 25 de maig de 2011

Cura de seda

Unes paraules inexpertes d'algú que no en sap res, de poesia. Sí, d'agraïment. Dedicat a Maria i Jesús, que tant ens han cuidat a la petita vida i a mi en dies foscos. I a la mare i espòs terrenals, infatigables i balsàmics, que s'han desviscut per nosaltres. I a tots els qui ens han animat i ajudat, pare, germans i amics.





Una nit riallera, ve el Mal
a burxar en indefenses entranyes.
Irromp sense avís el seu buf mortal
omple el ventre de negres aranyes.

Colpeix la vida amb afany brutal
N'embesteix el tresor amb cruels banyes
El silenci sobtat del joc fetal
presagia el triomf de les tzizànies.

Mare, en tes mans la petita deixo:
impediràs el mossec de la fura!
Ja no hi pensaré més ni en tindré cura.

Que a mi em cal lluitar i no me'n queixo;
Jesús fa suau la prova més dura,
amb tel de seda el sagnat atura.

dilluns, 23 de maig de 2011

Endevina qui parla: un savi grec, un jueu o un cristià

A Occident tenim dos equips filosòfics en lluita permanent. Uns, creients en un Déu únic i bo, competeixen Bíblia en mà. Els altres brandeixen els escrits dels savis grecs i llatins de l'Antiguitat, anomenant-los herois del pensament auto-suficient. Els dos equips van discutir molt en redactar la Constitució europea i, al final, van dir que Europa és un arbre amb dos tipus d'arrels: les clàssiques, i les judeo-cristianes. Juntes, però no barrejades.
Són tan irreconciliables, les posicions? Què tal si féssim un joc: tapar-los els ulls i, com qui tasta un vi a cegues, els féssim endevinar si l'autor d'aquestes frases és un savi clàssic o un de judeo-cristià?
Qui és qui...? Provem primer de llegir les frases, en negreta, i després, els autors.
Tales, "pare" de la filosofia grega
  • "El més bell és l'univers, perquè és creació de déu". Tales de Milet, 585 a.C., "pare" de la filosofia grega. El mateix que diu la Bíblia sencera; per exemple, al Salm 8,4. "Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat, jo dic: "Què és l'home, perquè te'n recordis? Què és un mortal, perquè el tenguis present?".
  • "El perdó és millor que la venjança". Resumeix la doctrina de Jesús, però la cita en aquest cas és Pítac de Mitilene, 600 a.C., un dels Set Savis de Grècia, en deixar lliure un enemic. També havia alliberat... l'assassí del seu fill! amb la frase: "El perdó és millor que el penediment". /  Més lluny encara que el "Perdona'ns les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem qui ens ofèn", de la pregària cristiana del Parenostre.
  • Pítac també va dir: "Practica la pietat, estima la moderació, sostén la veritat", i "No parlis malament d'un amic, ni tan sols d'un enemic". 
  • El Déu "humilia allò elevat, i eleva allò humil", va dir Quiló de Lacedemònia, 560a.C, un altre dels Set Savis (es referia a Zeus). En altres paraules, "Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però qui s'humilia serà enaltit", com va dir Jesús, segons Lluc 14,11.
  • "Res en demesia" (Res en excés) era la màxima del savi Soló, pare de la democràcia atenenca, que va ser arcont el 594 a.C. Ja se sap, la riquesa acaba per ofegar. "Les preocupacions no deixen dormir el ric, i l'insomni li fa perdre les forces", com il·lustra el Siràcida 31,1, llibre bíblic del III-II a.C.
  • "Jove, viu la joventut amb alegria, sigues feliç mentre encara ets jove. Allunya del teu cor la tristesa, aparta del teu cos el sofriment, perquè la joventut i la flor de la vida passaran aviat ". Cohèlet (Eclesiastès) 10, 9-10, atribuït al Rei jueu Salomó. Podrien ser els versos successius al Carpe Diem del poeta romà Horaci, Oda 1,11: "Viu al dia, confia el menys possible en el futur". A l'Antic Testament -i al Nou- trobem altres himne a la vida del sever poble jueu: "Per als homes, el vi és vida, si es beu amb moderació. Quina vida més dura quan no hi ha vi! Al principi, Déu va crear el vi perquè fos l'alegria dels homes". Siràcida 31,27
  • "He tornat encara, amb tota l'ànima, a conèixer, a investigar i a cercar la saviesa i la raó de les coses, i he après que la maldat és estupidesa, i l'estupidesa, follia". Cohèlet 7, 25. O bé "Estimar la Saviesa és estimar la vida; els qui de bon matí s'aixequen per cercar-la seran omplerts de goig". Siràcida. 4,12. No estaven sols Aristòtil o Sèneca en defensar l'amor màxim a la saviesa... que ells entenien com una comprensió dels fenòmens físics i una cerca de l'excel·lència en el capteniment moral.
    • "Abans de totes les coses va se creada la saviesa, la intel·ligència prudent existeix des de l'eternitat". Siràcida, 1-4, llibre bíblic de III-II a.C. Això ho diu un creient jueu... i un savi grec: "La Intel·ligència coneix totes les coses i va ordenar totes les coses que seran i les que foren, les que ara són i les que no són". Ho va afirmar Anaxàgores de Clazomene, viscut el 500-428 a.C., que creia en un déu creador. Després Aristòtil, el més "terrenal" dels filòsofs grecs, desenvoluparia la idea al llibre XII de la Metafísica. / Abundem-hi: "Pel Logos, tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell". Evangeli segons Sant Joan, 1,3
    • "No et deixis dominar pels teus desigs, refrena les passions". Siràcida 18,20 / "Si vols fer feliç un home, no li afegeixis riqueses, més aviat disminueix-li els desitjos". Epicur, a la Carta a Idomeneu (sí, sí, el mateix Epicur que ha passat injustament a la història com un disbauxat).
    • "Qui es domina la llengua viurà sense baralles i qui avorreix la xafarderia fuig del mal. No repeteixis mai el que has sentit a dir i no en sortiràs perjudicat". Siràcida 19,6. "Domina la llengua, sobretot en els banquets. No parlis malament dels veïns". Quiló, segons recull Diògenes.
    • "Tracteu als altres com vulgueu que ells us tractin". Jesús, segons Lluc 6,31. "Com viuríem de la manera més justa? Si no féssim el què critiquem dels altres". Tales de Milet.

