dissabte, 7 de desembre del 2013

La nena que va donar vida al pessebre

Chiostro San Francesco, Treviso. Autor: Sibillino
M'havia enfilat escales amunt per aferrar la bosseta amb el pessebre nou, comprat l'any anterior a la Fira de Santa Llúcia: una Sagrada Família amb bou i mula -tot i que el papa anterior es molestés en especificar que a l'estable de Betlem les manyagues bèsties no hi van treure el cap-; tres conillets igualment mansos, uns pastors amb bens, una rentadora, una fornera, l'Àngel i els tres reis savis dalt dels camells.
Unes figuretes de plàstic acolorit, distants de la senzillesa despullada de les Nativitats d'argila que havíem col·locat cada any, però l'austeritat del Naixement està garantida: una caixa de sabates que folrarem amb paper d'embalar i potser pintarem serà la caseta que acollirà Mare i Fill,  l'embolcall d'alumini d'una presa de xocolata lluirà en forma d'estrella; fulles de pi collides al parc faran de flonjo coixí a les passes de camells i pastors.
Arrenglero les figures amb una mica de pressa sobre la tauleta, amb la il·lusió de compartir el pessebre amb la Núria, de dos anys. Li explico que el nadó és Jesús i la mare, Maria, que ella bé coneix, i mentre ella les agafa amb veu admirada, em poso a tòrcer les potes dels camells que, inexperts, semblen entestats a desplomar-se. Quan finalment aprenen a donar les primeres passes, encara em toca ensenyar a muntar els reis, que es precipiten a terra un cop i un altre fins que les cames no s'emmotllen a les panxes dels companys de viatge.
L'esclat alegre d'un petó em distreu de l'esforç. Alço la vista i veig com la petita ha inclinat Maria sobre del Nen; l'acaba de besar amb tot l'amor d'una mare.
La Núria agafa llavors els tres conillets i els disposa ben apinyadets a la vora del bressol de palla; semblen contemplar-lo i donar-li escalfor i alegria. I quan li mostro la fornera, me la pren i s'afanya a "donar-li" un trosset de pa al petit recent nascut.
Jo em pensava que seria jo qui li explicaria a la filla la història del Betlem, però era una pretensió sobrera. Amb la bondat innocent d'un nen que ha viscut l'amor, és ella ara qui me l'ensenya a mi. Ja ho va dir Jesús, que són els nens els qui ens mostren com arribar al Regne del Cel: no els calen explicacions saberudes dels qui ja hem oblidat com és que es dona caliu al nostre pessebre.



divendres, 18 d’octubre del 2013

Un blog suspès en l'aire, que no tancat

Espero poder tornar a escriure aviat... Per ara, la professió i la família han passat per davant. Ara, només la família. Però un dia o l'altre tornaré a animar aquest pobre bloc decaigut! Senyal que hauré trobat un bon equilibri, perquè escriure és, per a mi, gairebé com respirar fondo...



diumenge, 26 de maig del 2013

Vídeo-entrevista a Sandra Buxaderas sobre Com Viure Jesús en Família



Vídeo-entrevista avui a Catalunya Religió sobre el llibre "Com viure Jesús en família", de Sandra Buxaderas (ed. Pòrtic). Es presenta dimarts 28 de maig a les 19:30 a la llibreria Claret, amb la participació de l'editor Josep Lluch, el bisbe auxiliar de Barcelona Sebastià Taltavull, i representants de les famílies.
Avui en surt una pàgina d'informació a LA VANGUARDIA

dimarts, 21 de maig del 2013

La teva tendresa, Francesc


La meitat dels capellans italians entrevistats pel Centre d'Estudis sobre Noves Religions (Cesnur) assegura que tenen més “clients” a missa des que a Roma els cardenals catòlics es van atrevir a nomenar papa a Jorge Mario Bergoglio, un home ben conegut pel discurs a favor dels pobres. Ahir ho recordava un excel·lent article a La Vanguardia. Però allà on se'ls ha girat més feina és als confessionaris, que s'han tornat a animar de gent a qui Francesc ha remogut per dins.

Puc avançar que l'augment de feina estarà “recompensat” amb un augment d'ingressos a l'Església catòlica. Un fiscalista italià que ja ha començat a treballar en la campanya de l'impost de la renda m'explicava fa una setmana que està notant un augment substanciós de donacions. Quan el meu amic els demana als clients a qui volen destinar els diners reservats per a institucions civils de caràcter benèfic, hi ha un cor de veus que responen: “A Francesco!”. No diuen: a l'Església! Ni tan sols: Al Papa! No, els diners van a Francesc. És ell en persona qui ha tornat a donar una àurea de legitimitat a la feina feta per tota la institució eclesiàstica -i que, almenys a Itàlia, va quedar afectada pels escàndols de pedofília.

