dissabte, 28 d’agost de 2010

Un llibre sense lletres

 Buscava un llibre simple, per a algú desmotivat i a qui no li agrada llegir. Una història interessant, que no s'estigués per punyetes, i que no anomenés ni de broma Déu o els àngels, però que tingués alguna cosa a dir. Vaig entrar a la llibreria a mitja tarda, i en vaig sortir a negra nit. Què difícil, trobar un llibre vital, ben escrit. Al final, vaig triar "Mecanoscrit del segon origen", de Manuel de Pedrolo. Una fàbula, però directa al gra. Viva.
De pas -un altre experiment-, vaig quedar-me per a mi un llibre només per la tapa -negra i amb lletra blanca-, l'edició elegant -de tapa dura però de mida de butxaca*-, i l'autor, Lev Tolstoi. La primera pàgina no em va semblar gens simple i gens interessant, però en aquest cas, va guanyar-me l'estètica -sí, com aquell qui compra un Apple- i, sobretot, el record de "Història d'un cavall", un llibre essencial, descobert de ben petita, i que no m'he atrevit a tornar a tocar, per punyent. Un llibre, però, que m'ha fet.
"La mort d'Ivan Ilitx" és un llibre, també, amb capacitat de construir persones. L'obra d'un geni. Comença així, com qui no vol la cosa, amb la descripció avorrida d'una reunió de feina interrompuda per la lectura d'una necrològica, s'entreté uns moments amb l'anècdota -delirant- d'un home que lluita contra les molles desguitarrades d'un puf durant un funeral, es capbussa amb fingida indiferència en la vida passada del protagonista, "agradable i correcta" i, sense previ avís, fa rodolar el lector cap al cervell del malalt que sospita que li toca morir. Se l'escolta, hi conversa, l'anima, el renya. Ha oblidat les lletres i les pàgines i camina dins la història de l'altre, convençut que és la seva. La mort és imminent. Tolstoi arrossega el lector a l'abisme, però ho fa de manera elegant, suau, amb aparent innocència. No és, però, una experiència de por, perquè només sentint la mort aprens a viure. Això és el què saben els savis de tota religió i condició i això és el què aprèn Ivan Ilitx només una hora abans d'aspirar aire, aturar-se a mig sospir, i morir.


*Universitat Pompeu Fabra / Destino,

Relíquies molt democràtiques i molt espanyoles

Fer endreça, de tant en tant, allibera. La fúria acumulada dins la panxa per frustracions, desenganys, impotències, troba un blanc perfecte: les muntanyes de paper que poblen armaris, estanteries i acaben colant-se també per sobre les taules i a qualsevol calaix. És tan engrescador veure com puja la quantitat de paper amuntegat o tirat per terra, prompte al sacrifici, a la crema, al contenidor d'escombraries, que cal respirar a fons per respectar dos principis bàsics de tota operació de neteja que es vulgui indolora: no llençar res que sigui veritablement únic i irrecuperable -principi a respectar només per als sentimentals que pensen que un objecte pot ser útil per a fills o néts o per amenitzar els dies de vellesa-, i no tocar res que no sigui d'un mateix, per no provocar les santes ires de l'autèntic propietari.
En una d'aquestes empreses netejadores, ciclòpies, estava embarcada amb delit quan em vaig haver d'aturar, encallada, presa de dubtes. Havia topat amb un llibret blau, petit, però amb solera: el Directorio del Congreso de los Diputados, edició 2008. Dins, quatre dades oficials sobre cada diputat, acompanyades per una foto. Quan treballava acreditada com a periodista a l'òrgan major de la democràcia espanyola, que en diuen -amb permís del Constitucional- va ser un privilegi poder accedir, finalment, a aquest elemental llibret. El Congrés només reservava una trentena d'exemplars per a la premsa, i aquests, naturalment, quedaven reservats per als periodistes "importants" -els què participaven a les tertúlies de la tele-. La resta, la tropa, havíem d'acudir cada dia a un mostrador i intentar acabar amb la paciència d'alguna encarregada de premsa, per exasperació o per pena, tant se val.
Jo vaig fracassar en aquest intent, però vaig procurar-me el llibret gràcies a una ànima caritativa que treballava en un departament tancat al públic, que va apreciar els meus esforços per rescatar llibres oblidats de la Biblioteca i que estava escandalitzada de veure com funciona tot plegat. Em vaig adonar de com n'era d'important en veure les mirades envejoses d'alguns companys -com l'has aconseguit?, perquè ells només el van obtenir molts mesos després, quan l'any ja caducava-. Fixa't tu ara, em dic mentre tiro el document a la filera de papers condemnats: tants d'esforços, i vet aquí que aquestes pàgines, que de tota manera es poden trobar per internet -l'únic avantatge per al periodista es poder seguir amb eficàcia les sessions o trobar ràpidament el nom d'un diputat que s'ha trobat pel passadís- acabaran ofegades en la democràtica aglomeració d'una paperera de reciclatge, juntament amb tiquets del supermercat, oueres de cartró i paperots de diari.
Em consolo pensant que no hauré d'enfrontar-me a la tràgica opció de tirar o no el carnet permanent d'acreditació de periodista al Congrés dels Diputats. Aquest, tot i que seguia els treballs parlamentaris cada setmana i escrivia per un mitjà de comunicació ben consolidat, no el vaig aconseguir mai. M'havia de conformar amb fer cua cada dia davant el mostrador d'un Policia Nacional per obtenir un deixa-passar que en deien "permanent" només perquè no calia enviar un fax cada matí. Veient que les transparents portes de l'òrgan representatiu dels ciutadans es tancaven davant el meu suposat Quart Poder -el de controlar els polítics i explicar-ne la feina- vaig recórrer a la tècnica mafiosa d'apropar-me a un company veterà, perquè intercedís per mi davant l'Invisible i Gran Poder de l'Encarregat de les acreditacions "de veritat", aquelles amb la foto i el nom del periodista i que obren totes les portes -i donen "dret" als regalets polítics de Nadal, per cert-. Vaig creure, ai de mi, que funcionaria la tradicional solidaritat catalana, i em vaig adreçar a un col·lega de les nostres llars. Però ell se'm va espolsar alegrement del davant, ajustant-se la corbata, i em va dir que això és: "questió de temps: cal que et coneguin". I que vegin que sóc acomodatícia, vaig dir-me jo. Es clar. No sé com no se m'havia acudit abans. Això era, com em recorda el Directorio, l'any 2008, exactament 30 anys després de l'aprovació de la Constitución Española. No vaig ser prou acomodatícia o un any i mig de treball no va ser "temps suficient per conèixer-me" -en realitat, vaig desistir, un cop vaig entendre tot plegat- perquè vaig marxar de Madrid sense el cobdiciat carnet , tant nua de "privilegis democràtics" com quan hi vaig arribar.