    dimecres, 11 de maig de 2011

    Les monedes robades de la mítica Fontana di Trevi

    Quin turista de Roma no ha llançat la moneda a la Fontana di Trevi? L'Associació de Premsa Estrangera és just al costat de la mítica font i puc testimoniar que és plena com un ou a qualsevol hora del dia. Cada minut se'n deuen tirar almenys 10, i crec que sóc modesta en el càlcul. Feu números, que ja sabeu que quan els periodistes en fem, ens surten autèntics disbarats. La versió oficial és que cada dilluns al matí, tota aquesta massa monetària, aquesta muntanya de diners, es dóna a l'associació catòlica Caritas per tal que pugui assistir els més necessitats de la ciutat.
    La realitat és una mica més crua. A Roma hi ha una associació mafioseta que recull les monedes a l'alba, l'únic moment en què l'Oceà, les deesses, tritons i cavalls queden solitaris. Així que per a Caritas no queda ni la quincalla. Un programa de televisió, potser l'únic potable de les cadenes del senyor Berlusconi, anomenat Le Iene (les hienes) ha documentat per vídeo com aquests aprofitats sense escrúpols han arribat a un acord amb uns personatges que sí que n'haurien de tenir, d'escrúpols: els guardes municipals de la zona. Els dos reporters que van filmar l'escena es van jugar el tipus, com es veu en les imatges...
    http://www.video.mediaset.it/video/iene/puntata/223190/roma-ladri-di-monete.html

    Saps dir-ho en català?

    M'arriba aquest mail i m'ha semblat útil!
    La paraula
    retortijón, que es diu retortilló o torçó. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta, hortera xaró, mequetrefe maneflai tirachinas tirador. Tots coneixem la paraula habladurías i en canvi enraonies o parlaries ens sonen estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui. I res d'entre pitus i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa. Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada.

    Un casamentero és un matrimonieri una alcahueta és una alcavota. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada. Armar la marimorena és armar un sagramental. O bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix.

    Com també existeix
    donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacar, fer una sacada-en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant.

    Txungu
    eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els hi fiquem una u al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru, cuentus txinus(sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc), txulu, txivatu (delator, espieta o portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil, canvi), i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo també eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltadao desentendre's. I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.

    Com es diu pujar en una subhasta?
    Licitar. I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins. I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada.  

    No és que vulgui fer-me la setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanas que baliga-balaga o taral·lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura que penques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment. També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí que la sabia': Estribillo/tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerilla/de cor o de memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca.

    No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la
    yema del dit és el palpís o el tou del dit, els nudillos són els artells o els nusos dels dits, a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla rabada o carpó, a la pantorrilla panxell o tou de la cama, i al empeine empenya.

    En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els que l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà el 'Déu n'hi do', que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir.

    Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim contaminar tant pel castellà, a Catalunya,
    li lluiria més el pèl (otro gallo cantaria).