diumenge, 12 d’agost de 2012

Dormir junts


Ja sé que és impopular dir-ho, que és a contracorrent en aquesta orgullosa i intel·lectualitzada Europa proclamar que disfrutes dormint amb la teva prole.

Però és que, mirant-ho amb perspectiva, fent un zoom out que se'n diu en llenguatge televisiu, és Occident el que està en minoria. L'univers sencer dorm acompanyat. Els ocells només fan fora del niu els pollets que ja poden volar. I també dormen junts els óssos, els ximpancès i els lleons. I no se'ns acut de recriminar-li a un lleó o a un llop que està massa emmarat, que és massa tou, perquè dormi plàcidament en el calor de la seva família.

Entre els homes, igual. A Amèrica Llatina, al Japó, a l'Àfrica, en fi, a quasi totes les cultures, els pares dormen amb els nens. I no és perquè siguin pobles retardats, com emfatitzen alguns, amb menyspreu. Si és que personatges tan excelsos com Sòcrates o Sèneca, o tan braus guerrers com Juli Cèsar, Napolió o Atila, van dormir tranquil·lament en braços de mares o dides quan eren petits. Aquest era el costum també d'Europa fins fa quatre dies... Fins i tot avui, a casa nostra, alguns nens dormen amb les àvies, o amb els altres germans.

Abans, a ningú se li acudia que els nens havien de dormir sols als tres o sis mesos. Es un costum nou, si es mira amb la perspectiva dels centenars de milers d'anys d'humanitat. Si tota la família dorm bé cadascú per separat, estupend -sempre hi ha nens que dormen fantàsticament des del primer dia, almenys això diu la gent. Però no deu funcionar sempre tan bé quan alguns pediatres s'han fet famosos i han guanyat molts diners aconsellant als pares desesperats que dimiteixin i es dediquin a abandonar paulatinament la criatura, amb un mètode tan racional i científic com és anar comptant els minuts per veure quant resisteix abans de caure vençuda per l'esgotament nerviós. I potser el mètode deixa a molts pares un regust amarg -potser alguna veueta els diu que el mètode no és ni tan científic ni tan racional-, vist que demanen obsessivament als altres pares si els fills ja dormen sols, assegurant-los -sense cap prova, perquè les proves més aviat indiquen el contrari- no sé sap quina catàstrofe emotiva en cas que pares i nens dormin plàcidament junts.

I així, milions de pares claudiquen abans del que voldrien per la pressió de gent que no hi hauria de ficar el nas. Com una amiga que aquests dies m'escriu perquè el seu nen de tres anys passa la meitat de la nit amb ells, i ells ja hi estan bé així, però és clar, tothom els diu que ja és massa gran... i ara que passen les vacances amb els pares del marit, els tremola la voluntat de seguir sent lliures i fer el que desitgen.


El que seria "normal" en un continent tan "avançat", no seria que, per fi, tothom tingués llibertat per seguir el camí que el fa més feliç?


P.d. Aquí parlem de llibertat i prejudicis... Però és que dormir amb els nens, a més, és una opció sana i convenient. Lògic -la lògica de la natura-. El nen dorm tal i com la natura li ho demana. Els humans naixem especialment vulnerables, si ens comparem a d'altres animals, i tot el nostre organisme infantil està programat per reclamar aquesta protecció. Alguns avantatges immediats de dormir amb els pares els explica el pediatra nord-americà Bill Sears, en aquest link
http://www.askdrsears.com/topics/sleep-problems/co-sleeping-yes-no-sometimes
I els avantatges a llarg termini, els explica aquest article de difusió general.
http://www.crianzanatural.com/art/art28.html

dilluns, 30 de gener de 2012

La mort de la creativitat

Gillian Lynne era una nena que no parava mai quieta. La mestra va alertar un dia la mare: "amb aquesta nena no es pot fer res". I la mare la va portar al doctor. Un metge britànic dels anys 30, dels que encara prenia una mica de temps per estudiar cada cas. Va estar una bona estona escoltant les preocupacions de la mamà, després li va dir: "miri, haig de parlar amb vostè en privat". Llavors es va girar, i li va dir a la Gillian: "ara tornem". Abans de tancar la porta rere seu, va encendre la ràdio. Gillian, d'acord amb la seva mala fama, no va estar gens de temps asseguda; es va alçar i es va posar a ballar, mentre doctor i mare l'espiaven. "Aquesta nena no té cap problema; el que li passa és que és una ballarina, porti-la a classes". Pocs anys després, la Gillian entrava al Royal Ballet i esdevindria coreògrafa de dos dels musicals més famosos del món: "Cats" i "El Fantasma de l'Òpera". Ara és una anciana multimilionària.
Aquest és un dels exemples citats per Sir Ken Robinson per explicar com el sistema educatiu mata la creativitat de les persones, perquè està dirigit a crear només bons acadèmics, però menysprea qualsevol altra disciplina. Robinson és un expert multi-premiat que ha estat escoltat per més de 200 milions de persones, ha assessorat diversos governs i empreses i ha escrit best-sellers com "The Element". Un altre reflexió clau: el principal problema del sistema educatiu és que estigmatitza els errors. I només les persones que no tenen por d'equivocar-se poden arriscar-se a fer alguna cosa realment original.

