Roma, a l'agost, sembla un d'aquells pobles de les pel·lícules de l'Oest a l'hora de la siesta: deserta, semi-abandonada, fosca. L'ignorant que rastregi la ciutat, a la nit, en cerca d'alguna traça de la Dolce Vita pot patir un seriós desengany. Certament, la il·lusió es manté i gairebé l'únic carrer amb signes de vida, fora de Trastevere, és Via Veneto, amb els bars que foren escenari dels amors ficticis o imaginaris entre Anita Ekberg i Marcello Mastroianni, Roberto Rossellini i Ingrid Bergman, Lucía Bosé i Luis Miguel Dominguín. Però ara els mítics Café de Paris i Doney pertanyen a una màfia d'obscurs i potents tentacles, la 'Ndrangheta, i cada turista que s'asseu a prendre un cafè contribueix sense saber-ho a netejar diners xops de sang.
La meva amiga Daniela, tot i escèptica, acompleix sense vacil·lar el meu desig de "viure la nit romana" i, dalt la moto, travessa carrers solitaris. Prop de Via Veneto només hem vist un local amb terrassa il·luminat, però ens expulsa la música xavacana i eixordadora que exhala el local.
Finalment, ens donem per vençudes i proposo arribar fins a San Lorenzo, pensant, innocent de mi, que allí trobarem una terrassa on prendre una humil cerveseta. La moto enfila carrers sempre animats que recorden pobles extinguits: els Volsci, els Sabelli, els Marsi, els Ausoni. Ens rep el silenci. La Daniela dóna per fet que acceptaré la proposta que ha llançat al principi de la nit: encamellar-nos dalt el Gianicolo per seure a una terrassa a tocar del Fontanone, que és com coneixen els romans la Font de l'Aqua Paola. Aquest sí que és un prodigi estètic en nits d'estiu. Té raó la meva amiga romana. Però em resisteixo a pensar que no hi ha "res més" i insisteixo a voltar el darrer carreró de San Lorenzo. Acabem assegudes en una pastisseria, possiblement una de les úniques de Roma on el gelat acabarà quasi intacte al fons d'una paperera. És el què té encaparrar-se a perseguir mites. A l'agost, cal saber buscar i aprendre a parlar amb els autèntics habitants de la ciutat: els pins, les esglésies i les pedres mil·lenàries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada