dimarts, 16 de març de 2010

Una ciutat plegable

La llum ha tornat a Roma per primer cop en molts mesos. Tot sembla nou. Les falses columnes gregues del monument de Vittorio Emmanuele, que aquí tothom anomena la Màquina d'Escriure pel seu embalum desgarbat, per primer cop semblen fines, nítides, elegants.
Sembla com si, durant aquest inacabable l'hivern, algú hagués guardat els monuments romans en un calaix i al seu lloc n'hagués col·locat uns altres d'imitació, per evitar que es gastessin, que s'erosionessin amb el pes de les galledes d'aigues que han caigut del cel. Però ara que els il·lumina el primer raig de primavera, el Colisseu o l'església de la famosa Bocca della Verità semblen massa vertaders per ser veritat. Ara és com si tota la ciutat fos un d'aquells contes infantils que, en passar la pàgina, despleguen figuretes de paper que imiten castells, dinosaures, vivendes de nobles romans. El bus passa davant una illa Tiberina de paper, amb una Sinagoga i una cúpula grossa que treuen el cap per sobre de l'església de Sant Bartomeu, també de cartolina. El riu no existeix, perquè la llum l'encega i el seca a la vista. Un cop a casa, els núvols es tenyeixen de vermell. M'agradaria ser al Gianicolo ara mateix i observar com aquesta immensa ciutat de mentida resisteix les flames del crepuscle. Neró incendia la ciutat encara ara moltes vegades, i no és cap llegenda.