dimecres, 20 d’abril del 2011

Atrapat al jardí

Mira! Ell m'estira de la màniga, em fa caminar de puntetes i m'apropa a la porta-finestra que dóna a la terrassa. Tot i les precaucions, quan m'hi acosto unes ales negres prenen el vol. Una merla mascle, la reconec de seguida, no debades és el meu ocell favorit, tan salvatge i domèstic alhora, i amb aquell cant pletòric i joliu que anima les tardes de primavera. Però... i l'altre? Em pregunta ell. Veig llavors, sobre el test de l'hortènsia tot just trasplantada, un ocell més petit, d'ales brunes. Ah, és clar, aquesta és la femella, dic una mica dubitativa, perquè és tan petiteta que sembla un pardal. Fins que se m'acut la imatge dels pollets de merla que nien entre les plantes de casa els pares. Com per voler confirmar la intuïció, l'ocellet salta del test a terra. Té les ales massa curtes per a volar.
És clar, és un dels pollets del niu de merles de l'arbre del jardí veí, improviso. El seu pare, com tots els mascles, l'haurà volgut fer espavilar a cop d'empentes, "vinga, nano, a volar, que ja és hora". I com tots els tios, més impulsius que previsors, no s'haurà parat a pensar que el llançava a una terrassa enclotada com la nostra, amb parets altes, molt difícils de superar, afegeixo, amb convicció feminista. "La mare no ho haguera fet", sentencio.
Doncs tenim un problema. O no sortim durant uns dies al jardí, i deixem que el merlot vingui a alimentar el pollet sense espantar-se, o imitem els ocells i busquem uns quants cuquets entre les arrels dels llimoners, sense arribar a tocar mai el petit, perquè llavors els pares, sentint la nostra olor, no el reconeixerien mai més com a fill seu i es perdria tota possibilitat que se'n tornessin a ocupar. I llavors, qui ensenyarà el nouvingut a comportar-se com un ocell fet i dret?
M'agradaria pensar que les meves teories furibundes contra el papà-merla eren infundades: l'endemà una primera mirada cautelosa no percep rastre de pollets. La Natura apareix sempre més llesta que la capacitat intel·lectual del pretès Fill predilecte de la creació, que ha perdut una eina tan imprescindible per a ésser ell mateix com la intuïció, a força de pensar que, amb raonaments aristotèlics, arribarà a una veritat superior. El senyor ocell potser no era tan beneit com suposava, i sabia què es feia en empènyer el petit a l'adolescència. Només que, de tant en tant, sento un crit potent i monòton que sembla provenir d'algun punt indeterminat del jardí, i llavors em pregunto, inquieta, si no serà que la Natura també s'equivoca. Si no serà que tots naveguem, cecs i fràgils, en una mar imprevisible.



P.D. Ai, ai. Aquesta tarda he vist una mamà-merla (bruna) emprendre el vol des d'un dels testos coberts d'heura... serà que és encara allà? M'hi he acostat a un metre, resistint amb esforç la nefasta temptació de remenar la planta, però no es movia ni una fulla. No té res de rar: si és aquest l'amagatall triat, el petit s'haurà quedat clavat, com fan tots els pollets eixerits. I encara més tard, quan regava unes plantes assedegades a pocs metres, m'he topat quasi de cara, de nou, amb la femella, que duia un cuc al bec i en veure'm ha fugit esperitada, amb un petit crit d'esglai. Tant de bo torni a donar-li a la bestiola l'aliment que li era destinat, si és que és cert que la tinc agotzonada al jardí...