dijous, 18 de març de 2010

Una tassa de té

Per què ens fan feliços els rituals? M’ho pregunto mentre porto una tassa de té calenta a l’escriptori. No he pogut dormir bé per la quantitat de feina que m’espera, i els meus caps ho volen tot de seguida, ràpid, ràpid, ràpid. Però en percebre el fum que surt de la tassa i comprovar que la cullerada de mel ha estat generosa, somric. L’escalfor ha arribat fins a l’ànima. Per un moment, he conjurat l'ànsia, el treball rutinari, la incomprensió de qui només espera de tu facilitat, docilitat, una massa de lletra ben ordenada. De qui no es calma amb una bossa de té, perquè només ofega l'ànsia amb la voluntat de poder.

dimarts, 16 de març de 2010

Una ciutat plegable

La llum ha tornat a Roma per primer cop en molts mesos. Tot sembla nou. Les falses columnes gregues del monument de Vittorio Emmanuele, que aquí tothom anomena la Màquina d'Escriure pel seu embalum desgarbat, per primer cop semblen fines, nítides, elegants.
Sembla com si, durant aquest inacabable l'hivern, algú hagués guardat els monuments romans en un calaix i al seu lloc n'hagués col·locat uns altres d'imitació, per evitar que es gastessin, que s'erosionessin amb el pes de les galledes d'aigues que han caigut del cel. Però ara que els il·lumina el primer raig de primavera, el Colisseu o l'església de la famosa Bocca della Verità semblen massa vertaders per ser veritat. Ara és com si tota la ciutat fos un d'aquells contes infantils que, en passar la pàgina, despleguen figuretes de paper que imiten castells, dinosaures, vivendes de nobles romans. El bus passa davant una illa Tiberina de paper, amb una Sinagoga i una cúpula grossa que treuen el cap per sobre de l'església de Sant Bartomeu, també de cartolina. El riu no existeix, perquè la llum l'encega i el seca a la vista. Un cop a casa, els núvols es tenyeixen de vermell. M'agradaria ser al Gianicolo ara mateix i observar com aquesta immensa ciutat de mentida resisteix les flames del crepuscle. Neró incendia la ciutat encara ara moltes vegades, i no és cap llegenda.

dilluns, 15 de març de 2010

Estupideses

Per acomplir un somni, un s'ha de deixar d'estupideses. Que si cal esperar al moment propici, que si cal estar inspirat, que si cal tenir una garantia econòmica al darrera. Potser esperarem a que neixi un fill, a que tinguem una casa acollidora. O mirarem d'endarrerir el moment amb l'excusa que cal preparar-nos, formar-nos tècnicament, bastir uns fonaments del nostre somni abans de pretendre tocar-lo amb les mans.
Els somnis, però, es poden fer realitat en una habitació d'hotel. La inspiració pot venir mentre tallem l'api a rodelles fines per donar gust al brou, mentre ens colem entre les persones que atapeeixen l'autobús.
El somni ens espera. Som nosaltres els què el tenim tancat al rebedor, els què ens inventem no sé sap quantes excuses per no deixar-lo entrar.
Els pensaments em venien a les mans -perquè no em venen a la ment, sovint només apareixen quan els obro jo mateixa les portes del teclat- mentre llegia la narració admirada de Roberto Saviano sobre l'èxit sacrificat de la Puça, Leo Messi. És clar que en Messi no va poder dubtar: era el somni o la vida. O era el millor en futbol -i aconseguia així que un club li pagués un tractament per no quedar nan- o deixava que la vida el nafrés. I va sortir corrent, amb la pilota entre els peus.