La història que ningú no sabrà

Avui és un dia de triomf del bé al forat negre d'Europa, Calàbria. Un dia d'aquells en què, per un cop, els diaris podrien parlar d'una notícia boníssima: milers de persones s'han manifestat aquest matí a la capital, Reggio Calàbria, per escridassar la màfia. Un èxit històric. La 'Ndrangheta, gràcies a l'abraç mortal als calabresos, a l'extorsió i a la por, ha aconseguit descavalcar totes les altres màfies italianes i ara és la número 1 en control de la coca, de la sang, del crim. Una de les cinc màfies més potents del món, amb tentacles a Espanya. No em canso de dir-ho perquè tenim la màfia a casa i ni ho sabem.
Doncs tot i la potència que té la 'Ndrangheta, tot i que tothom coneix al barri i al poble el mafiós que en qualsevol moment t'amenaça, et crema el cotxe o et destrueix la tanca del jardí -si és que no et dispara a matar directament-, avui milers de persones s'han atrevit a plantar-li la cara. És el primer cop que es rebel·la tanta gent. El director del Quotidiano de Calabria, un diari amb noséquants periodistes amenaçats, Matteo Cosenza, havia fet una crida a rebutjar la bomba que la 'Ndrangheta va col·locar a casa del fiscal en cap del Tribunal d'Apelació, Salvatore di Landro, fa quasi un mes. I resulta que, inesperadament, milers de joves, ancians i nens li han fet costat i desfilen amb una flor a les mans, la gerbera groga, símbol de la lluita contra l'opressió mafiosa.
I què en diuen, els altres diaris estatals italians? Silenci. Els interessa més l'enèsima batalla entre el Berlusconi i el seu rival, Gianfranco Fini. El valor d'un poble, si és regional, és considerat de segona divisió, tot i que els diners de la màfia estiguin també a Roma, Torí i Milà, Berlin i Barcelona. La història canvia davant els seus nassos i els periodistes, com sempre, són els darrers a assabentar-se de la notícia.

Paraula d'una periodista que ha fet un reportatge fa poc a Calàbria i una entrevista al fiscal Di Landro, el primer magistrat amenaçat d'aquesta manera per la màfia des dels mítics jutges Falcone i Borsellino, assassinats l'any 1992, i que encara ara espera que els diaris li la publiquin. Potser tindré més sort si un dia finalment la màfia apunta bé i mata aquest heroi. Ja se sap, els morts cotitzen millor que els vius.

P.D. La foto és del Quotidiano della Calabria.

La mare

Erri de Luca diu que no és creient. Entesos. Però és un d’aquells no-creients tan obsessionats per “la cosa”, que arriben a saber-ne molt més que no pas la majoria dels què accepten amb naturalitat, encara que només sigui a estones, que Jesucrist era fill de Déu. 
Per començar, Erri de Luca sap hebreu. Es més, n'està enamorat, de la llengua sagrada dels jueus. Li agrada de pronunciar en veu alta cada mot, lentament, per a fer-lo vibrar. I coneix pam a pam aquest llibre que, si te l’emportes al metro, ets sents quasi temptat de tapar amb un paper de diari, perquè no creguin que ets un “rar”. I no el tapes i la gent sí, potser et mira estrany i et preguntes perquè no pots llegir això i perquè no podrà un musulmà llegir l’Alcorà sense que pensin que és un terrorista.

La Bíblia, llibre de llibres, versos de saviesa llaurats i recordats i madurats durant segles. El pilar literari del món occidental, per bé que ara sembli carrincló emocionar-se amb tanta poesia i tanta força, conèixer de memòria les històries que han omplert d’imatges les esglésies i ara els museus.

Doncs Erri de Luca una nit devia obrir la porta de casa seva, devia respirar a fons l’aire nocturn i es devia haver preguntat què devia ser per una noia jove, de poble, rebre la visita d’un àngel –d’un desconegut- i sentir-se prenyada sense haver estat mai amb un home. Una noia que havia de sostenir la mirada del seu promès i dir-li que estava embarassada, d'acord, però que no l’havia traït. Que ella era només un instrument de Déu. Que a ella, sí, a ella, li havia passat quasi com aquelles històries fabuloses dels pagans de la veïna Grècia, com aquelles verges innocents cobertes per un Zeus en forma de taur o de cigne. I que no era una broma. Que li havia passat, mira'm als ulls i creu-me.

