dimarts, 16 de novembre del 2010

Tinc a Déu assagut al jardí

Si hi ha Déu, viu al meu jardí. Ha creat una gal·làxia de minúscules fulles estrellades a les heures que pengen paret avall. Fa florir la rosa agonitzant pels assalts de tots els bitxos del barri ben avançada la tardor. Ha ressuscitat el llimoner oriental que m'ha confiat el veí, i ha donat una estampa meravellosa al què em va regalar la mamà. Dóna forces a la gardènia perquè resisteixi els primers freds sense perdre ni una mica d'aquell verd orgullós i brillant com el neó. Ha convertit un pati de presó en una alegria per als ulls. Potser Déu viu al meu jardí, però perquè s'hi assegui l'hi he hagut de treure una cadira d'Ikea i haig de recordar-me de desafiar la pluja per donar aliment a les plantes, perquè sense les meves mans, Déu no podria venir a fer-me companyia. Deú també em necessita per a existir, per a tractar de convèncer-me que només em cal mirar la finestra per a veure'l.

2 comentaris:

Luis Soravilla ha dit...

No sé què n'hauria pensat Déu de la cadira d'Ikea, atés que era de casa de fusters, però de ben segur que t'hauria donat el vist-i-plau per fer-la servir per contemplar l'esclat de vida dels llimoners.

Sandra Buxaderas Sans ha dit...

Déu tot ho preveu. Sabent que un dia li tocaria la cadira Ikea, va enviar a la terra un fill fuster. Però els homes no tenim remei ;=) Hem construït un món en què els preus de la vivenda no donen per a més alegries al mobiliari.