divendres, 20 d’agost de 2010

Estampes nocturnes

Només a Roma hi ha llocs d'ensomni, capaços d'aquietar els més inefables anhels de l'ànima. Es fa difícil de creure que són sortits de mans humanes, que no són imaginacions evocades pel suggeriment d'un poeta. Són llocs onírics, irreals en la sublimitat. Sí, també a Venècia, a Nàpols, a Florència. Però Roma proposa la immensitat, la inabraçabilitat dels seus tresors, i per això és més ajustada a la utopia. Cap home serà mai capaç de dominar-la, de vulgaritzar-la, de sotmetre-la a la violació banalitzadora de la fotografia convulsiva d'un telèfon.
Hi ha estampes que no es deixen immortalitzar per la tècnica,que només es poden viure, o millor, intuir. Ahir a mitjanit les meves passes es van endinsar en un somni,  hipnotitzades per la imatge d'una església, senyora d'una plaça deserta. Com a companyes, una torre de totxana d'arcs graciosos i una cúpula renaixentista perfecta en harmonia. El temple, castany, sustentat per vuit columnes blanques, recorda el martiri de dos senyors romans en època d'emperadors. Tot i la fosca, el porxo convida, prometent ombra fresca entre plantes frondoses. A terra, com aquell qui ha mort fulminat just a l'entrada de la Terra Promesa, un vagabund adormit, la crossa a terra i un peu nu.
Els meus companys i jo tornem lentament pels carrers empedrats que ens conduiran de nou a la realitat d'una casa i un llit. Darrera, la plaça i el seu habitant queden sols. Només se'ls miren, quietament, un xiprer gegantí i la lluna rogenca de panxa inflada, repenjada d'una de les branques immenses del guardià, amb el gest familiar de qui ho fa cada nit.

L'engany de la Dolce Vita

Roma, a l'agost, sembla un d'aquells pobles de les pel·lícules de l'Oest a l'hora de la siesta: deserta, semi-abandonada, fosca.  L'ignorant que rastregi la ciutat, a la nit, en cerca d'alguna traça de la Dolce Vita pot patir un seriós desengany. Certament, la il·lusió es manté i gairebé l'únic carrer amb signes de vida, fora de Trastevere, és Via Veneto, amb els bars que foren escenari dels amors ficticis o imaginaris entre Anita Ekberg i Marcello Mastroianni, Roberto Rossellini i Ingrid Bergman, Lucía Bosé i Luis Miguel Dominguín. Però ara els mítics Café de Paris i Doney pertanyen a una màfia d'obscurs i potents tentacles, la 'Ndrangheta, i cada turista que s'asseu a prendre un cafè contribueix sense saber-ho a netejar diners xops de sang.
La meva amiga Daniela, tot i escèptica, acompleix sense vacil·lar el meu desig de "viure la nit romana"  i, dalt la moto, travessa carrers solitaris. Prop de Via Veneto només hem vist un local amb terrassa il·luminat, però ens expulsa la música xavacana i eixordadora que exhala el local.
Finalment, ens donem per vençudes i proposo arribar fins a San Lorenzo, pensant, innocent de mi, que allí trobarem una terrassa on prendre una humil cerveseta. La moto enfila carrers sempre animats que recorden pobles extinguits: els Volsci, els Sabelli, els Marsi, els Ausoni. Ens rep el silenci. La Daniela dóna per fet que acceptaré la proposta que ha llançat al principi de la nit: encamellar-nos dalt el Gianicolo per seure a una terrassa a tocar del Fontanone, que és com coneixen els romans la Font de l'Aqua Paola. Aquest sí que és un prodigi estètic en nits d'estiu. Té raó la meva amiga romana. Però em resisteixo a pensar que no hi ha "res més" i insisteixo a voltar el darrer carreró de San Lorenzo. Acabem assegudes en una pastisseria, possiblement una de les úniques de Roma on el gelat acabarà quasi intacte al fons d'una paperera. És el què té encaparrar-se a perseguir mites. A l'agost, cal saber buscar i aprendre a parlar amb els autèntics habitants de la ciutat: els pins, les esglésies i les pedres mil·lenàries.