Com és possible un fenomen així en tan poc temps? Els mitjans de comunicació solen assenyalar, amb tota justícia, el nou estil del Papa, més “humil”, més “del carrer”. L'adéu al Mercedes papal, a la indumentària de luxe, la voluntat de viure entre bisbes i capellans a una residència vaticana enlloc de tancar-se al palau papal entre secretaris personals i dones consagrades que li cuinin o treguin la pols. Gestos que permeten que la crida per a “una Església dels pobres i per als pobres” que va llançar Francesc a l'inici del pontificat cobri credibilitat i força.

La humilitat de Francesc ha tingut una nova mostra aquest cap de setmana, en la trobada amb els moviments laics. Jesús, els va deixar anar als milers de congregats a laplaça de Sant Pere, és més important que qualsevol organització. “Ara us voldria fer un petit retret, fraternalment, entre nosaltres. Tots heu cridat a la plaça: Francesc, Francesc, Papa Francesc. Però Jesús, on era? Jo hauria volgut que haguessiu cridat: “Jesús, Jesús és el Senyor, i està enmig nostre! D'ara endavant, res de Francesc, sinó Jesús!”

També ha calat la manera com Francesc, tot i haver romàs per ara fidel a la doctrina de l'Església en temes controvertits, adopta la postura de Jesús: rebutja el que considera un mal, però no condemna el pecador, sinó que li dóna una mà per tal que s'alliberi del mal i retrobi la dignitat i l'amor. 

Una postura que es reforça per com el papa “confessa” les seves pròpies febleses- una complicitat que, almenys personalment, m'ha portat de la mà a descobrir noves profunditats. Deliciós el que va dir dissabte davant 150.000 fidels. “La segona clau de volta és la pregària. Mirar el rostre de Déu, però sobretot, sentir-se mirats. (...). És el què experimento davant el sagrari quan vaig a pregar, el vespre, davant el Senyor. Algun cop m'endormisco una miqueta; això és veritat, perquè el cansament de la jornada una mica fa que t'adormis. Però Ell m'entén. I sento tant, tant de consol quan penso que Ell em mira. Nosaltres pensem que hem de pregar, parlar, parlar, parlar... No! Deixa't mirar pel Senyor. Quan Ell ens mira, ens dóna força i ens ajuda a testimoniar-lo”. 

Gràcies pel teu testimoni, Francesc.  N'estàvem assedegats, d'una tendresa com la teva.

dilluns, 6 de maig del 2013

Un bisbe català de l'estil de Francesc


News.va
El matí és plujós però milers de paraigües de colors desafien la grisor a la plaça de Sant Pere. A sota s'hi aixopluguen italians, polonesos, maltesos, francesos; tots ells membres d'una confraria catòlica. D'espanyols, tot i la vitalitat d'aquestes expressions de pietat popular en territori ibèric, n'hi ha només dos centenars.
Capitanejant el grup hi ha un menorquí de Ciutadella i ara bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull, que alhora és el responsable de Pastoral a la Conferencia Episcopal Espanyola. És a prop de l'altar, concelebrant la missa juntament amb un altre monsenyor al costat del papa Francesc. La creu que lluu al pit és de ferro platejat, semblant a la que l'ex cardenal de Buenos Aires Jorge Mario Bergoglio ha elevat a rang de creu papal i símbol dels nous aires de renovació de l'Església.
Què ha passat amb la creu d'or de bisbe? Se l'ha canviada per una de més simple per no desentonar amb el papa? Doncs no, perquè no n'ha tingut mai cap. En això, Sebastià Taltavull té des de sempre un estil lluny de les randes, mussetes i porpres de luxe que abundaven fins fa poc entre un sector de la jerarquia catòlica. L'altre sector fins ara era, per força, menys visible.
Un “Franciscà” avant-la-lettre, doncs, Taltavull. La creu, platejada, que duu des de fa quatre anys al coll és una reproducció d'un curiós crucifix paleocristià que li van regalar uns joves de Menorca quan van saber que el nomenarien bisbe.
En aquell moment, tampoc no va voler anell d'or, sinó de plata, com Francesc. Va triar una reproducció de l'anell que el papa Pau VI va regalar als participants del Concili Vaticà II, amb un Crist flanquejat pels apòstols Pere i Pau, i una reproducció de l'escut conciliar.
Aquests dies que ha presidit la delegació espanyola a una trobada de Confraries inserida en l'Any de la Fe, se l'ha vist passejar per la Ciutat Eterna vestit amb un simple clergyman, o pantalons i camisa negra amb l'alçacoll blanc. Com un més dels nombrosos capellans i seminaristes que pul·lulen pels carrers de Roma.