divendres, 13 de gener de 2012

Els fills no esclavitzen; alliberen

Quatre mesos de sequera en aquest blog, sense atrevir-me a escriure ni una línia, pensant que això de la maternitat és un afer massa privat, íntim, com per fer-ne reflexions en veu alta. Quatre mesos amb el full en blanc. Quatre mesos de foscor, perquè de vegades, escriure és pensar, és viure. I, no obstant, quanta llum, quanta vida en aquest temps sense lletres. Ella, la meva filla -per qui tres mesos i mig ho són tot- quanta nova vida ha generat en tots els que l'han tinguda en braços i n'han rebut un somriure! Fins i tot la mare, que en molts mesos no ha pogut cloure ull durant més de poquíssimes hores seguides -ja la panxa esclafant dels darrers mesos d'embaràs priva de son- s'adona que és possible fer vida normal i tenir energia i ser feliç tot i haver expulsat el son sacrosant de l'altar.
Pobra filla, més aviat la desperto jo a ella, quan de vegades m'assalten, en aquest temps de tsunami vital, angoixes, traumes, afers irresolts.
Avui és una d'aquestes nits en què m'alço per no despertar-la; busco consol en la tassa relaxant d'infusió, pa, nous, fins i tot una inesperada flor de bach. El motiu és absurd -tota angoixa, al final, no és absurda?-: la propera nit veuré una caríssima amiga amb qui em vaig adonar que no li havia discutit prou un dels seus axiomes: "Els nens s'eduquen, Sandra", em va dir, quan em va preguntar si la meva petita dorm tota la nit i jo li vaig respondre que no, és clar, que té tres mesets. Li vaig dir que, evidentment, no hi estic d'acord -i no perquè hagi perdut l'oremus: prou que hi crec, en l'educació dels fills. Però li vaig explicar que ni se m'acudiria esperar d'un cadell de gos que no pixi per terra; ho exigiria només al cap d'uns mesos, quan el gos fos gran. I el que no demano a un gos, tampoc ho espero del meu fill recent nascut. Però ella em va confessar: és que jo ho necessitava per a mi, per tenir una mica de "vida".
Ah, així doncs, la meva amiga va decidir un dia que no volia alimentar més la seva "cadelleta" per la nit. No perquè no ho necessités la nena -els bebès estan programats per alimentar-se cada poques hores, perquè així és la seva biologia-, sinó perquè la mare va decidir que vivia malament, que vivia esclavitzada. Així ho proclamen les revistes, els amics, la tele: els nens, ja se sap, esclavitzen, i cal fer tot el què calgui per evitar-ho, per frenar-los, per impedir que ens facin malbé. (I mentre, els nens, que no saben llegir revistes, plorant a les nits per reclamar el que els és just i necessari reclamar: l'aliment). Amb tot, la meva amiga va admetre que tampoc va aconseguir suportar les queixes naturals de la nena i va buscar la forma de saciar-la més, no tant d'ignorar-la. És a dir, que no la va aconseguir "educar" a no reclamar menjar, sinó que va buscar com alimentar-la altrament. La meva amiga va escoltar-me, però, quan li vaig explicar que, tot i les interrupcions nocturnes, és possible descansar tot i alletant tant com necessita un nadó. De fet, si s'accepta amb tota naturalitat que els nens són com són, que les mares estan perfectament equipades biològicament per atendre'n totes les necessitats, i es dorm amb el petit al costat, com fan totes les cultures del món menys la nostra, la mare de vegades és incapaç de recordar quants cops ha alletat durant la nit. Encara en somnis, ha sentit remugar el nadó, s'ha girat un instant per ajudar-lo a trobar la meta i ella ha seguit descansant.
Jo no puc dormir aquesta nit perquè, dins, tot el meu cos crida, es rebel·la contra una fal·làcia -els nens són molt macos però de petits bàsicament emprenyen- que ha creat la nostra societat del Prozac. I, en regirar-me inquieta, destorbo aquest petit cosset que respira molt més tranquil que jo al meu costat. Llavors un petó meu, lluny de desvetllar-lo, l'ha empès suaument cap a la placidesa interrompuda. Abans de readormir-se, però, m'allarga una maneta calentona que dóna ¿ignara? tant de consol en les meves angoixes nocturnes.
És això esclavitud? O és que no tenim prou humilitat per reconèixer que aquests fills que reclamen aliment nocturn en donen, a canvi, tant o més?