dimecres, 30 de setembre de 2009

Sorpresa

Confesso que m'apassionen els concursos d'aquest país. Són un mirall fantàstic de l'ànima popular italiana. Avui m'he enganxat mitja hora a X Factor, un programa que cerca de descobrir nous talents de la cançó. Temps suficient per indignar-me per com els "triomfadors de la societat" es deixen endur més pels clixés que no pas pel talent.
Una noia original, de rínxols estrets disparats al cel en una immensa aureola castanya i pell clara, -una versió en blanc de les cantants de Boney M-, llavis pintats de vermell primari i ulls somniadors i sensibles, es bellugava animadament per l'escenari. El seu nom, Francesca. La veu, la d'una gran artista, la d'aquelles cantants de soul que sorgeixen d'un vell vinil anys 50.
Però només un dels tres components del jurat semblava apreciar-la: una enorme senyora estil Farah Diva, amb cabells recollits en un mocador, grans ulleres rodones negres i camisa regada de falsos diamants. Un altre jutge, un jove de cabells canosos tipus George Clooney, d'aquells que es creuen l'ésser més estilós del món, es dedicava a humiliar la nostra concursant, que es defensava, però, amb dignitat dels atacs, malgrat el dolor als ulls. L'altra jutgessa mostrava desinterès.
El pseudo Clooney, en canvi, s'encandilava per un trio de noies que desafinaven a quina més, Yavanna. Però és clar, eren guapes, de cabells llargs i emmollats a cop de laca i secador, dues morenes i una de pèl roig brillant, molt més espectaculars -i estereotipades- que la Francesca estranya, rodanxona. El nostre heroi somreia també tendrament en sentir cantar un noi de veu baixa i monòtona, Mario. És clar, aquest li anava de negre rigurós en els cabells i en els vestits, seguint el patró del jove rebel que té la virtud de triomfar en l'imaginari col·lectiu des de fa 40 anys, des de James Dean i Marlon Brando. Amb una variació: Mario era la viva icona d'una corrent molt de moda ara, la dels"emo", que és una tribu urbana barreja de punk i Candy-Candy, de preferències gòtiques i melangioses. Cada detall era curat al mil·límetre per tal d'encaixar en aquesta nova pretensió de modernitat.
Al final, sorpresa. Aquest programa és sàdic de mena i el presentador va anunciant els aspirants a artista que passen de segur a la següent ronda, de manera que a l'escenari van quedant els candidats menys votats, que potser seran eliminats. Anaven sortint noms dels que se salvaven -entre ells, Yavanna i Mario, naturalment- i Francesca, cada cop més sola en l'escenari dels futurs fracassats, preparava ja una cara ploranera. Ella, prou conscient que el Guaperes hauria pogut influir l'espectador amb els seus prejudicis i les seves apostes pels cantants més banals, estava segura que l'acabarien de fulminar, i més quan ja només quedava una altra noia a fer-li companyia, morena, agradosa, que somreia al públic per atraure els darrers vots.
La salvació, però, li ha arribat a Francesca al darrer moment, com a les millors pel·lícules. Finalment, el presentador ha dit el seu nom i el disgust que anava estirant els músculs de la cara d'aquesta noia quedava truncat de forma inesperada. I ella saltava d'alegria, i davant la tele jo respirava alleujada. El públic italià encara sap reconèixer una artista. Encara que sigui pels pèls.