dimarts, 16 d’abril del 2013

L'embruix d'Espriu arriba fins a Roma

"Recorda, no t'apartis, / mentre fas via del que tan senzill / és d'estimar: aquest blat i la casa/ el blanc senyal de barca dins el mar/ el lent or de l'hivern ajaçat a les vinyes, / l'ombra d'un arbre damunt l'ample camp / Oh, sobretot estima la sagrada / vida de l'arbre i la remor del vent / a les branques que s'alcen vers la llum!".
http://www.deastore.com/covers/978/847/588/batch3/9788475883434.jpg
Turull ha recordat que Espriu ja té biògraf
Aquestes paraules de Salvador Espriu s'han ensenyorit avui d'un ambient fins ara no gaire propici: l'aula que l'Instituto Cervantes té en plena Piazza Navona de Roma, gràcies al pes de la història.
Diuen que ningú no és insubstituïble, però no és cert. Precisament vaig sentir dir-li a una filòsofa romana que, com deia Raimon Pànikkar, l'univers necessita la nostra personalíssima aportació; que sense ella és incomplet. Sense el català Sergi Rodríguez com a nou director del Cervantes, possiblement un amplíssim grup de persones -han hagut de portar més cadires- no hauríem pogut deixar que aquest vespre lluminós els nostres sentiments volessin alt empesos per l'embruix d'uns versos. I de segur, sense l'empenta d'Isabel Turull, l'única i aguerrida portaveu cultural de Catalunya a Roma avui, tampoc.
I és clar, si un fill de notari trist i taciturn per la mort d'una germana, que semblava destinat a fer carrera universitària, no s'hagués tancat, morrut, a resistir una dictadura sencera des d'una solitària habitació, aquest vespre no hauríem tingut aliment espiritual i tot un poble avui seria orfe sense saber-ho.
Gràcies a Salvador Espriu i a qui s'encarrega de recordar-lo, els catalans podem avui repetir brioses promeses:
Ara digueu: "Nosaltes escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble"




dilluns, 15 d’abril del 2013

El papa Francesco, la camiseta de La Roja i el diàleg amb Catalunya

Rajoy i muller amb Francesco (News.va)
Sí, d'acord, a Francesco li encanta el futbol, tant o més que el tango. Ara bé, d'aquí a que el president del govern espanyol Mariano Rajoy li regali al papa una camiseta de "La Roja", la selecció espanyola de futbol, després de la primera audiència privada al Vaticà, hi va un bon tros. Demostra poca sensibilitat cap a les possibles preferències personals de Francesco -sense dubte, cap a la selecció del seu país, Argentina-, i és un regal que simbolitza que Rajoy, en realitat, té poc a dir-li al papa. De fet, Francesco l'únic que ha comentat en rebre el nacionalíssim regal és que a ell ja li van regalar fa poc una altra camiseta -més estimada i que ha estat regalada, per tant, amb tota la lògica: la del club de futbol de què és soci, l'Atlético San Lorenzo de Almagro, de Buenos Aires.
Rajoy fa menys d'un mes admetia en privat que l'elecció del nou papa no li va despertar cap emoció, ni bona ni dolenta. Ho va dir davant un grupet de periodistes, i es va quedar tan ample. Tan senzill que hauria estat dir alguna banalitat per sortir del pas, del tipus: "ah, sí, sembla que aportarà moltes novetats a l'Església, oi? Ho seguirem amb interès". Però si Rajoy no ha après cap idioma després de vuit anys preparant-se per a presidir el Govern des de l'oposició, no li podem demanar que s'aparti de la pigrícia mental per tal de buscar algun comentari sobre una elecció papal que ha despertat tantes expectatives entre catòlics de tot el món.
Del contingut de la reunió, Moncloa no n'ha volgut informar, però sí ho ha fet la Santa Seu, que explica en un comunicat, entre línies, algunes coses interessants. La primera, ben òbvia, és remarcar el paper de matalàs que tantes institucions catòliques, com Càritas, estan fent per amortir la crisi entre els sectors més afectats. En un país fonamentalment anticlerical com Espanya, és bo recordar-ho.
La segona, és que s'ha tractat de la situació "político-institucional actual del país", és a dir, de Catalunya, entre d'altres. Sense dubte, el govern espanyol intenta que la Santa Seu jugui a favor dels seus interessos per frenar el moviment independentista. Però el Vaticà no s'hi fica més que per demanar una cosa que per ara no ha ofert mai Rajoy de debò: diàleg. El comunicat de la Santa Seu subratlla al titular "la necessitat de diàleg entre tots els components de la societat, basat en el respecte mutu i que tingui en compte valors com la justícia i la solidaritat en la cerca del bé comú". Ho diu de manera suau, però ho diu -els comunicats vaticans sempre són molt "delicats". Una petició adreçada també, naturalment, a les institucions catalanes. Però en primer terme, adreçada a la persona que ha vingut a Roma a regalar-li una camiseta de la Roja, Rajoy. Altra cosa és que el president espanyol es doni per al·ludit.

