dimecres, 17 de novembre del 2010

El cafè de Gràcia

És un ritual. El primer matí que som a Barcelona, ens llevem i caminem xino-xano pels carrers de Gràcia. Jo meravellada pels colors retrobats a l'atmosfera i a les cases -cada ciutat té la seva llum-, ell feliç d'estar en un racó estranger que ha après a estimar com si fos part d'ell mateix. Les nostres passes s'encaminen segures, amb la calma que procura la decisió inapel·lable, cap al Nelson.
Si algú ens busca aquell primer matí, ja sap on ens trobarà. Asseguts a la barra, en animada conversa amb en Jordi, que ens explica sempre algun secret gastronòmic amb l'amor de qui coneix bé. Mentre jo em distrec escoltant els neguits de la Genissa, que pateix de no poder canviar el món, ell es cruspeix primer un dolç -sovint, ja l'últim que queda a l'expositor-, i després engoleix amb pausada satisfacció els entrepans: primer de pernil, després de formatge. Bé, a veure, jo n'enfilo quasi tants com ell. El pa és únic al barri: pocs saben que està cuit a la fleca del carrer Massens, la mateixa que sembla reservar les delícies només per al savoir-faire del Jordi i destina a la resta de veïns, llevat dels més matiners, unes barres seques i més aviat insípides. El bo i millor és per qui s'ho guanya.
En sortim sempre almenys amb dos saquets de cafè, i ens els emportem allà on vivim: primer va ser a Madrid, ara és a Roma. Quan els ho expliquem als nostres amics, italians o catalans, queden un pèl aturats: portem a Itàlia el cafè comprat a Barcelona! I tant. En Jordi torra el cafè artesanalment cada dijous, i no hi tenyeix el gra amb sucre cremat com sembla que fan grans trobades del màrqueting com l'Illy. La major part dels grans cafès comercials a Espanya -i fins i tot alguns dels italians, encara que sembla que no es diu- van saber trobar un truc per a vendre més cafè: utilitzar-ne aquells amb poca cafeïna, de manera que la gent tingués tendència a beure més tasses al dia. Però calia empescar-se un mecanisme per recuperar-ne el gust. Això s'aconsegueix amb la torrefacció: envoltant el gra de sucre socarrimat, que ja sabem que afavoreix els agents cancerígens -naturalment, en bones dosis, com tot, igual que les torrades recremades-. Ara bé, seria enganyós afirmar que el comprem només per raons sanitàries o per un rígid principi cafeter -al capdavall, trobem cafè artesanal també a Roma-. El Nelson ens agrada perquè està fet amb la dedicació que sabem reconèixer en els sabors d'abans. I a un preu honest. Es un homenatge a aquell fer-les-coses-bé que el govern de la ciutat, enlluernat pel turisme, les lleis que ofeguen el petit comerç i l'urbanisme funcional, està escombrant a poc a poc dels carrers.


P.D. No puc resistir deixar constància, mesos després, d'una nova explicació del Jordi. Diu que el cafè de Colòmbia i Nicaragua solen ser suaus de gust -però molt aromàtics-, al contrari que el cafè de Brasil i Mèxic. L'africà, que sol ser cultivat a la plana, és amarg i fort. El tipus de cafè que té de Kenya, però, és el més car, perquè té molt de sabor i alhora molt d'aroma; un cafè molt complet.