Doncs Erri de Luca no s’ha imaginat només l’emoció, l’alegria indescriptible d’ella de sentir-se plena d’una força misteriosa i d’un privilegi impossible de pair, sinó que també s’ha hagut de preguntar com Josep va acceptar lluitar contra les mirades reprovadores dels veïns, com va combatre les veus que demanaven lapidació i assenyalaven la seva promesa com si fos un drap rebregat en la merda. I s’ho explica per l’alegria d’ella, contagiosa, la llum interior que vessava d’aquells ulls nets. Això vol dir estar "plena de gràcia". "Tu estàs enamorat perdut de mi", replica ella, riallera i emocionada perquè el seu marit, aquell veí amb qui ha creuat abans poques paraules -aquell home que ella veu jove i guapo, què punyetes-  li faci costat, a ella i al nen que du al ventre.

I a més, l'escriptor italià que aquesta nit presentava un espectacle al Teatre Carignano de Torí basat en la narració “In nome della madre”, aquell vespre que va sortir a respirar aire fresc també va intuir que, una nit estrellada com aquesta, fa més de 2.000 anys, una noia va haver de parir sola al món -mentre Josep acceptava les lleis jueves i s'apartava per no quedar contaminat de la sang i la placenta-.Tan sola, que va agrair sentir prop seu la companyia d'un ase i d’un bou. Que, per relaxar-se a cada cop de dolor, va distreure's adequant la respiració al buf de cada bèstia. Erri de Luca sospita que, un cop amb la criatura a les mans, la noia que havia esdevingut mare va alçar la veu a Déu, per única vegada, per exigir-li que no li arravatés aquell fill. Almenys, no de seguida. No abans dels 30 anys.

La falta de temps

Em sobta una afirmació del monjo més mediàtic d’Itàlia, Enzo Bianchi, fundador d’un monestir als peus dels Alps. Al llibre “Els camins de la felicitat. Jesús i les beatituds”, Bianchi insinua que compartir riqueses no vol dir només donar diners, sinó també temps, “el gran ídol contemporani”.
Asseguda a les escales d’uns jardins vora el riu Po, absorbint els darrers raigs acariciadors d’un sol ja tardoral, alço els ulls del llibre mentre, a l’aigua, veig lliscar un home en canoa –possiblement, un d’aquells burgesos del club de canoa “Cerea”, que rep el nom de la paraula que s’intercanvien aquests remadors quan s’entrecreuen al Po i que vol dir “hola” en piemontès-.
El temps com a riquesa. L’apropiació del propi temps com a egoisme. Si tenim temps, som rics?
Sóc a Torí per assistir a Torino Spiritualità, un esplèndid festival sobre temes que realment preocupen l’home. He vingut com a periodista, però els diaris no en volen saber res, d’aquesta trobada, perquè el senyor Esperit no és notícia, encara que les sales estiguin plenes a rebentar. Aprofito per entrar en una conferència titulada "Els bancs del temps”*. Escolto la resposta que sobre el tema dóna una teòloga –jove, tenint en compte que aquesta paraula ens evoca una senyora amb arrugues, qui sap perquè-, Laura Verrani: “Donar temps és un esport de risc, un esport extrem”. Perquè practicar la donació de temps és “una experiència límit”, en ocasions. Imaginem que hem decidit que aquest vespre ens dedicarem, peti qui peti, una hora per a nosaltres, perquè ja fa molt de temps que volem tenir un forat per fer-nos una dutxa amb calma, o per caminar pel parc, o per llegir un llibre, o per escoltar música, i just en el moment que entrem al bany o estem sortint de casa o ens asseiem al sofà, sona un telèfon i un amic ens demana que l’escoltem, o apareix l’amic mateix per l’interfono, o els nens es desperten d’un malson i corren als nostres braços. Ens passarà que direm: “quina ràbia, adéu el meu temps”. Perquè "creiem que el temps ens pertany”, simplifica Laura Verrani. I això que, segons recorda, Jesús va dir quelcom que podríem compartir tots: per molts que ens esforcem, ningú de nosaltres pot fer res per allargar un minut el temps que ens està donat de vida. Potser per això, tenim l’obsessió del temps. La vida se’ns escapa. I per això mateix també, donar el propi temps a un altre és un veritable regal, una donació. Una altra manera de ser solidari, si volem.

PD. Paradoxes. Acaba la conferència sobre la necessitat de donar el temps, i quan la moderadora encara no ha acabat de parlar, la meitat de la sala s'aixeca i se'n va, deixant-la amb la paraula a la boca. Bon profit que els ha fet la xerrada!

*Serà que visc en bàbia, però no sabia que “els bancs del temps” tinguessin tanta volada, ni a Catalunya ni, sobretot, a Itàlia. Es tracta d’associacions de persones que ofereixen el seu temps gratuïtament per prestar un servei a una altra persona. Si una mestressa de casa dóna una hora de temps per ensenyar un jove de 25 anys a a cosir –o per arreglar-li directament la cremallera dels pantalons-, adquireix el dret a que algú altre li presti també una hora del seu temps per, posem per cas, reparar-li un endoll destarotat. Gratis, és clar. La moneda de canvi és el temps.