Francesc reforma "de facto" la jerarquia de l'Església




Les imatges del papa Francesc netejant i besant els peus a joves delinqüents tancats en un reformatori el vespre de Dijous Sant han donat la volta al món i s'han convertit en l'enèsim senyal que està en marxa una autèntica reforma de la jerarquia catòlica. Els gestos del nou papa no són només promeses d'uns canvis que encara han de venir, sinó una nova manera d'exercitar el poder eclesiàstic, que ara, com diu el papa, vol dir estar “al servei” de les persones, no pas voler figurar.
El gest de rentar els peus a dotze nois i noies marginats de la societat encara ara, dies després, està sent molt comentat entre catòlics a tot el món. Els papes anteriors només s'agenollaven a rentar peus a d'altres sacerdots. Consideraven que quan Jesús, 2.000 anys enrere, va rentar els peus als deixebles, estava instituint el sacerdoci. Però Francesc no ho ha entès així -o bé, suaument, ha començat a obrir portes a la dona-. Ha donat un gir a la doctrina tradicional i ha interpretat el gest de Jesús com una forma de mostrar l'actitud servicial que ha de tenir tot cristià, i més, si té responsabilitats a l'Església: “Ajudar-vos l'un a l'altre, això és el que Jesús ensenya i això és el que faig, i ho faig de cor, perquè és el meu deure, com a capellà i com a bisbe, estar al vostre servei”.
Ara que el papa ja no va mai en cotxe de luxe ni vesteix amb joies d'or, sinó que puja als vehicles de servei de la gendarmeria vaticana i porta creu de ferro i anell de plata, la resta de la jerarquia catòlica n'ha hagut per força de prendre nota. Al papa no li ha calgut escriure cap encíclica per infondre un nou aire a l'Església.
Una mostra d'això és com, mentre Francesc es disposava a entrar a la presó de menors de Castel di Marmo, a Roma, a l'altre banda de l'oceà, a Nova York, el cardenal Timothy Dolan també penetrava en una presó per al cerimonial de rentat de peus. De cop, la jerarquia s'aparta dels grans temples per agenollar-se davant de joves tatuats, amb cabells rapats i actitud cansada davant la vida a pocs d'anys d'haver-la començat. Certament, n'hi ha que ja ho feien -el mateix Jorge Mario Bergoglio quan era arquebisbe de Buenos Aires-, però no era pas tònica habitual.
Els cardenals, per força, se senten al·ludits per cada gest de Francesc. Els vaticanistes -periodistes especialitzats en notícies de la Santa Seu- comenten aquests dies que cada cop veuen menys joies d'or al pit i mans dels cardenals.
Francesc va heretar de Benet XVI una situació de descrèdit de la institució catòlica a causa dels escàndols de pedofília i d'intrigues vaticanes. Però eren, sobretot, la punta d'iceberg d'un malestar més profund. A l'Església se li retreia, especialment, la contradicció entre l'estil de vida i missatge de Jesús -alegria de compartir, perdó, reconciliació, salvació- i els tons amenaçadors de part de la jerarquia poc avesada a viure amb la realitat del carrer.
Francesco menjant a Santa Marta
Ara Francesc es comporta, de papa, com un capellà del que ell mateix anomena “la perifèria”. Conserva les mateixes sabates negres desgastades que van trepitjar les barriades més deprimides de Buenos Aires. Ha decidit, per ara, no anar a viure a l'apartament amb vistes a la plaça de sant Pere que han ocupat tots els papes des de 1903 -i abans d'ells, tots els altres vivien en palaus al Vaticà o d'altres indrets de Roma des del Renaixement-. Quan Bergoglio va veure les deu àmplies estances de l'apartament, que inclouen una capella i un estudi mèdic, va exclamar: “Però si aquí hi caben 300 persones!”. El papa en té prou amb les dimensions molt inferiors de la suite número 201 -dormitori, bany i saló per rebre visites- d'una residència vaticana moderna, la Santa Marta, on viuen capellans i bisbes que treballen a la Santa Seu. També s'hi allotgen bisbes i cardenals en visita a Roma. “Estic acostumat a viure amb els meus capellans”, va dir quan li van preguntar si no estaria millor a l'apartament papal. A diferència de Benet XVI, a Bergoglio no li agrada fer els àpats envoltat sempre del mateix grupet de persones, conegudes popularment com “la Familia vaticana”: els secretaris personals, el majordom i les laiques consagrades que cuinaven i netejaven l'apartament. Menja al restaurantet de Santa Marta, amb els altres capellans i sovint s'asseu al primer lloc que troba buit. Així podrà conèixer més a fons què passa a l'Església de la resta del món quan comparteixi el menú del dia en companyia de jerarques que hi acudeixen de visita.
El Papa assegut a la darrera fila -imatges cedides per O
 Un altre costum nou és l'obertura de la missa papal de les set del matí. Benet XVI la celebrava amb “la Família vaticana”; Joan Pau II amb amics i personalitats. Francesc ha convidat els jardiners, cuiners, escombriaires i tota mena d'empleats vaticans a la capella de Santa Marta. Allà s'asseu sovint a resar als darrers bancs. Després va a les sales de representació papal, al segon pis del Palau Apostòlic, però només a mode d'oficina, i sol demanar als guàrdies suïssos que seguin enlloc d'estar sempre dempeus. Francesc usa sobretot la biblioteca destinada a rebre personalitats. I els diumenges diu l'Àngelus des de l'apartament papal oficial, al tercer pis. 
El papa ha introduit aquest nou estil a la cúpula catòlica amb naturalitat, i en el missatge de Pasqua va semblar adreçar-se a tots els tradicionalistes que ja comencen a mostrar rebuig per a aquests gestos que denoten una nova mentalitat i doctrina: “No ens tanquem a les novetats que Déu vol portar a la nostra vida”.
*És un article publicat fa deu dies a l'Ara

