divendres, 19 de novembre de 2010

Tolstoi, condemnat a perpetuïtat

Un altre gest revel·lador de la ceguesa de les religions quan es constitueixen en un club de senyors que decideixen qui és bo i qui és dolent o, més aviat, qui és lliure i qui és submís. L'Església ortodoxa russa s'ha negat un cop més a anul·lar la condemna a un dels escriptors més inspiradors per a tants milers de cristians, Lev Nikolaevic Tolstoj. El tenen excomunicat des de fa més d'un segle, llençat a les tenebres. Demà es compliran 100 anys que va morir. Per a celebrar-ho, el responsable d'afers culturals, Tikhon Sceukunov, ha dit que "no obstant el valor altíssim de les seves obres, retirar la excomunió no és possible perquè Tolstoi es va excomunicar tot sol".

Un piset per un vot

A tots els països es discuteix molt del sou dels diputats, però a Itàlia no n'hi ha cap necessitat. Tothom sap que és un chollo, una bicoca. Ses senyories no només cobren al voltant de 15.000 euros NETS al mes, més el cotxe oficial i els avions i els trens gratis i una llarguíssima sèrie d'altres avantatges. També poden fer negocis amb el primer ministre, que solen ser molt fructífers.
Cada cop que Berlusconi, el segon home més ric d'Itàlia -segons les dades oficials, sense tenir en compte els presumptes diners que té en paradisos fiscals- necessita vots, treu el talonari.
Ja el 30 de setembre va aconseguir que una desena de diputats de partits diversos li votés una moció de confiança. En aquell moment, alguns diputats van assegurar a la premsa, alguns obertament -Antonio Razzi, de l'antiberlusconià Itàlia dels Valors- altres sota l'anonimat -que naturalment deixa un marge important de dubte però que sovint és la manera de descobrir què passa darrera el teló- que havien estat temptats amb la promesa de liquidar-los la hipoteca de casa. Ara el primer ministre ha de tornar a invertir uns calerons si vol seguir governant, perquè el dia 14 de desembre ha de sortejar una moció de confiança i una altra de censura. Aquest vot és vital i per tant, l'oferta també ha de ser bona. Quan encara falta un mes, les xifres que ballen no són menyspreables: abans d'ahir un diputat del partit rival, el de Fini, assegurava haver estat temptat amb 500.000 euros (La Stampa. 17.11.2010). És a dir, el mateix que costa un piset de 70-80m2 a un barri benestant de Milà o a Roma o una mansió a les altres ciutats.
L'home potser ho ha inflat per a donar-se una certa importància, però si Berlusconi es gasta fins a 10.000 euros a la nit per una de les moltes noies que l'ajuden a "relaxar-se" el vespre després "d'una dura jornada de feina" -com ha dit-, no es fa estrany que, per a seguir governant i gaudir de la immunitat judicial, fiqui mà a la cartera replena de bitllets, ell que, segons ha confessat, ha gastat 200 milions d'euros "per pagar jutges, ai, perdoneu, advocats". Pobre Berlusconi, quin lapsus, ell que ha aconseguit que només hagin estat condemnats diversos advocats seus per haver subornat magistrats, mentre que l'amo continua lliure de governar Itàlia. Amb aquests precedents, hi ha algú que pensi que aquestes informacions extraoficials sobre compra-venda de vots no tenen cap fonament?

dimecres, 17 de novembre de 2010

El cafè de Gràcia

És un ritual. El primer matí que som a Barcelona, ens llevem i caminem xino-xano pels carrers de Gràcia. Jo meravellada pels colors retrobats a l'atmosfera i a les cases -cada ciutat té la seva llum-, ell feliç d'estar en un racó estranger que ha après a estimar com si fos part d'ell mateix. Les nostres passes s'encaminen segures, amb la calma que procura la decisió inapel·lable, cap al Nelson.
Si algú ens busca aquell primer matí, ja sap on ens trobarà. Asseguts a la barra, en animada conversa amb en Jordi, que ens explica sempre algun secret gastronòmic amb l'amor de qui coneix bé. Mentre jo em distrec escoltant els neguits de la Genissa, que pateix de no poder canviar el món, ell es cruspeix primer un dolç -sovint, ja l'últim que queda a l'expositor-, i després engoleix amb pausada satisfacció els entrepans: primer de pernil, després de formatge. Bé, a veure, jo n'enfilo quasi tants com ell. El pa és únic al barri: pocs saben que està cuit a la fleca del carrer Massens, la mateixa que sembla reservar les delícies només per al savoir-faire del Jordi i destina a la resta de veïns, llevat dels més matiners, unes barres seques i més aviat insípides. El bo i millor és per qui s'ho guanya.
En sortim sempre almenys amb dos saquets de cafè, i ens els emportem allà on vivim: primer va ser a Madrid, ara és a Roma. Quan els ho expliquem als nostres amics, italians o catalans, queden un pèl aturats: portem a Itàlia el cafè comprat a Barcelona! I tant. En Jordi torra el cafè artesanalment cada dijous, i no hi tenyeix el gra amb sucre cremat com sembla que fan grans trobades del màrqueting com l'Illy. La major part dels grans cafès comercials a Espanya -i fins i tot alguns dels italians, encara que sembla que no es diu- van saber trobar un truc per a vendre més cafè: utilitzar-ne aquells amb poca cafeïna, de manera que la gent tingués tendència a beure més tasses al dia. Però calia empescar-se un mecanisme per recuperar-ne el gust. Això s'aconsegueix amb la torrefacció: envoltant el gra de sucre socarrimat, que ja sabem que afavoreix els agents cancerígens -naturalment, en bones dosis, com tot, igual que les torrades recremades-. Ara bé, seria enganyós afirmar que el comprem només per raons sanitàries o per un rígid principi cafeter -al capdavall, trobem cafè artesanal també a Roma-. El Nelson ens agrada perquè està fet amb la dedicació que sabem reconèixer en els sabors d'abans. I a un preu honest. Es un homenatge a aquell fer-les-coses-bé que el govern de la ciutat, enlluernat pel turisme, les lleis que ofeguen el petit comerç i l'urbanisme funcional, està escombrant a poc a poc dels carrers.


