dijous, 3 de desembre de 2009

Això és la guerra

Era enfilat dalt d'una de les branques més altes de les margarites. Un animal horrible, espantós, mai vist. Un cuc marró fosc, d'ulls negres i boca enorme. No era un cuc corrent, llefiscós, normal, sinó una bèstia seca, desafiant, com creada només per a amenaçar, sense cap punt dèbil per a enfrontar-s'hi. Com un avís monstruós. La viva personificació del mal.

Era a escassos metres de la meva mà que recorre les fulles per a extirpar-ne les parts mortes, podrides, cercant de crear vida, i del llibre amb què tracto d'omplir el meu ànim cansat de burocràcies i cops de la fortuna amb una mica d'espiritualitat compartida amb homes que milers d'anys abans van tractar de buscar una resposta a allò que més em preocupa avui i ara.

No m'he atrevit a buscar unes estisores i mirar d'extirpar aquella bèstia infame de les meves margarites. He decidit fer com en els darrers mesos: suspirar, mirar d'aguantar, tancar els ulls i continuar fent, com si res, tractant de gaudir de la mitja hora de sol a la terrassa, l'escàs moment per descansar d'uns mesos agobiants. Sobrevivint al mal, esquivant-lo, fent com si no l'hagués vist.

Però no és així que es venç aquest follet que sembla estar a l'aguait per a fer-te caure, que et complica la vida fins a nivells d'extenuació. Al mal se'l combat sortint a la batalla amb totes les armes, disposat a batre'l, a humiliar-lo. Amb la força del bé, i tant, demostrant que no t'abatrà pas, i que amb el teu ànim triomfant, d'amor cap a les coses que importen, l'abatràs, l'arrossegaràs. Es la guerra. O mor ell, o mors tu.

dilluns, 30 de novembre de 2009

Ja no hi és

Aquest mati han tallat l'arbre del jardí de sota casa. El propietari hi està construint garatges per vendre i li feia nosa. Conservar-lo haguera volgut dir anar amb compte en les obres, sortejar arrels... Millor carregar-se'l, tot i que estava en un raconet del terreny i era l'únic exemplar.
Dec haver arribat finalment a l'edat adulta, perquè no he seguit l'impuls de córrer al jardí i tractar d'aturar com fos els treballadors de la serra elèctrica. Dec haver perdut l'innocència. M'ha bastat una frase del meu interlocutor: "és una pena, però el propietari pot fer el que vulgui del jardí", per tractar d'apartar els pensaments i rendir-me d'immediat davant l'evidència que es tractava d'una guerra perduda d'antuvi. Serà per tot el què ha passat aquest estiu, però ara veig el mal com a inevitable, indefugible. Perquè em sembla un mal tallar un arbre verd i frondós, a risc de passar per una flour-power passada de moda, d'aquelles que ploren en veure tallar una pastanaga. El mal serà indeturable, i és impossible per a una sola persona eliminar-lo d'aquest món, però per molt que les cames no sempre segueixin ja els meus impulsos, no puc deixar de sentir patiment i ràbia per la impotència que sent una en arribar als 35 anys i adonar-se que canviar el món, ben mirat, és una quimera. I que com a la nostra vida, amb sort podrem només contribuir a millorar alguns patiments i salvar algunes vides, hem de triar batalles i tractar d'ofegar la pena per totes les altres.
No n'estic convençuda, d'això que dic, però avui, aquell arbre ja no hi és i l'absència em recordarà un falliment, un cansament, una retirada.