dimarts, 2 d’abril del 2013

El primer papa que visita la tomba de Sant Pere




Foto: Santa Seu
Els gestos del papa Francesc sorprenen no només perquè són nous, sinó perquè sobta que ningú no els hagués fet mai abans. Resulta que, segons informa l'agència Efe, cap dels papes moderns havia mai posat els peus a la necròpoli romana on es troba la tomba de Sant Pere. Imagino que n'és excepció Pius XII, que va ser qui va manar excavar els soterranis de la Basílica vaticana. Els altres papes han venerat la tomba de Sant Pere de manera simbòlica des de l'altar major, o més a prop, des de la cripta on s'entreveu la tomba per una mena de finestreta. Però mai abans s'hi havien acostat, endinsant-se en la necròpoli, per tocar uns instants la pedra o observar amb els propis ulls els graffiti dels primers cristians que van reverenciar la tomba de generació en generació.
El cardenal Comastri, responsable de la Basílica, ha explicat com va ser la visita, ahir a la tarda. "Fins el 1939-40, la necròpoli estava coberta de terra, perquè els arquitectes de l'emperador Constantí, el 320, per crear el pis del paviment de la primera Basílica van omplir de terra tot el que estava sota. Després de les excavacions, tot ha emergit prodigiosament".
Francesc es va aturar primer davant el Mausoleu dels Egipcis, "on hi ha una sepultura cristiana entre tantes de paganes. És una prova evident que el cristianisme, com un llevat, estava entrant en el món pagà. El papa va escoltar i després va exclamar: "igual com passa avui, que som llevat enmig del món pagà". Francesc, ha afegit Comastri, "estava visiblement commogut" en arribar davant la tomba de Pere, aquell pescador impulsiu a qui Jesús va demanar pasturar les seves ovelles.

dijous, 28 de març del 2013

Santa xocolata

chocolate with ingredients-cioccolato e ingredienti
La fotografia que il·lustra l'article a Ets el que menges
Menjar "dos quadrats de rajola de xocolata negra" al dia evita infarts, prevén la depressió i, si s'assaboreixen abans d'anar al llit, no només no exciten tant com diuen sinó que ajudaran a dormir millor. Fins i tot, mentre descansem plàcidament, ens llevarem rejovenits, per les propietats antioxidants. L'únic inri és que, per evitar engreixar-nos, haurem de saber limitar-nos a les dues pecetes de la rajola perquè si no, l'endemà haurem de caminar una mica, fet que ens mantindrà encara més joves i en forma. I llavors, per què tanta llegenda negra contra la xocolata?
Després de llegir aquest article a la publicació Ets el que menges, on s'enumeren els beneficis de la xocolata, vaig corrents a comprar aquest remei tan fabulós...

Les paraules que van convertir Bergoglio en papa -el text que va convèncer els cardenals


