dilluns, 30 de novembre de 2009

Ja no hi és

Aquest mati han tallat l'arbre del jardí de sota casa. El propietari hi està construint garatges per vendre i li feia nosa. Conservar-lo haguera volgut dir anar amb compte en les obres, sortejar arrels... Millor carregar-se'l, tot i que estava en un raconet del terreny i era l'únic exemplar.
Dec haver arribat finalment a l'edat adulta, perquè no he seguit l'impuls de córrer al jardí i tractar d'aturar com fos els treballadors de la serra elèctrica. Dec haver perdut l'innocència. M'ha bastat una frase del meu interlocutor: "és una pena, però el propietari pot fer el que vulgui del jardí", per tractar d'apartar els pensaments i rendir-me d'immediat davant l'evidència que es tractava d'una guerra perduda d'antuvi. Serà per tot el què ha passat aquest estiu, però ara veig el mal com a inevitable, indefugible. Perquè em sembla un mal tallar un arbre verd i frondós, a risc de passar per una flour-power passada de moda, d'aquelles que ploren en veure tallar una pastanaga. El mal serà indeturable, i és impossible per a una sola persona eliminar-lo d'aquest món, però per molt que les cames no sempre segueixin ja els meus impulsos, no puc deixar de sentir patiment i ràbia per la impotència que sent una en arribar als 35 anys i adonar-se que canviar el món, ben mirat, és una quimera. I que com a la nostra vida, amb sort podrem només contribuir a millorar alguns patiments i salvar algunes vides, hem de triar batalles i tractar d'ofegar la pena per totes les altres.
No n'estic convençuda, d'això que dic, però avui, aquell arbre ja no hi és i l'absència em recordarà un falliment, un cansament, una retirada.