dissabte, 6 de febrer de 2010

Atreveix-te a ser el canvi

No cal que ens diguin els teòlegs i els filòsofs -tots ells interessats en el mateix- quant limitat és l'home. Només cal llegir el què deien els antics, i comparar-ho amb el què diuen els pensadors d'avui, per adonar-se que fa mil·lers d'anys que pensem les mateixes preguntes i generem les mateixes respostes. Sòcrates, fa 2.500 anys, no estava tan lluny del Jesucrist de fa vint segles, ni del Mahatma Gandhi d'abans d'ahir.

"Sigues el canvi que vols veure en el món", deia Gandhi. Ell ho va ser, Jesucrist i Sòcrates també. Què ens apostem que, pensant-ho bé, la majoria coincidiríem que aquesta frase de poques paraules és una autèntica genialitat? I doncs, a què esperem...?

O som uns eterns adolescents, incapaços d'avançar, o és que ser home, caure, aixecar-se, dormir, despertar-se, és una obra tan meravellosa, que val la pena deixar-nos procrear i perpetuar aquesta eterna pregunta-resposta, deixar-nos fugir per poder retornar. Potser per això valen la pena tots aquests milers de milions d'homes i dones que cada minut, tenim l'oportunitat d'apartar-nos o ser coherents amb les veritats que reconeixem com a nostres.

"Sigues el canvi que vols veure en el món". Sí que sería bonic, sí... Ah, vols dir ara mateix, en aquest precís instant, avui dissabte, demà diumenge? Mm... i si anem a buscar una pastilla de xocolata per calmar aquesta sobtada ansietat i ens capbussem en alguna altra inútil activitat?

Soroll

Silenci! Apago la televisió, esborro els meus enllaços a diaris que dediquen pàgines senceres a futilitats. Estalvio paraules inútils.
M'estic tornant una velleta rondinaire, o és que, com deia el savi, només en el silenci, en la inactivitat, en l'oci, pot néixer alguna cosa? On poden arrelar les llavors d'un arbre gran i frondós, si no hi ha un prat per acollir-lo i donar-li aliment?