notic_11
El manuscrit de Bergoglio
Fa exactament un mes, un dijous plujós com quasi tots els dies d'aquest març romà passat per aigua, el cardenal arquebisbe de Buenos Aires va pujar a l'escenari de la sala Pau VI, un enorme auditori on estaven reunits més de 200 cardenals per preparar l'elecció del nou papa. Va parlar molt poc, només tres minuts i mig, i sempre en aquell to tranquil, però quan va apartar-se del micròfon, havia impressionat un bon nombre de porprats. El seu nom, que ja havia quallat en el conclave del 2005 on, però, va vèncer Joseph Ratzinger, va tornar a sonar amb força just abans del conclave -és per això que jo, al diari Ara, el vaig incloure quasi in extremis a la la llista de papables, com a candidat de darrera hora-.
No es coneix gaire fora de Roma, però la reunió de cardenals coneguda com a Congregació General que es reuneix just abans del conclave és tant o més decisiva que l'aplec de cardenals electors, dies després, a la Capella Sixtina. Allí, en aquell auditori, els cardenals poden escoltar en viu i directe els qui sonen com a papables, per decidir si els fan el pes, o descobrir un candidat nou, un Obama, un Bergoglio. També aprofiten les pauses per al cafè, molt llargues, per començar a debatre quin candidat els agrada més. Quan la meitat d'ells, els menors de 80 anys, entren a la Capella Sixtina, ja tenen en ment alguns candidats i de fet, només han de votar, més que negociar o sospesar. Trien entre un grapat limitat de candidats que sovint han causat bona impressió durant la Congregació General, la majoria dels quals han sortit ja en la primera i decisiva votació.
El nom de Bergoglio va sortir ja en molt bona posició des de la primera fumata. Li donaven suport els amics de sempre, els que confiaven en una altra manera de fer Església. Però si aquest cop li van donar suport cada cop més cardenals, fins a la cinquena i definitiva votació, va ser, en bona part, gràcies a la intervenció d'aquell set de març. Què va dir?
Ho ha revelat avui el cardenal de La Havana, Jaime Ortega -ens hem d'acostumar que ara, sovint les notícies papals no sorgeixen de Roma, sinó d'Amèrica Llatina, nou epicentre de la jerarquia catòlica-. Va quedar tan embadalit amb el discurs de Bergoglio, que es va acostar al llavors cardenal per demanar-li que li passés el text. L'argentí li va contestar que l'havia improvisat, però el dia següent li va passar unes notes amb el que recordava. El diari Palabra Nueva, revista de l'arxidiòcesi de l'Havana, el publica.
Són quatre punts, recollits sota el títol "Evangelització, la raó de ser l'Església", i en què recorda com Pau VI parlava "de la dolça i consoladora alegria d'evangelitzar", i és "el mateix Jesús qui, des de dins, ens impulsa".
1. Evangelitzar suposa "zel apostòlic", que l'Església "surti d'ella mateixa" i "vagi cap a les perifèries, no només geogràfiques, sinó també les existencials: les del misteri del pecat, les del dolor, la injustícia, la ignorància", l'absència de religió, "les del pensament, les de tota misèria".
2. Si l'Església no surt d'ella mateixa, queda atrapada en un "narcisisme teològic" i emmalalteix, com la dona encorbada de l'Evangeli. Aquesta Església atrapa Jesús dins i no el deixa sortir.
3. L'Església llavors creu tenir llum pròpia, i oblida que la llum, com a la lluna, li ha de venir de fora. Cau llavors en la "mundanitat espiritual", aquest "viure per donar-se glòria els uns als altres" i que es contraposa a l'"Església evangelitzadora" descrita al document del Concili Vaticà II "Dei Verbum". Per anar cap a aquesta segona Església i "salvar ànimes", calen canvis i reformes.
4. El proper papa ha de ser "un home que, des de la contemplació i adoració de Jesús ajudi l'Església a sortir d'ella mateixa cap a les perifèries existencials, que l'ajudi a ser mare fecunda que viu de la dolça i consoladora alegria d'evangelitzar".
Certament, quan va pujar a l'escenari i va dir aquestes paraules, Jorge Mario Bergoglio no sabia que aquest nou papa seria ell.


El text integral, el trobeu clicant aquí.
L'explicació del cardenal Ortega es troba aquí.