P.D. No puc resistir deixar constància, mesos després, d'una nova explicació del Jordi. Diu que el cafè de Colòmbia i Nicaragua solen ser suaus de gust -però molt aromàtics-, al contrari que el cafè de Brasil i Mèxic. L'africà, que sol ser cultivat a la plana, és amarg i fort. El tipus de cafè que té de Kenya, però, és el més car, perquè té molt de sabor i alhora molt d'aroma; un cafè molt complet.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Tinc a Déu assagut al jardí

Si hi ha Déu, viu al meu jardí. Ha creat una gal·làxia de minúscules fulles estrellades a les heures que pengen paret avall. Fa florir la rosa agonitzant pels assalts de tots els bitxos del barri ben avançada la tardor. Ha ressuscitat el llimoner oriental que m'ha confiat el veí, i ha donat una estampa meravellosa al què em va regalar la mamà. Dóna forces a la gardènia perquè resisteixi els primers freds sense perdre ni una mica d'aquell verd orgullós i brillant com el neó. Ha convertit un pati de presó en una alegria per als ulls. Potser Déu viu al meu jardí, però perquè s'hi assegui l'hi he hagut de treure una cadira d'Ikea i haig de recordar-me de desafiar la pluja per donar aliment a les plantes, perquè sense les meves mans, Déu no podria venir a fer-me companyia. Deú també em necessita per a existir, per a tractar de convèncer-me que només em cal mirar la finestra per a veure'l.

Un heroi ignorat

Diu Juan Goytisolo que Incerta Glòria és el millor llibre escrit a la península ibèrica al segle XX. Els catalans, tant nafrats, pobrets, només confiem en la qualitat de la nostra literatura quan algú que escriu en qualsevol altra llengua en parla bé. Igual que expliquem, orgullosos, que el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell va ser salvat de la crema de llibres del Quixot per en Cervantes, o que Garcia Márquez afirma que en realitat, la millor novel·la sobre la Guerra Civil no és Incerta Glòria, sinó la Plaça del Diamant de la Mercè Rodoreda (un llibre de moda ara mateix a Itàlia, per cert, ja que va ser votat com el millor llibre de l'any 2009 pels oients del programa cultural radiofònic més important).
Em sembla que va ser Unamuno que va dir que als catalans els perd la estètica, però no és cert. Si fos així, l'autor d'Incerta Glòria, Joan Sales, no seria un quasi desconegut entre la població, sinó que seria un dels nostres mites, com ho va ser un personatge tan diferent com l'avi Verdaguer.
Per què... qui, si no ell, té l'estètica de l'heroi? Aquest noi de casa bona però una mica arruïnada va anar-se'n al front a la Guerra civil i va acabar amb el grau de comandant. Això vol dir que se li va ben pelar el cul de batalles. Només cal llegir les -poques- escenes bèl·liques d'Incerta Glòria per adonar-se que l'escriptor ha estat allà. Només ell pot descriure la bogeria de veure ploure la mort pels quatre costats i, no obstant, sobreviure, a condició d'oblidar els laments dels ferits que no té més remei que abandonar. Només ell pot decidir que no val la pena explicar el patiment viscut als camps de concentració amb què els demòcrates germans francesos van rebre els vençuts republicans -perquè sí, i és que el nostre heroi va compartir aquesta amarga sort amb altres milers de refugiats anònims-. El què li interessa, obsessivament, és saber si tot això té un sentit. L'ha de tenir, perquè l'Absurd és espantós. Els tres protagonistes van a parar tots a aquesta conclusió tot i haver triat camins diferents: el ball sobre l'abisme -el tast del bé i el mal-, la fingida indiferència, la fe bellugadissa. El diari Le Monde -i ja paro de citar- compara l'autor d'aquest llibre "de pàgines superbes" amb Dostoievsky i Bernanos. Però Joan Sales té encara alguna cosa més que el fa únic, admirable. Millor dit, dues. La primera és que va escriure el llibre a trossets: a mida que podia burlar la censura, afegia unes pàgines més. S'enfrontava amb cap descobert a les forces que volien anihilar la seva cultura, el seu poble. I segona: no era el clàssic artista egoista que sacrifica el món per als seus desitjos d'immortalitat, sinó que es va comprometre amb la seva gent. I, en plena dictadura, es va fer editor. Va ser ell qui va saber valorar i editar la Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, fins i tot a risc que en Garcia Márquez la triés a ella i no a ell com a autor favorit. Un tipus formidable. Per què, doncs, el tenim oblidat? Potser el seu error va ser empatollar-se massa a Incerta Glòria amb la presència de Déu, que protagonitza el gruix final del llibre. A Dostoieksvki se li va perdonar la mateixa dèria a Crim i Càstig, però a casa nostra, no ho hem sabut fer. A un rus li ho podem perdonar tot, però a un català... Perquè en temes de Déu, tonto el qui li doni massa voltes. Només faltaria: que els catalans en això ja som grandets i en sabem més que ningú.