dijous, 8 de setembre de 2011

Variacions gastronòmiques italianes -i casolanes

Hi ha dies en què sembla que no hagis cuinat mai un plat. El marit marxa deixant-te l'encàrrec d'anar al supermercat a comprar alguna cosa per al sopar i no hi ha manera que se t'il·lumini una sola neurona. Res; ni fantasia, ni memòria. La mare, fora d'escena avui. Per sort, tal eixutesa m'arriba una tarda en què he quedat a prendre un gelat amb la Daniela. Ella és una de les moltes dones italianes de la generació dels 30 i 40 anys que no ha patit el curt-circuit de transmissió cultural àvia-mare-filla dels darrers decennis industrials. Li encanta cuinar, i en sap.
De seguida em treu del pou. "Aquests dies, nosaltres vivim a base de tomàquets i mozzarella", comença. Cert. Els dos protagonistes a les cuines domèstiques d'Itàlia a l'estiu. Llàstima que també ho són de la meva: ja n'hem pres amb la pasta del dinar.
No passa ni un segon que exclama: "doncs pollastre al forn"! Amb tal entusiasme, que fa somriure un home guapot, cabells llargs i ulls verds, que es felicita de creuar pel carrer dues amigues embegudes en una conversa cabdal per a tot italià. Jo em decebo una mica; és una cosa molt senzilla, oi? L'he feta fins i tot jo! Però no havia comptat amb les mil-i-una maneres de cuinar-lo. Aquesta és la recepta, d'aire gustosíssim, de la Daniela: "amares d'oli unes llenques de pit de pollastre, i les arrebosses amb pa ratllat, després les poses uns quinze minuts sobre carta de forn, a la safata, a foc mig". Fa una pausa i em diu, amb diplomàcia, tement de no posar les coses massa difícils a la seva amiga clarament neòfita en temes culinaris: "bé, hi pots afegir, com faig jo, diversos ingredients a l'arrebossat: parmesà, all tallat ben petit, pebre i menta o alfàbrega fresca".
Un cop al supermercat, li demano ajut de nou. "I una verdura d'acompanyament?", pregunto mentre m'acosto als carbassons. "Doncs carbassons passats a la paella amb ceba. En tens, de ceba?" "És clar que sí", responc una mica picada: d'acord que no tingui massa experiència culinària al darrere, però una cuina sense ceba, és com una escola sense pupitres. Però m'equivoco de nou. "Ceba tendra?", insisteix ella. M'assenyala uns estranys bulbs blancs, peluts, que crec haver vist entrar a la cuina només ens mans de ma mare el dia que em va explicar com n'és de fàcil de fer una vichyssoise. "Ah, som-hi!" Em declaro preparada per entrar, finalment, al món fabulós i ple de possibilitats de la ceba tendra. No és tan difícil, avui només cal tallar-la a rodanxes, esperar que comencin a prendre color a la paella, i afegir-hi el carbassó. Abans de servir al plat, oli, fulles d'alfàbrega fresca ben picadetes, i altre condiment al gust: vinagre, llimona... o res més.
Arreplego un grapat de figues abans de passar per caixa, i cap a casa. Una espelmeta i uns tovallons de colors, i la nit que es presentava avorrida es converteix no només en gustosa, sinó també en romàntica...

dilluns, 5 de setembre de 2011

Si som esclaus de les borses és perquè volem

Barack Obama ha decebut molts sostenidors per les concessions massa generoses que ha fet a la colla de capitalistes egoistes del Tea Party en la lluita contra el deute públic. Però de vegades, la premsa i sostenidors no publiquen prou algunes mesures que són una autèntica revolució. Com la lluita contra el secretisme bancari a Suïssa, el país que amaga milers de milions de dòlars de corruptes, dictadors i milionaris insolidaris i que després es vanta de civilitat.
Se'ns ha dit prou que no hi havia manera de lluitar contra el secretisme dels bancs suïssos perquè, a tal fi, calia un acord global de la major part dels països industrialitzats. Obama no ha esperat la resta. Va acarar-se al banc Ubs i va exigir que li passés la llista de milers d'evasors nord-americans. El banc va fer-se el sord, segur que tot acabaria en un no-res, però resulta que poques setmanes després, es rendia. L'administració nord-americana va trobar la manera de doblegar-lo: prohibir-li operar en territori nord-americà i bloquejar qualsevol transferència procedent d'aquest banc a un banc nord-americà. L'Ubs es va trobar amb les mans lligades per a milers d'operacions i privat de milers de clients. I va capitular.
Va passar, però, que 4.450 clients nord-americans que tenen milers de milions de dòlars fugitius de la hisenda nord-americana no van tardar ni un dia a retirar els diners d'Ubs per a col·locar-los en d'altres bancs suïssos. Ara Obama amenaça també aquestes entitats.
Anna Hazare
Com va dir el president dels Estats Units en campanya electoral, quan es vol, es pot. No val l'excusa, tan repetida arreu, que el poder del diner és superior al poder dels estats. Per això, els ciutadans europeus de països que paguem la factura de l'especulació de la borsa sobre el deute públic ens hauríem d'indignar una miqueta més contra els nostres governs, que es declaren víctimes de la situació. Se'ns diu, com en el cas dels paradisos fiscals, que per frenar l'especulació cal un acord global. Que cada un dels nostres estats és massa petit. Naturalment que no es pot comparar Espanya o Itàlia amb els Estats Units. Però per a això es va crear, em sembla recordar, la UE: per establir una àrea enorme de progrés econòmic i social.
A més, per a endegar qualsevol revolució, cal que algú s'atreveixi a encendre una metxa. Mirem què ha passat a l'Índia: un ancià activista que havia començat la seva vida econòmica venent flors en una estació de tren de Bombai, Anna Hazare, ha engegat una campanya contra la corrupció de l'estat que ha arrossegat milions i milions de persones i està aconseguint els primers resultats. Cal que algú comenci, per més insignificant que sembli.