diumenge, 24 de març del 2013

Francesc vol una Església que sàpiga somriure

-->
ANSA
El papa Francesc ha obert el pontificat advocant per una Església de rostre misericordiós i pobre, i avui, en la seva segona missa multitudinària a Sant Pere, ha completat aquest retrat pintant-hi un somriure. El papa argentí ha demanat “joia” als cristians en obrir la seva primera Pasqua catòlica, rebutjant així el model d'Església, molt extès encara avui, que posa l'èmfasi en el sacrifici, la penitència i la flagelació pels errors comesos per un mateix i pels altres.
A aquesta Església de tons foscos, el papa jesuïta contraposa la del “Jesús que ha despertat tantes esperances, sobretot entre la gent humil, pobra, oblidada, la que no compta als ulls del món”.
Davant una plaça plena de palmons i branques d'olivera agitats per nens -n'ha besat almenys una quinzena en el llarg i ovacionat recorregut en papa-mòbil- Francesc ha suplicat als joves que transmetin alegria arreu del món i diguin: “És bo seguir Jesús”. “Hem de viure una fe amb cor jove” i no sentir vergonya per la creu de Jesús, “un Rei molt especial, que ens ensenya a servir, a estimar”, diu.
“Un cristià no pot ser mai trist, no us deixeu vèncer pel desànim. La nostra no és una joia que neix del posseir moltes coses, sinó d'haver trobat una persona, Jesús, que és enmig de nosaltres, i de saber que no estem sols ni en els moments més difícils”, afirma el nou papa. Ha tornat a citar el diable, tot un clàssic en el seu vocabulari, assegurant que acostuma a aparèixer en els moments difícils “disfressat d'àngel”, per insuflar pena. “No us deixeu robar l'esperança!”, ha insistit diversos cops durant l'homilia del Diumenge de Rams.
Ansa
Una altra petició ha estat recordar als cristians que el “tron de Jesús” no és el del poder, sinó la fusta d'una creu. Per això, el cristià ha d'intentar “una miqueta” lluitar contra el mal del món i rebutjar una vida basada en els diners, que no serveixen de res contra la mort. “La meva àvia em deia que el sudari no té butxaques”, ha explicat, en l'estil senzill amb què vol impregnar el seu missatge com a cap de l'Església catòlica.
“Quantes ferides infligeix el mal a la humanitat! Guerres, violències, conflictes econòmics que es llancen sobre els més dèbils”, enuncia. “Amor al diner, poder, corrupció, divisions, crims contra la vida humana i contra la creació! I també, cadascun de nosaltres ho sap, els nostres pecats personals: la falta d'amor i respecte a Déu, al pròxim i a tota la creació”, lamenta. Però el cristià no pot ni deixar-s'hi arrossegar, ni deixar-se desanimar: “La Creu de Crist, abraçada amb amor, condueix no a la tristesa, sinó a l'alegria de ser salvats i de fer una miqueta el que va fer ell el dia de la seva mort”.
El papa ha tornat a ficar-se els fidels a la butxaca en treure's la vestimenta litúrgica per anar a saludar-los en papa-mòbil descapotable vestit senzillament de blanc i baixar-hi en diverses ocasions per abraçar alguns pelegrins, sobretot discapacitats, i saludar-los a tot amb el polze cap amunt en gest de complicitat.

* Reelaboració de la notícia publicada al diari ARA

dissabte, 23 de març del 2013

Tan diferents, i tan amics


La preghiera dei due Papi (foto Ansa)
S'ha parlat molt de com la decisió de Benet XVI de quedar-se al Vaticà, tot i que en un convent una mica apartat, pot projectar ombra sobre el successor.
Vista l'exquisita discreció de Joseph Ratzinger els darrers dies, sospito que realment, l'home es queda prop de la Basílica de Sant Pere precisament perquè l'opacitat vaticana li permetrà estar lluny dels projectors i televisions.
Avui els dos homes s'han vist, i cadascun en el seu estil, han estat de nou exquisits. Sospito que, si Francesc podia tenir algun dubte sobre Ratzinger, se li haurà dissolt en un moment; més aviat, podria ser que l'antic papa es converteixi aviat en amic i confident del nou pontífex. No podrien tenir dues actituds més allunyades pel que fa a l'aplicació pràctica de l'Evangeli i del missatge de Jesús a l'Església. Van ser oponents al conclave de 2005 en què va resultar guanyador Ratzinger. Però tots dos són sincers en la seva -sovint oposada- visió de la fe i, és més, han donat la seva vida per amor a un ideal, el camí de Jesús. No és fàcil ser papa; ja va dir Ratzinger que, quan el van escollir, li semblava que li queia una guillotina a sobre. Bergoglio ho ha près amb més esportivitat, potser perquè l'històric gest de dimitir de Benet XVI li farà més fàcil plegar el dia que ho consideri oportú. Però la responsabilitat és immensa i, donada la pau que s'han transmès avui, no és d'estranyar que Francesc visiti sovint l'hortal del convent de Ratzinger per conversar junts sobre què vol dir seguir les passes de Pere.
Vet aquí l'article publicat a l'Ara.

Quarantacinque minuti di colloqui privato: i temi, molto probabilmente, il riordino della curia e il dossier Vatileaks (foto Ansa)
Francesc a Benet XVI: “resem junts, som germans”
El nou papa defuig els honors en la visita històrica a l'antecessor

Res d'honors, més aviat, gestos de complicitat i deferència. El papa Francesc va resoldre l'esperada trobada amb el seu antecessor Benet XVI, un acte inèdit en els 2.000 anys d'història de l'Església catòlica, amb la senzillesa i humilitat que han impregnat els primers dies de pontificat.
El gest que va simbolitzar millor l'esperit de la trobada va tenir lloc a la capella del palau pontifici a Castelgandolfo, poble a uns quaranta quilòmetres de Roma on, en una esplèndida villa papal propera, Benet XVI passa unes setmanes retirat abans de recloure's en un monasteri del Vaticà. El papa emèrit, Joseph Ratzinger, li va assenyalar a Francesc el reclinatori “d'honor”, situat just davant de l'altar, mentre ell es dirigia cap els bancs situats unes passes més enrere. Però Francesc s'hi va negar i, agafant Benet XVI pel braç, el va conduir cap al primer banc i es va seure amb ell. “Resem junts”, li va pregar, en italià, segons se li sent dir en les úniques imatges de la trobada que la Santa Seu va distribuir. El portaveu vaticà, Federico Lombardi, que era dins, assegura que el nou papa va afegir: “som germans!”.
Això sí, Lombardi afirma que “Benet XVI ha tornat a manifestar total obediència i reverència” al papa actual, i “el papa Francesc ha tornat a agraïr al predecessor el ministeri que ha dut a terme durant el seu pontificat”.
Fraternitat i respecte mutu, doncs, en una trobada que havia despertat molta expectació. No havia passat mai que un papa anés a veure com a gest de deferència el papa anterior, perquè els únics cops que l'Església ha tingut dos papes, ha estat per cismes interns, i no per la pacífica renúncia en vida d'un d'ells.
La jornada va començar passats pocs minuts del migdia, quan Francesc va pujar al mateix helicòpter que havia portat Benet XVI cap al seu retir fora del Vaticà el passat 28 de febrer. Tot i que Ratzinger ha previst recloure's al monestir Mater Ecclesiae, a un extrem dels jardins vaticans, prop de l'heliport, llavors va preferir abandonar Roma durant el procés d'elecció del nou papa, per evitar de projectar-hi una ombra massa gran. L'excusa és que el monestir encara està en obres.
En aterrar a l'heliport de Castelgandolfo, Francesc es va trobar amb què Benet l'esperava a peu de pista. Tots dos van córrer a l'encontre. El nou papa, amb pas àgil; l'antic, amb una dificultat de moviments molt més pronunciada que només unes setmanes enrere, sense deixar mai el bastó. “Gràcies per la seva visita”, va dir Benet, després de fondre's en una abraçada amb el successor. I per trencar el gel, va afegir: “el sol ens saluda una mica”. “Sí, una mica”, va concedir Francesc, alçant la mirada cap els núvols que velaven lleugerament el primer sol de primavera.
Després d'entrar al palau episcopal -on diversos pelegrins van esperar inútilment que tots dos sortissin al balcó, perquè Francesc encara no ha près possessió de les estances on els papes passen l'estiu- tots dos van pregar uns minuts a la capella. Llavors, Francesc va regalar a Benet XVI la que va definir com una icona “de la Verge de la Humilitat”. “Em permet una cosa? He pensat en vostè, tan humil en el seu pontificat, en què ens ha donat tant d'exemple d'humilitat i tendresa”, va explicar-li el papa argentí a l'alemany. “Gràcies”, va respondre senzillament l'ex papa. I referint-se a la manca d'orgull, va afegir: “no l'oblidem!”.
Tots dos es van tancar llavors tres quarts d'hora tots sols, a la biblioteca on el papa rep els hostes importants, abans de dinar junts en companyia dels secretaris personals. A un cantó de la tauleta que els separava, Benet XVI hi tenia disposada una caixa amb documents. L'ancià secretari del papa Joan XXIII, Loris Capovilla, afirma que Benet XVI ha escrit al seu successor un document de 300 pàgines. La Santa Seu ho ha negat, però sí que es podia veure, en tot cas, un sobre gran a dalt de tot de la caixa.
De temes per parlar, n'hi ha molts, començant per la reforma de la cúria que el papa Francesc vol emprendre. Benet XVI va renunciar perquè deia no veure's amb prou forces com per seguir dirigint l'Església. El seu pontificat va ser convuls no només pels escàndols de pederàstia sinó, també, pel Vatileaks, la fuga de documents secrets del papa atribuïda per la justícia al majordom personal de Benet XVI, Paolo Gabriele. El Vatileaks ha posat en evidència les lluites internes pel poder i els diners al Vaticà, i ara la tasca de Francesc serà netejar ben bé sota les catifes vaticanes. Amb tot, darrerament s'ha qüestionat també la credibilitat d'alguns dels què denunciaven la corrupció, com l'actual nunci als Estats Units, Carlo Maria Viganò, del qual s'ha demostrat que en una carta va mentir al papa en un tema personal. 
D'ara endavant no faltaran ocasions en què els dos papes, l'emèrit i l'actual, puguin conversar. Jorge Mario Bergloglio ja va telefonar Ratzinger pocs minuts després ser proclamat papa i, de nou, dies després, per felicitar-lo pel seu sant. I ben aviat, Benet XVI es retirarà al monestir vaticà, a pocs centenars de metres del seu antic apartament amb vistes a la plaça de Sant Pere que en pocs dies ocuparà el nou inquilí, Francesc.